Per avançar cap a les Espanyes, aquella realitat que Lluch o Herrero de Miñón han glossat, l’única esperança és convèncer. És feina de la política, de la pedagogia, però són els homes i les dones del treball social, de l'educació i de la cultura els qui s'han de posar al davant. L'Espanya de matriu castellana cometria un error d'autosuficiència si renuncia a la seva pluralitat. En F. Mascarell ha escrit que hi ha un reflux d'un sentiment espanyol que s'ha desprovist de rèmores històriques i es basa en el progrés aconseguit en les darreres dècades.
Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.
I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.
La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.
Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.
La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.
Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.
I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.
La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.
Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.
La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada