El resultat de les eleccions europees ha evidenciat una dificultat del socialisme al vell continent. Sembla que els líders progressistes europeus han renunciat a una política de valors, que dibuixi moralitat col·lectiva, com a eix. No és gens fàcil. L’espai públic és valors. Els valors no són només una qüestió privada. Sembla que hi ha una renúncia a una retòrica que vagi més enllà del dia a dia, del combat dialèctic entre partits. Amb totes les dificultats, cal un discurs generós de llarga mirada. Un relat de confiança i d'esperança, mobilitzador.
Obama comença a passar dificultats, és lògic. Els problemes econòmics i d'altres afers interns passen factura, un cop finalitzat l'extraordinari episodi inicial col·lectiu. De recuperació d'autoestima, de capacitat de creure en el futur. A Europa ens manca aquest lideratge que li ha donat a la societat nord-americana el polític de Xicago. Potser rellançar la societat i l’economia, a escala global, i específicament en la dimensió transatlàntica, necessita d’una convergència entre la protecció social europea i el sentit de risc i d’iniciativa de la societat americana. Felipe González ho va expressar així, en certa mesura, al míting socialista de la darrera campanya a Terrassa. Obama a Amèrica sembla que fa passos en aquest sentit. Europa necessita lideratge polític, que crec que ha de portar també adjectius com humanista, intel·lectual, de llarg abast. O això o mirar enrere. Homes com Delors, com González i molts altres noms, segur que també en d'altres famílies polítiques ho han pogut representar. Persones que creguin i esperonin el projecte europeu; una societat europea mobilitzada, i que dinamitzin el motor de les reformes que ens calen.
La fermesa en els valors també serà una manera d’aturar comportaments i actituds demagògiques i xenòfobes de l’extrema dreta i la dreta europea. Que ha seguit massa els vents neoliberals. Tant de bo, l’Europa d'Stefan Zweig, de Claudio Magris, de Sandor Márai, del nostre Mauricio Wieshental, i tants d'altres trobés una expressió política. L'Europa que es capaç de superar la crisi, de transformar-la en oportunitats de progrés. La generació del Tractat de Roma, dels homes del socialisme democràtic i de la democràcia cristiana que ens van llegar aquest magnífic artefacte, ens van ensenyar unió, i capacitat de construir amb les mans, el cap, el cor i amb les institucions, el somni europeu. Que no és sinó una expressió reduïda d'un món regit pel dret, la democràcia, el progrés i l'aspiració de Justícia. Una expressió concreta del fet que si convivim, viurem millor.
Avui l’esquerra per aturar l'ús manipulador de la immigració hauria de parlar amb més fermesa d’igualtat de drets i de deures de tota la ciutadania. Fer més difícil l’abús o el mal ús dels sistemes públics per part de tota la ciutadania, ajudaria a posar entrebancs a una de les excuses que usa la dreta per desprestigiar-los i després desmantellar-los. En un article de fa uns anys, un prestigiós sociòleg català parlava d'una certa flexibilitat en l'aplicació de les normes i una comprensió relativa dels seus incompliments, una perspectiva certament humana, real, que cal valorar. Però el discurs dur i inclement de la dreta, autoritari, cala en sectors castigats per l'atur i la dificultat. Llavors, s'imposa el fet que la solidaritat i els recursos públics limitats d'avui, exigeixen avaluació i control.
La identitat de l'esquerra, i de l'Europa social i ciutadana és inspirada en la solidaritat. Raimon Obiols parla de les dificultats de la solidaritat avui. ¿Com es genera la solidaritat, un cop la consciència de classe s'ha anat erosionant?; un cop el miratge del capitalisme popular ha penetrat fins els darrers racons?: es genera entre grups d’edats, joves, gent gran...? ¿Podem utilitzar els reptes planetaris -i ben a prop sovint- de fam, dificultats derivades de la conjuntura que vivim, en el medi ambient, etc., per reforçar la solidaritat? Com podem unir economia, nova economia i solidaritat? Són només algunes qüestions. El cert és que els vincles socials han patit una erosió.
Fer política vol dir fer societat primer. Una societat, que és local, nacional i mundial alhora. Aquestes són dimensions que influeixen en la natura i construcció dels nous vincles. Fer societat, és fer gent amb vincles, persones unides per un sentit col·lectiu. Llegir, interpretar, posar en valor, escriure aquest sentit col·lectiu, és una feina netament política, de la Política. Les idees, accions i projectes que facin societat són idees que ens permetran progressar i combatre l’atomització. La riquesa individual aïlla, empobreix; estendre la consciència dels reptes que tenim al davant, amb un relat que demani a la gent compromís i participar en la feina ingent ens unirà. És, segurament, una de les feines que tenim al davant.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada