Bloc de notes

Ens convé un PSC menys burocràtic i més social i catalanista

2011-11-30T05:02:00.000-08:00

La sortida del Congrés hauria de deixar-nos un partit més obert i menys burocràtic. Les propostes que estan fent diferents candidats pel que fa a noves actituds, a que els militants triïn el primer secretari i a que hi hagi primàries obertes per elegir els i les líders electorals són necessàries.

Si el PSC no encapçala la innovació democràtica, i no aprofita la deriva massa tancada i centralitzada, per reobrir i convertir el partit en un espai de debat i acció política que compti amb els militants i els ciutadans i les ciutadanes, no estarem fent prou bé les coses.

No podem ser només un partit de quadres territorials, i hi ha aquest risc. Per fer la gran aliança social i progressista que necessita aquesta Catalunya governada per neoliberals, necessitem ser el partit de referència de l’esquerra social i catalanista. Un partit a prop dels moviments socials i de l’activisme social i cultural.

Integrant tots els sectors i accents per sumar, per semblar-nos més a la Catalunya a la que volem servir. Però sense renunciar a l’esperit original del PSC, ser un instrument per governar un sol poble i per avançar cap a una Catalunya amb més igualtat i amb més llibertats nacionals i drets socials.

Per combatre el populisme, catalanisme popular i transversal

2011-10-14T03:43:00.000-07:00

La crisi econòmica als barris metropolitans, més l'operació de divisió de Catalunya que el PP ha engegat, tenint com a capital Badalona, amb els atacs a la immersió, i erosionant la convivència, plantegen l'amenaça que es debiliti la cohesió, i un sol poble que havíem construït.

Més que mai, cal responsabilitat i unió de les forces polítiques de tradició democràtica i catalanista.

Valentí Almirall, i Josep Termes, ens han parlat de catalanisme tranversal i popular. Només així combatrem el populisme dretà que ens vol espanyolitzar i afeblir com a moviments progressistes.

Cal que Catalunya visqui una Diada de Sant Jordi, als barris metropolitans enguany, una diada en què AMPES, escoles, entitats omplin moltes places, com a exemple.

Cal unes forces de l'esquerra catalana i catalanista que donin un nou impuls social i catalanista popular. El PSC s'hi juga molt en el seu Congrés i hauria de tornar a buscar aquell alè de la primera transició on lluita per la igualtat i consciència nacional estaven molt desperts.

Els riscos que el populisme avanci són importants. Xavier Casals, en el seu bloc, com a professor especialista en dretes i extremes dretes ens dóna molta llum sobre els moviments populistes. http://xaviercasals.wordpress.com/

Canvis polítics a l'Europa més avançada

2011-09-24T15:17:00.000-07:00

Massimo D'Alema considera que la victòria socialista a Dinamarca pot suposar un nou inici.

Diversos llocs de l'Europa més avançada, Hamburg, Berlín, eleccions municipals a Noruega, Milà, tornen a tenir alcaldies progressistes.

No només perquè els governs són castigats, sinó perquè tal vegada la gent comença a veure que amb retallades en salut i educació serem més pobres. L'ONU ho ha dit recentment, així més recessió.

Cal més Europa i posicions progressistes. L'economia ha d'estar al servei del benestar i de la felicitat.

Hem de construir una Europa que aprofiti la força dels seus territoris, la capacitat de somniar un món millor. Europa ha de tenir coses a dir i a fer pel món. Malgrat el problemes que tenim, si ens tanquem en nosaltres mateixos, si ens repleguem perdrem. Ara és clar que la 'solució' d'Europa passa per la 'solució' del món. COm la 'solució' per a Catalunya i Espanya, i per a la gent, passa per Europa. Aquesta és la dificultat i l'oportunitat alhora.

Tota l'audàcia i la intel·ligència europea no pot estar acovardida. Sobretot la societat europea i el gran valor que té.

Londres com a metàfora d'un món convuls i injust

2011-08-11T03:24:00.000-07:00

És una nota que he fet a facebook que ara penjo al bloc.

Londres és una metàfora d'un món convuls i injust. K. Livingstone exalcalde laborista i candidat l'any que ve ha dit que quan es fan retallades massives, passa això, revoltes, violència. Una violència que cal condemnar que no es pot justificar, és clar.

Les dretes a tot Europa, també a Catalunya i a Badalona, per exemple, només parlen de policia i de llei, activant la por i els marcs de la gent. I és fonamental la seguretat, també l'esquerra fem i hem de fer complir la llei i reforçar la policia, ho hem fet i cal explicar-ho més - per cert Cameron ha retallat, o ho volia fer plantilles i sous-. Però a més d'això, no retallem els recursos dels més febles, el benestar social. Els corrents neoliberals, neoconservadors, no tant les dretes més liberals i humanistes, de la tradició cristianodemocràta, en hores baixes a tot Europa, creen inseguretat, desprotecció i problemes socials. Sé que és complex i no podem simplificar, però estic d'acord amb K. Livingstone. Palme ja deia que no hi ha seguretat de veritat, sense justícia. Compte que Mas fa unes retallades molt intensens, i Rajoy no ho dirà, però si guanya ho farà. The Economist es pregunta com ho pot fer Rajoy per "ser auster sense dolor", la quadratura del cercle no és possible. Això, les retallades intenses i massives creen inseguretat, i ja es veu que l'economia no es reactiva així, ans al contrari.

Solidaritat i estupor davant els atemptats d'Oslo

2011-07-24T02:06:00.000-07:00

Un atemptat és una atrocitat. Al darrera de l'atemptat hi ha idees xenòfobes i ultranacionalistes. I segurament, o probablement, una persona trastornada. El dolor de les famílies és terrible i la commoció dels noruecs i de tota la gent de bé del món també.

Europa és capaç del millor i del pitjor. L'Europa humanista, il·lustrada, avançada necessita mobilització sinó sabem que ve l'Europa capaç del pitjor. Estem de dol. Un dolor que passades les setmanes ha de servir per mobilitzar les millors energies de tots per combatre la crisi d'una altra manera. I posar els valors humans davant de tot. I per estar al costat de tanta gent que pateix, i d'aquests nois i noies i de les seves famílies, del poble noruec.

En defensa d'Arcadi Oliveres

2011-06-18T15:22:00.000-07:00

Es pot estar d'acord amb els plantejaments de l'Arcadi Oliveres o no. Però penso que l'honorable conseller Puig es pot equivocar si vol investigar el ciutadà, molt honorable, Arcadi Oliveres. És un home just, valent que ha dedicat i dedica tota la seva vida a la denúncia dels abusos de poder i a la defensa dels més febles. Si se'm permet el comentari, personalment, no m'atreveria a investigar a un ciutadà amb una trajectòria pública d'una ètica inqüestionable.

Segurament, hi ha la intenció de desprestigiar el moviment just i necessari dels indignats. Cal condemnar el setge al Parlament, però sense tenir la informació necessària, sembla clar que va ser un grup minoritari. La pròpia assemblea del 15-M va condemnar la violència i els centenars-milers de seguidors plantegen canvis i una anàlisi política del moment que vivim que globalment compartim molts ciutadans i ciutadanes. Segurament el conseller Puig i el president Mas no comparteixen aquests plantejaments polítics.

No vull deixar de dir, amb tristesa, com la majoria de ciutadans, vull el millor pel meu país, que el govern del president del Mas, és de moment el pitjor des d'aquest període democràtic. El moment és complex, certament, però hi ha un esperit antisocial, dretà i des del punt de vista català irresponsable, buscant pactes amb partits que no tenen solvència en la defensa de les nostres llibertats nacionals. Sinó canvia el rumb, tant de bo com a català millori aquest govern, Artur Mas és potser el pitjor president de la Generalitat fins al moment i en aquesta darrera etapa, amb una coalició i partits que farien bé de retornar als principis que van inspirar la seva creació.

.

Semprún versus García Albiol

2011-06-09T14:53:00.000-07:00

La veritat, no parlo de les persones, parlo de les trajectòries públiques que coneixem dels dos. Amb tot respecte hi ha molta diferència.

Semprún va viure l'horror de Buchenwald, va lluitar contra el franquisme. Va veure, gossos deixats anar per les SS contra infants. És un heroi humil, un exemple d'humanisme i de servei a la millor Europa i humanitat possible.

García Albiol ha atiat l'odi i l'enfrotament entre persones. I ha mentit.

CiU, el president Mas i el president Pujol han de demostrar el patriotisme. El sentit de país, d'Estat i de l'Europa que volem. Queda un dia i mig.

.

Badalona. L'hora d'Artur Mas

2011-06-04T18:07:00.000-07:00

Qui serà alcalde de Badalona el dia 11 de juny, no afecta només Badalona. Juliana, Rahola i Puigvert a La Vanguardia ho estan advertint.

El PP de la FAES i Gènova ha fabricat un experiment guanyador a Badalona. La idea de fons, és establir el campament base, l'Ermua Catalana o el cavall de Troia en paraules d'aquests periodistes.

No ens enganyem, com l'Estatut, el recurs que va plantejar, pretén deixar fora de combat el PSC. L'experiment, en una segona fase, pretén dividir Catalunya en dos blocs, el nacionalisme-espanyolisme i l'independentisme.

Trencar tota la feina que hem fet en 30 anys. La feina de la unitat civil. Per dividir Catalunya i portar i consolidar el PP al govern d'Espanya.

No és fàcil. Però calen visions de país i d'Estat. No és l'hora de tàctica sinó de visió de país. No és l'hora de visions només de partit.

En aquesta segona transició en la que estem, ens cal l'esperit dels homes i dones que van fer la primera. Homes i dones generosos, que pensaven més en la societat i en el país, a banda de pensar en els partits.

Badalona no és només Badalona. Estem decidint coses de com pot ser la Catalunya i l'Espanya dels propers anys. Que tothom ho tingui clar. Puigvert deia que CiU vagi en compte amb els experiments. CiU no té base social a l'àrea metropolitana. El president de la Generalitat s'ho ha de pensar bé.

Badalona cavall de troia del PP a Catalunya

2011-05-27T14:15:00.001-07:00

Que ningú no s'enganyi. El PP si aconsegueix l'alcaldia de Badalona convertirà Badalona en l'Ermua Catalana, ho ha dit avui Pilar Rahola a La Vanguardia.

L'objectiu del PP és dividir la societat catalana en dos. Trencar la immersió lingüística a les escoles i la cohesió social.

L'Estatut i l'ús de banderes dels veïns en ocasió del mundial de futbol va ser l'assaig.

Els analistes i assessors del carrer Génova i de la FAES probablement es formen a les mateixes escoles americanes on es formaven els assessors de Bush. Ho fan, per desgràcia, molt bé. I han guanyat les eleccions a Badalona.

CiU té la clau per barrar el pas del PP a Catalunya, a Badalona. Ha costat molt fer un sol país, que tothom ho tingui clar.

Rebel·lió dels indignats i nova agenda de l'esquerra

2011-05-18T14:41:00.000-07:00

Els partits de l'esquerra i la socialdemocràcia hem d'estar atents a l'expressió política dels joves que aquests dies acampen a la puerta del Sol i a la plaça de Catalunya.

Una escolta atenta i sincera. Expressen la incapacitat de veure futur, horitzó, oportunitats.

El socialisme democràtic i l'esquerra europea des de la caiguda del mur de Berlín té una crisi d'identitat cap endins i cap al seus entorns de suport.

Ens confonem amb pragmatisme amb idearis de centre i liberal i hem restringit l'agenda a elements no materials.

Part de la nova agenda socialista, en el qual el debat del PSC cara al Congrés, hi ha de contribuir es centra al meu parer, en tornar a recuperar l'objectiu de més democràcia econòmica.

Davant dels poders dels mercats, i el creixeemnt de l'atur, la inseguretat entesa com a sentiment d'indefensió per part de tants i tants ciutadans davant la incertesa, com "la rebel·lió dels indignats" que veiem, el socialisme democràtic té un repte destacat:

Com ho fem per concretar i buscar respostes per avançar en democràcia econòmica i a la vegada estar dins el camp de les respostes pràgmàtiques i majoritàries de la societat? Consolidar una agenda reformista i possible per avançar cap a la democràcia econòmica pot ser una de les claus.

Ara que estem a les portes d'unes eleccions municipals els líders socialistes locals, com Hereu a Barcelona, Serra a Badalona, Parlón a Santa Coloma, Bosch a Girona, Ballesteros a Tarragona, Ros a Lleida, entre d'altres, i els seus projectes, equips han de poder tenir l'oportunitat de poder-hi avançar de manera real, amb algunes passes concretes.

Barcelona oberta i progressista!

2011-05-08T00:28:00.000-07:00

Barcelona és una referència urbana al món. Per la força i creativitat de la ciutat. I perquè ha estat ben governada.

S'ha posat com a exemple de lluita contra la crisi. Lideratge, cohesió, inversió pública. Una ciutat que avança compacta, amb atur, però amb menys problemes de cohesió que d'altres ciutats similars.

Hereu representa el projecte socialdemòcrata. En paraules de Tura, el que defensa els serveis públics, el patrimoni d'aquells que no tenen més que això. Treballadors i classes mitjanes que necessitem de bons serveis públics de salut i educació.

Ciu ja no té aquell to d'humanisme cristià centrat, i Trias no contradirà les retallades de Mas, que vénen el dia 23 de maig.

Això si el 14 tots al carrer. Per la Barcelona, i la Catalunya progressista!

I a Badalona, davant del perill de la mentida i la divisió de dreta extrema, Jordi Serra.

http://enserraesnota.cat/

No hi ha dret!

2011-04-13T21:30:00.000-07:00

Retallar drets bàsics com la salut és seriós. Fer-ho amb la contudència i rapidesa amb que és fa, demostra que es vol fer, que no hi ha esforç per imaginar altres camins.

La situació econòmica és delicada, la pressió europea sobre l'Estat és important, però és clar que aquest nou govern, creu en un altre model social, i no creu en l'Estat de Benestar. No són hereus de Pujol, sinó de plantejaments durs, molts durs. I no és de rebut que l'actual conseller piloti aquest procés havent estat responsable de la salut privada. Que el govern parli clar. I que tothom sigui conscient que hi ha plantejaments conservadors i progressistes.

Quan l'acció política afecta aspectes com la salut, i pot afectar directament, en alguns casos, l'esperança de vida, estem davant d'alguna cosa seriosa. Que exigeix si és el cas mobilització de consciències, i si és el cas mobilització política.

Que tothom ho tingui clar cara el 22 de maig. Ara ja estem avisats.

Sin tí no soy nada

2011-03-26T00:09:00.000-07:00

En el baròmetre del CIS de gener els partits i els polítics som el 3r problema per a la gent.

Hem de canviar coses.

Regles de joc, maneres de fer, normes.

Però al marge de persones i legítimes aspiracions de persones, Rubalcaba i el PSOE encerten.

Sense la cultura, sense la música, sense la creativitat, la política és més difícil que arribi al cor i al cap de la gent.

El nou cicle necessita d'una aliança amb la cultura i la música. De cara el maig el municipalisme progressista, necessita de la cultura. Hereu també l'encerta. Ànim!!

Més Europa, més govern econòmic, més justícia

2011-03-03T15:34:00.000-08:00

Veiem que els mercats imposen el seu dictat. I veiem immoralitat: les persones que tenen una hipoteca i no poden pagar, a banda de perdre el pis han de continuar el deute.

És temps de lideratges morals. Europa és laica, però no és bo que els seus líders no parlin de valors. I no és bo que no hi hagi una Europa amb govern polític. Amb presidència.

Hi ha una altra resposta econòmica a la crisi, que les retallades. I que les retallades que laminen els serveis públics i busquen anar-los deteriorant. Ho veiem clar al Regne Unit, i a Catalunya hi veiem indicis.

Sabem que hi ha una altra manera. Ho sap Obama. Ho sabem els socialistes europeus. Cal explicar-ho.

Sense full de ruta progressista per superar la crisi no hi ha esquerra de futur.

La renovació dels socialisme català va lligada al redreçament del socialisme europeu.

I al món cal que els líders econòmics es reuneixen en una mena de G-20 més les agències econòmiques internacionals. Amb líders morals com Obama també. Que busquin jocs de suma positiva, on sigui possible l'activitat privada i el guany, però a no costa de la misèria de tants.

O posem regles globals i impostos a les transaccions, al capitalisme, o aquest sense control, tutelarà les democràcies. Tenim només la força de la convicció per estendre-la a la societat.

Què diria Olof Palme avui del que està passant a Lïbia?

2011-02-24T15:44:00.000-08:00

El president Obama ha dit que és escandalós. Es pot entendre, sabem que la política internacional és influïda per interessos. Que afrontem una crisi i que els preus del petroli es disparen.

Però estem davant d'un genocidi. D'un atemptat als drets humans. Un insult a la dignitat humana. Els europeus, l'esquerra europea no es pot quedar impassible davant una dictadura cruenta. Sabem que el món àrab està en una cruïlla. Sabem que és un moment delicat. Però cal que la diplomàcia, les Nacions Unides i les institucions intenacionals s'activin. I sobretot la societat civil.

Palme avui segurament aixecaria la veu. Com ho mira de fer Obama. Fa 25 anys que el van assassinar. A Badalona dilluns, la Fundació Olof Palme lliura les seves medalles als Srs. Bernard Kouchner, fundador de Metges sense Fronteres, i a la Sra. Margarita Papandreou, líder feminista i pacifista.

Ens cal activisme, pacifisme, i dir clarament NO, a aquest drama humà, com deia Raimon.

Apunts per al debat socialista

2011-02-13T09:40:00.000-08:00

El debat al PSC, és un debat que cal fer amb serenitat i responsabilitat. Amb amplitud de mires. Un debat que connecti amb els problemes de la socialdemocràcia a Europa. Que parli clar, que compti amb la gent. Que recuperi el valor social, de la gent, de les entitats, de la política. Que aprofiti les noves tecnologies i el seu gran potencial, ho estem veient aquests dies.

Un debat que doni respostes que apleguin persones diferents, que sintonitzi amb les qüestions mediambientals, amb les injustícies dels excessos financers que ha provocat la crisi. Falta política, política de veritat. I lideratge moral. Ens equivoquem, ho dic humilment, els europeus si pensem que l'espai públic no ha de tenir valors i moral. Sense lideratges morals i exemples morals es fa molt díficil. Amb totes les diferències dels nostres països, mirem Obama i d'altres referents.

Haver perdut la responsabilitat del Govern de Catalunya obliga més que mai, a sintonitzar amb les persones i els seus problemes. A rebatre els clixés sobre immigració, per exemple. A dir clar que el capitalisme sinó es regula bé, comporta problemes. A estar al costat de la gent que pateix, i a no permetre que s'aprofiti la crisi per retallar i laminar els serveis de salut i d'educació.

Un Estat de Benestar, eficient, és el que necessita Catalunya i Europa, i anar-ho estenent. Treball, competitivitat i solidaritat. És possible. El nord d'Europa amb tots els problemes i actualitzacions necessàries ens mostra part del camí. Si la gent té una garantia sobre el futur, amb esforç, l'economia i la societat funciona millor. Una política realista, empeltada d'humanisme, és més eficient i eficaç per remuntar aquesta crisi que té uns responsables clars. I tots nosaltres, i el PSC, un PSC obert, flexible, que s'estengui com a taca d'oli dins la societat, és responsable d'encertar.

Primàries a Barcelona, oportunitat de rellançament socialista

2011-01-23T07:54:00.000-08:00

Les primàries són una oportunitat perquè hi hagi un debat en positiu sobre propostes i projectes. A banda d'un element democratitzador, permetran que les idees socialistes sobre el futur de Barcelona arribin arreu. Jordi Hereu i Montse Tura són dos grans candidats. Cal elogiar la proximitat d'Hereu, la bona gestió del dia a dia, i la lluita que sosté contra una conjuntura molt díficil i l'oposició d'importants grups mediàtics. Tura té un gran bagatge, una gran experiència i prestigi d'impecable gestora i també pot ser una gran candidata. Personalment, amb tot el respecte que em mereix el company Hereu, crec que Montserrat Tura és la millor opció per a una victòria socialista a Barcelona a les eleccions municipals.

Guanyi qui guanyi, en tot cas, és imprescindible treballar per recuperar la il·lusió, i per recuperar i posar al dia el socialisme ciutadà i el projecte polític que Pasqual Maragall va saber construir, certament en una altre conjuntura. Però s'ha de fer des d'un debat serè, responsable, que uneixi el socialisme de Barcelona i de Catalunya, en un gran projecte. No es tracta només de noms, són dos grans candidats, i hi ha coincidència en un projecte econòmic, de cohesió social, capdavanter en creativitat i europeista per a Barcelona.

El PSC ha d'estar en l'avantguarda de la renovació i la innovació política, de la democratització, de la devolució de poder a la societat. Les primàries són un encert. El que candidat que guanyi s'ha de trobar tot el partit de Barcelona al darrera. I tot el PSC al darrera. La societat de Barcelona reconeixerà l'esforç. La feina i la responsabilitat que tenen els dos candidats i els seus equips és fer ara un debat positiu i constructiu a favor de la Barcelona progressista i catalanista. Molta sort a tots dos.

Límits al capitalisme, imaginació i innovació

2011-01-03T15:09:00.000-08:00

Sabem que l'acumulació desaforada, l'ambició desaforada, ha portat a un capitalisme sense fre, i a la crisi actual.

El socialisme democràtic, els moviments socials i democràtics han de fer de la voluntat popular expressada en lleis al Parlament, de les regulacions, una forma de limitar un capitalisme, que és social o serà antisocial.

Aquests dies, el mitjans ens han mostrat com a Beijing, una llei (no democràtica, en un règim de partit únic en el que es vulneren alguns drets humans, cal dir-ho ben clar), limitarà les matriculacions de cotxes a un terç dels que actualment ho fan. La progressió geomètrica del nombre de cotxes que cada mes es matriculen no pot seguir, és clar, la progressió aritmètica de l'augment de l'amplada de les vies, de la millora i construcció de noves vies per al trànsit.

L'èxit del capitalisme (d'Estat) xinès, condueix a que el sector de l'automòbil, hagi de frenar. No només per un tema de pol·lució, sinó d'espai físic, de sostenibilitat urbana, social.

Amb tota la distància, diferència i crítiques a fer a aquest model, cal dir que la sostenibilitat és una bandera no d'un futur, sinó dels moviments socials i democràtics d'avui, a les ciutats. Fonamental. En el debat de l'esquerra europea i del socialisme democràtic a Catalunya, cal reinventar, imaginar i sacsejar constructivament. El debat i l'anàlisi ha de deixar pas a propostes fermes i valentes del socialisme democràtic i els moviments socials i progressistes al primer món, a les ciutats. Constructivament i molt clarament. El proper maig els catalans i catalanes renovem els nostres representants als Ajuntaments.

A Catalunya, govern progressista

2010-11-24T12:51:00.000-08:00

Veiem els vents que bufen a Europa. Avui mateix vèiem els estudiants de les universitats angleses manifestar-se davant els increments abusius de les taxes del govern Cameron-Clegg, d'un govern conservador amb el suport dels liberals.

Els mercats imposen plans d'ajustos que les dretes europees aplicant amb severitat. Deia Felipe González a Badalona, que l'ajust espanyol si es llegeix la "lletra petita", té més sensibilitat social que les receptes que ens volen imposar.

Mentre el socialisme europeu ha d'aconseguir que el malestar als carrers d'Europa es pugui convertir en un triomf, pas a pas, a Catalunya votem diumenge.

Hem sentit algunes propostes de Mas: rebaixa del 25% del pressupost de la Generalitat, hem sentit també les desgravacions fiscals per les mútues sanitàries. Sabem que Rajoy i Sánchez Camacho no tenen gaires escrúpols en provar el discurs antiimmigració. I Rajoy va deixar anar que Cameron és una referència.

Som temps d'ajustos i de reformes. Governi qui governi. Però hi ha molt en joc. I cal governs progressistes. És complex explicar la crisi. És complex resoldre-la. Però els passos que s'hagin de donar s'han de fer pensant en la gent, en les persones, en la igualtat, en la cohesió social, en l'esperit emprenedor i creador d'oportunitats i en la solidaritat. El President Montilla i el projecte socialista a Catalunya són la millor garantia de continuar progressant, sense posar en joc, les bases de modernització i reforma edificades per un Govern de la Generalitat que ha tingut l'equip de consellers i la gestió més eficaç i avançada socialment de l'actual període democràtic.

Felipe González a Badalona

2010-11-07T08:47:00.000-08:00

Felipe González va intervenir en un míting a Badalona. De suport a José Montilla i on va intervenir també l'alcalde de la ciutat, Jordi Serra.

Felipe va parlar d'economia internacional, de la crisi financera i d'immigració. Va parlar clar.

Davant dels vents xenòfobs que per exemple proclamen que Obama no és americà, va dir que els immigrants van allí on els poden pagar i viuen on poden pagar l'habitage. El que cal és que les persones més vulnerables deixin de competir pels serveis; cal proveir la millor salut i educació possibles, és just humanament i és positiu econòmicament. Va deixar clar que la única manera d'acabar amb la immigració irregular seria infligir una multa de mig milió d'euros a aquells qui contracten immigrants irregulars.

Està clar que ens volen fer creure que cal acomiadar empleats públics i disminuir els serveis, Cameron n'és l'abanderat. Ningú diu res, i sembla que no s'exigeix responsabilitat a la nefasta gestió, nefasta i immoral, del sector financer internacional. I tothom blasma quan hi ha un error en la gestió pública.

Felipe González va dir que de tots els plans d'ajust europeus, el de Zapatero en els matisos, es pot veure que és dels més progressistes. Cal dir, cal explicar, que les pensions mínimes es revaloritzaran, per exemple.

Falta parlar clar, explicar a la gent el que passa, i sinó ho fa l'esquerra qui ho farà? Els límits morals al sistema econòmic cal que siguin exigits.

Per últim, un professor d'IESE deia que l'objectiu d'una empresa no és fer diners, l'objectiu d'un banc tampoc, es pot afegir. Dir això és com dir que l'objectiu d'una persona és respirar. Donar bons serveis, fabricar bons béns, és l'objectiu, i així vindrà el negoci. Això tan senzill que s'ha oblidat a partir del nefast fer diner ràpid, està en la base de la refundació d'un capitalisme que ha de tenir bases morals, un capitalisme social.

La societat justa i la veu dels intel·lectuals

2010-10-28T15:56:00.000-07:00

Davant de la situació actual, on hi ha una certa desorientació i on bufen vents en què després del sotrac financer, el pensament conservador vol oblidar els errors de la desregulació, al Regne Unit, el primer ministre sembla que inicia una nova onada de privatitzacions i retall del benestar, el moviment progressista europeu, català i espanyol ha de mirar d'activar els sectors més actius i així en dominó.

Si els mitjans de comunicació són en mans dels seus propietaris, si hi ha una desafecció cap els partits, cal explicar el perquè de la situació econòmica de manera senzilla. Perquè no sigui l'esquerra que ha de fer reformes, la percebuda com a responsable de la situació.

Bauman va rebre el premi Príncep d'Astúries d'Humanitats i va estar a Barcelona. Va deixar anar: quans pobres calen perquè hi hagi una persona rica? I va afegir que el capitalisme, sense una regulació i sense una dimensió social,és com un camp de mines, no sabem quina serà la propera explosió.

Davant les eleccions catalanes cal que l'electorat tingui un debat real sobre les alternatives, les polítiques a fer. Cal distingir qui està per mirar de fer possible un model de benestar amb una economia competitiva. I qui vol aprofitar la crisi per laminar més l'Estat del Benestar, per anar-lo afeblint.

És moment de valentia, de diàleg amb la societat, d'explicar el què passa, no amb afany de generar por, sinó de conscienciar a la societat, que som els protagonistes del present i del futur, si la gent caminem junta.

Sobre immigració

2010-10-11T23:45:00.000-07:00

Aprofitar el descontent, la crisi, l’atur per atiar la por a la immigració és un trist truc de la dreta. Allò de primer nosaltres i després els de fora, no sé si té base antropològica, però sembla ser que té rèdits electorals.

Quan l’economia produïa llocs de treball, llavors molt aprofitaven una mà d’obra amb salaris baixos. Ara els mateixos, o gent proper, demanen no empadronar o expulsar. Ens adonem que estem fent que no puguin gaudir d’escola o salut molts infants, moltes persones? Realment convé això?

Però no s’hi val a queixar-se, l’esquerra hi té part de culpa. No hem tingut un discurs prou ferm d’igualtat en drets i deures. Malgrat que els fets indiquen que es fa. El discurs de ciutadania és clar, i no n'hi prou amb fer en aquest cas: igualtat en drets, i el dret de vot també a partir dels criteris definits, i demanar, en el discurs, els deures a tothom, es tingui el color de la pell que es tingui.

Tot això no treu la manca d’escrúpols, d’alguns que cometen incoherències com expulsar ciutadans europeus d’Europa. Sense una resposta ferma per part del socialisme i l'esquerra europea. Sabem que la crisi desmobilitza, però també és ara quan hem de parlar alt i clar. Es diguin Sarkozy o PP de Catalunya. Per cert, l'ABC de fa unes setmanes assenyalava l'aliança entre l'UMP de Sarkozy i el PP de Rajoy per importar l'ús de la immigració a la campanya catalana.

Sabem, ho ha practicat l'extrema dreta als barris de Marsella, que és la manera de contribuir a erosionar i desaliniar el vot dels treballadors a les opcions progressistes.

Un altre pecat de l’esquerra. Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor de les causes de la crisi? Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor dels canvis i les reformes que calen en el sistema econòmic?

¿Diem ben clar, que malgrat les retallades a que alguns sectors financers internacionals ens estan obligant, si governen els conservadors es faran amb menys sensibilitat, amb més impacte social? Val la pena sobre aquesta qüestió repassar l'estratègia alternativa de P. N. Rasmussen esboçada a Vilopriu.

Hem de fer els deures que ens toquen i a la vegada denunciar la hipocresia dels qui volen manipular la bona fe de moltes persones.

Europa i valors

2010-09-24T16:12:00.000-07:00

La comissària europea, Sra. Reding, té raó quan diu que Europa s’ha fet sobre valors. Són els valors els que ens defineixen com a europeus. És encertat, és necessari, planificar una política europea d’integració de la minoria gitana, amb els recursos necessaris.

Sarkozy ha fet bones contribucions a l’escenari europeu i internacional: la Unió per la Mediterrània, la proposta de taxar les transaccions financeres, entre d'altres. El que no es pot fer és expulsar persones per la seva vinculació a un col·lectiu, a una minoria.

Europa és un projecte de futur, que ha de beure d’un passat de valors, com el de la Il·lustració, el Renaixement, i fins els que inspiren els tractats comuns.

Reding ha estat justa i valenta i cal que el moviment ciutadà i social europeista, demòcrata i progressista parli clar, com ha passat al Parlament europeu. Altrament, la xenofòbia que pica a les portes dels nostes barris podria reforçar-se com ha passat a Suècia, i no volem que passi a casa nostra, ni enlloc d'Europa.

El camí europeu per sortir de la crisi

2010-08-31T01:14:00.000-07:00

El Vilopriu d’enguany va ser un acte de reflexió, que va saber alternar l’actualitat de l’important contesa electoral que tenim davant, amb intervencions d’abast.
El president del PES, P. N Rasmussen va esboçar de manera pedagògica, directe i amb sentit de l’humor l’itinerari que el socialisme europeu proposa per sortir de la crisi. A partir de fer notar la necessitat de tenir un nou vestit, que engresqui els europeus cap a les posicions progressistes, a joves i abstencionistes. Va afirmar que cal canviar les retallades pressupostàries per un 1% d’inversió més a les àrees estratègiques per part de tots els països. Gravar les transaccions financeres amb un 0.05%, produïria 200.000 milions d’euros per a la hisenda europea. Va afegir també la possibilitat de reunir el 25% del deute sobirà de cada estat en un agència europea del deute, per intentar disminuir la pressió financera sobre els estats, i sobretot va animar a combatre l’apatia, el principal adversari. L’adversari és el partit del sofà, va dir.

El president Montilla va fixar els objectius cara a les properes eleccions: el PSC és el partit de l’entesa i de l’acord, i cal adreçar-se als abstencionistes, els joves, els catalanistes, els indecisos. A banda d’un diàgnostic rigorós de la crisi económica, institucional.

Raimon Obiols va tornar a recordar el motiu fundacional del PSC, la cohesió social i la unitat civil. Sense dramatisme va denunciar els intents de dividir la societat catalana, i els seus perills.

Va ser no només una tarda d’inici d’actualitat sinó una breu i intensa escola d’estiu, de reflexió i plena d'arguments, que enguany a banda del P. N. Rasmussen va comptar amb el Cap de Govern Andorrà, J. Bartomeu. Va esboçar les passes que està seguint l’estat pirinenc per fer més transparent el seu sistema financer i poder anar refent els acords i convenis amb les institucions supraestatals.

La causa catalana i social va molt lligada a la causa europea. Són tres dimensions d’una causa comuna que Vilopriu va sintetitzar molt bé.

A l'Àlex Seglers

2010-08-26T22:54:00.000-07:00

La mort de l’Àlex Seglers, m’ha deixat glaçat. La vaig conèixer ahir, de cop, a La Vanguardia, feia un temps, massa llarg, que no tenia contacte amb ell. El temps final de la seva malaltia, que no coneixia.

El vaig conèixer a la Universitat i en el temps en que compartíem militància política. Era un home intel•ligent, amb sentit del humor, molt bon conversador. Vaig seguir les seves primeres passes i èxits en el camp del Dret eclesiàstic, els seus primers llibres, anava a les seves presentacions. Amb la il•lusió d’acompanyar a l’amic a qui li anaven bé les coses per la seva feina rigorosa, per les seves aportacions. Especialment, em sentia, em sento a prop, de la seva aportació en el camp de la laïcitat positiva. De l’aportació positiva de les religions a l’espai públic, en termes de solidaritat, d’esperança, d’amor. I el seu respecte i voluntat d’integració de l’Islam a Catalunya, a Europa. Va ser un pioner. Ens cal respecte i diàleg, i ell n’era un ferm defensor.

Em sento trist i penso en la immensa solitud de la Gemma i del seu fill de tres anys, en Pol, a qui ja no vaig conèixer. M'hi vull sentir a prop i dels seus germans i família a qui tant estimava.

Àlex, amic, descansa en pau, ens deixes el teu record, els moments vibrants, i la teva obra tan necessària i enfortidora de la convivència, que rellegint-la farà que et tornem a trobar.

Com es defensa la democràcia de la mentida?

2010-07-30T16:08:00.000-07:00

La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.

Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.

Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.

Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.

Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.

Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?

Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.

El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.

Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.

I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.

Les paraules de Brecht, aquí serien adients.

Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?

Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.

O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.

unió, serenitat i fermesa com a lema

2010-07-09T15:53:00.000-07:00

Davant de la manifestació de demà, segur que molts catalans i catalanes hi acudirem amb ànim de reivindicació davant d'una sentència que no és justa. Però afirmant el nostre desig de convivènica, la fortalesa de la nostra diversitat, la serenitat davant d'aquells que no tenen escrúpols per intentar dividir-nos.

En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.

El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.

Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.

L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.

Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.

Cultura i pàtria europea per respondre a la crisi

2010-06-19T00:16:00.000-07:00

El desencís que es viu i la impotència del poder democràtic davant dels mercats necessita revulsius. Pensar que només la política convencional pot donar resposta als mercats no és realista, cal motivació i mobilització, projecte il·lusionant.

Europa unida pot donar resposta als mercats. Una Europa de la gent, no neoliberal. El Partit dels Socialistes Europeus té diferents dificultats. Cal explicar de manera senzilla el què passa, però no és només una qüestió racional. Cal emoció i identitat. Després d'explicar, mobilitzar els europeus sentint-nos patriotes de l'Europa de la Ilustració, del Renaixement, d'un sistema de ciutats capdavanter i d'un sistema social que ens volen arrabassar. I futur, construir un projecte de futur que ha d'anar d'Europa cap el món.

Ha costat molt el que hem aconseguit, un segle i mig de lluita. Potser hem gastat massa les famílies, els estats. Però alguns poders tal vegada volen retallar més del que cal. I també cal un retorn a l'esforç i al treball. Els europeus ens hem d'unir per l'orgull del què som capaços de fer quan tenim fe en l'home, en el progrés i en el futur. En la història també rau el nostre futur. El futur d'Europa, com a present que desitgem, arrela en Kant, en el Renaixement, en les ciutats estats, en els moviments dels treballadors, en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia pactant, en els liberals progressistes, moviments socials i tantes altres coses.

I cal el compromís d'intel·lectuals, dels artistes. Cal la música, els creadors, la gent que vitalitza la societat. Van ser els aliats d'Obama pel retorn a la presidència després de 8 anys foscos. El pessimisme és el millor aliat dels que fan front al nostre model social, o d'aquells que simplement guanyen grans sumes amb moviments financers, i no troben resposta social crítica davant. I sobretot és el brou de cultiu per l'extrema dreta.

La pàtria europea, el sentiment de la cultura viva i activa, ens poden ajudar. Els socialistes i progressistes d'Europa hem de tornar a la gent, a les ciutats, als barris, hi som però amb més força, per recordar tantes coses que tenim per sentir-nos orgullosos i fer front al pessimisme que alguns prediquen per desmobilitzar. Davant del retorn als 25 nacionalismes, cal dir que les identitats no són excloents i es superposen, perquè no un patriotisme europeu amb fe en el futur, en el patrimoni de valors i cultural europeu, acompanyat de projecte polític?

L'himne de l'alegria és l'himne d'Europa. El pessimisme alimentat vol esvair el projecte europeu democràtic i integrat. Combatim-lo tots junts.

Després d'escriure aquestes ratlles m'assabento d'una jornada a l'entorn de la Cultura, de socialistes i demòcrates d'Europa a Barcelona, serà el juliol. Un gran encert.

SENSE GOVERN DE L’ECONOMIA NO HI HA DEMOCRÀCIA REAL

2010-05-24T00:43:00.000-07:00

Els fets que vivim aquests darrers dies, posen de manifest la necessitat d’un govern econòmic mundial. Josep Borrell aquests dies deia respecte la situación de l’euro, que cal un govern econòmic de la zona euro. Ja es van prenent mesures en aquesta direcció.

La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.

És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.

Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.

En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.

Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.

A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.

És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.

Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.

El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.

Hem de dir no a la xenofòbia

2010-04-26T14:44:00.000-07:00

A Badalona el partit popular reparteix díptics que equiparen delinqüència i immigració. Són actituds que estan fora dels límits de la democràcia i els drets humans. Una cosa és que una ciutat plantegi reptes en la gestió de la convivència, passa a tot Europa, i l'altra cosa és la que es diu.

Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.

Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.

Semprún a Buchenwald

2010-04-13T14:03:00.000-07:00

Aquesta setmana s'ha commemorat el 65 aniversari de l'alliberament dels presos d'aquest camp de treballs forçats nazi a prop de Weimar, de la ciutat de Goethe, on es van escriure pàgines funestes de la història dels homes.

Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.

El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.

No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.

Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes

Causa comuna: noves formes de fer política

2010-04-03T11:03:00.000-07:00

El dissabte 27, durant el primer Plenari, vam viure una jornada de deliberació política, d'intel·ligència col·lectiva com diu en Raimon Obiols. Va ser una jornada amb àmplia participació. La continuació, l'inici d'una feina política oberta, comptant i adreçada directament a la societat. Que ve de la tradició política del socialisme català, profundament societària. Així, hi van participar membres d'entitats, d'institucions socials representives.

Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.

Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.

El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.

Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.

I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.

Democràcia econòmica i solidaritat

2010-03-20T13:29:00.000-07:00

Sabem l’origen de la crisi, entre d’altres coses, els abusos incontrolats del sector bancari. Sabem que el neoliberalisme amb nom, Thatcher, Reagan, Bush n’és responsable. I els aliats, també en part, entre ells Aznar a Espanya.

La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.

La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.

Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.

No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.

Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.

No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.

L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.

El crim del Mossad

2010-02-26T12:02:00.000-08:00

El crim del Mossad ha Dubai no és tolerable de cap manera. Cap situació ho justifica. És un crim en tota regla. La comunitat internacional fundada en el dret no pot permetre cap acció terrorista ni provinent d'una minoria ni provinent d'un Estat.

Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.

És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.

Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.

Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.

Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.

El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.

Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.

La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.

La gent fa el país

2010-02-10T14:38:00.000-08:00

Malgrat que ho sabem, cal dir que una societat que va endavant i un país avançat el fa la gent. Les persones. El fan els professionals de la salut i de l'ensenyament..., en el sector públic o en el privat. Quan no només estimen la seva feina sinó que hi posen el cor, quan hi ha vocació. Quan hi ha una consciència de servei.

El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.

El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.

I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.

Això és i/o hauria de ser.

En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.

Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.

La política institucional és molt necessària, fonamental. Però la política dins la societat, entesa com l'acció amb projecció col·lectiva de cada persona, entitat, empresa, per descomptats també dels partits, és també fonamental. Les societats fortes, el països social i humanament avançats, ho tenen clar.

I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.

Sepharad és el camí

2010-01-24T11:37:00.000-08:00

A tenor d'unes declaracions del president Pujol i d'un article d'Enric Juliana reflexionant sobre l'actualitat de Salvador Espriu a La Vanguardia, i el debat subsegüent, es pot entendre la desafecció entre Catalunya i Espanya, a partir de diferents claus. La desafecció política incrementa la voluntat de canvi, de ruptura. La crisi econòmica genera desencís. El no futur o la dificultat de construir esperança des de l'esquerra, alimenta la utopia de la independència. Ens cal més: programa i esperit. Els tenim, de fet. Els hem d'oferir, de continuar oferint. Polítiques i Política. No és gens fàcil pel socialisme, no és gens fàcil per a un discurs seriós, reflexiu i ordenat. Però les ciutats i les societats, com les persones, necessiten un dia a dia ordenat i que funcioni, i un projecte de futur que engresqui. Un horitzó compartit que serveixi per imaginar i construir un millor demà.

Mentrestant Catalunya no pot replegar-se, ha de treballar per la seva dignitat, pel que fa doblement a la seva manera de ser i al seu dia a dia, sense oblidar que una de les millors Catalunyes possibles, és la Catalunya diversa, de la convivència, oberta i europeista, de la feina, pràctica, compromesa, solidària. La Catalunya que com deia Lluch, supera el segle XVIII i la Nova Planta, amb feina, amb comerç a tot l'Estat i a les Amèriques. La Catalunya que es fa a si mateixa des de la societat, les empreses i l'esforç.

Tot això, òbviament sense oblidar, les dificultats de l'Estatut, el destacat dèficit fiscal que s'està corregint i les inèrcies centralistes de sectors importants de l'Estat. El president Montilla a Madrid ho va dir alt i clar. Ara bé Sheparad està ben viva, perquè la utopia federal, encara que abstracta, és un camí fonamental per a la convivència entre diferents. I la realitat és això, el món és així. El federalisme a Espanya, a Europa i al món, és una de les solucions més reeixides, que no fàcil. Però això requereix, cultura de pacte, de diàleg, i com deia també l'Enric Juliana, l'Espanya de matriu castellana ha de reforçar la seva virtut de respecte (cap a allò diferent). Els amplis paisatges mesetaris, bells però uniformes potser ho dificulten; forgen i han forjat caràcter.

Igualment, la millor pedagogia, la millor política hauria d'explicar el què és el federalisme: molts dels països i àrees del món, amb més progrés humà, de convivència, econòmic, viuen en sistemes federals. Unió en llibertat, diversitat i unitat són conceptes que poden generar i generen consens. No és possible pensar relacions humanes i socials, des de l'aïllament. El conflicte cal canalitzar-ho sentint-nos parts de quelcom més ampli, a tots els nivells. Les històries d'èxit individuals i col·lectives ens parlen de cooperació, d'unió, des de la llibertat és clar.

Poden haver solucions i problemes exteriors, però només nosaltres mateixos podem redreçar el rumb. Des de la unió, i des de la contribució de la nostra economia, la nostra cultura, el nostre esport, el nostre pensament a Espanya, a Europa i al món, a partir de les nostres possibilitats, que no són poques.

Aquest esperit optimista, constructiu, treballador, malgrat els vents que bufen permeten pensar que Sepharad és viva, malgrat que el camí és llarg i de vegades sinuós. Els projectes passen per molts moments. L'ideal de convivència entre diferents sempre ha d'estar ben viu. Altrament el present i el futur es farien insostenibles. La saviesa dels versos de Salvador Espriu, ben actuals, ens recorden que també depèn de la nostra voluntat.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Cum grano salis.

A Joan Crusellas.

Jo sóc d’una petita terrasense rius de debò,

sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents....

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passarde la costa fenícia a les platges de Creta

Quan arribi el dia, haurem fet el primeri inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

B., 1959.

Salvador Espriu

Capitalisme, límits i síntesi de la complexitat

2010-01-06T12:23:00.000-08:00

Diversos dels problemes globals que afecten el dia a dia de tots i el futur col·lectiu són causats per un capitalisme sense limitar. La lògica d'acumular, d'una acumulació sense límit, és en sí el problema. Ho hem vist en la crisi financera. En els bonus que es pagaven als directius financers, entre d'altres. Però a banda de les regles de joc, hi ha aspectes com la cobdícia: la viuen i provoquen persones.

La millora de l'economia i del planeta necessita d'una frenada en la mentalitat d'acumulació. Entre d'altres, l'educació emocional és inajornable en els currículums educatius; hauria d'estar contemplada. Com ara també una nova política de família i d'atenció a la infància que posi més l'accent en fer que els pares puguin estar amb els seus fills, especialment en els primers anys de vida, a través de suport públic a reduir parcialment la jornada laboral. Les escoles bressol ajuden però segons alguns experts no van a l'arrel. Una especialista al diari La Vanguardia ho afirmava. Sinó seguim les polítiques en aquest sentit, deia, els nostres infants emmalalteixen més, i tindran menys salut física i emocional en l'avenir. Sinó s'acumula prou amor des de la infància, tal vegada més tard s'haurà d'omplir el buit amb d'altres succedanis, com el diner, entre d'altres... No podem, naturalment, modificar la natura humana però si millorar les condicions inicials que orientaran el futur desenvolupament de les persones. Sinó s'hi posa tots els mitjans, tornarem a posar en marxa una roda que no ens beneficia.

En altres qüestions com el canvi climàtic, veiem resistències dels poderosos, dels interessos econòmics, per continuar detentant privilegis. És més còmode això que canviar les bases productives; utilitzen per això peregrines teories com la que nega el canvi climàtic. L'evidència científica mostra el resultat: el capitalisme sense límit, no només accentua les dificultats de les persones sinó que fa malbé el planeta. Afortunadament s'estén aquesta consciència. La cimera de Copenhague va acabar amb uns resultats ben migrats. Davant la consciència estesa, cal continuar treballant.

Malgrat tot tenim clar que cal més socialisme, més suport a l'educació, als nostres infants, als joves, a la gent gran. Posar al centre del debat social, una economia i una organització social al servei d'una societat que generi riquesa i coneixement al servei de la majoria, i per a les properes generacions. Al servei del desenvolupament social i humà. No és ingenu plantejar canvis socials, educatius i humans per posar límits a l'acumulació o a la pulsió d'acumulació i alhora que es posi al servei de la societat la ciència educativa, el coneixement, els valors, el progrés espiritual acumulat durant segles. La solidaritat, la fraternitat quan s'acumula i es multiplica en una societat no priva els altres de gaudir-la, els acaba fent agents o beneficiaris, i així s'incrementa la solidaritat total. I tot això entre altres coses, impulsant el diàleg ciència-religió-valors; existencialisme-conreu de l'esperit. L'enfrontament entre esperit i matèria, ciència i religió-valors, a banda de no ser real, empobreix la societat i dificulta la convivència. A vegades el més abstracte, avançar en la síntesi de la complexitat, sabem que és el més pràctic i el més eficaç, per fer passos que vagin a l'arrel i no siguin epidèrmics.

Ètica, convivència i comunicació social

2009-12-23T08:12:00.000-08:00

En aquest temps que vivim, massa sovint fa respecte posar la televisió o seguir debats i programacions de diversos mitjans de comunicació. Ben bé sembla que la informació i els canals són un mer intrument de mercat i de confrontació. El servei social o educatiu de la televisió és freqüentment ignorat. Molts canals esdevenen vehicles d'alimentació de la tensió i de la crispació. ¿Fins quin punt no podem afirmar que moltes de les programacions que podem veure tenen un efecte clarament negatiu, en termes de societat, de convivència? Sabem que hi ha falles de mercat. Si el criteri és només audiència i resultats, no estem davant d'un servei que el mercat assigna amb ineficiència? Fins i tot que produeix externalitats negatives en el clima social?

Des d'aquest punt de vista iniciatives com l''impost que finança la BBC o les mesures que s'apliquen o s'estudien a França i Espanya per als canals públics de televisió, en el sentit d'afavorir la producció pròpia i d'estudiar un altre tipus de finançament públic més intens per retirar els anuncis televisius, que d'altra banda han minvat, poden ser bones mesures. Aquesta darrera minva encara força més la radicalització d'aquests continguts forassenyats -per definir-los d'alguna manera- a diversos mitjans de comunicació. D'alguna manera, sembla que podríem haver d'acabar reivindicant una cultura de la pau a diferents mitjans informatius.

Cal ser crítics amb el fet que des dels mitjans de comunicació s'empitjori el clima col·lectiu. El neoliberalisme informatiu o comunicatiu, on el criteri és el mercat a vegades, i on en d'altres ocasions, directament són emissores al servei de posicions polítiques que propaguen el no respecte, la intolerància i l'animadversió més expressa cap els adversaris no ens mena cap a un bon camí. Portat a l'extrem pot esdevenir un factor d'afebliment de la democràcia. I tot això a partir de la influència que tenen en una societat que crea la seva realitat a través dels mitjans. Convé tenir-ho en compte, perquè pot tenir efectes divisors de la societat.

A través d'instàncies professionals, de regulacions adients, caldrà, és imprescindible, actuar i continuar actuant per preservar l'ètica de la comunicació i de la informació. Els periodistes, com els polítics, com tots els professionals amb una incidència col·lectiva, tenen una responsabilitat social, que la societat ha de poder demanar i preservar. Del contrari la societat de mercat econòmic, s'estén al mercat polític i al comunicatiu, i l'espai social de drets i de llibertats s'empetiteix, amb els riscos que comporta per a tots. Sabem però que alguns ho alimenten i en volen treure els rèdits. Encara que aquest és segurament un joc en que tots hi perden. La democràcia se n'ha de poder defensar. I mai és bo tensionar una societat. Al menys, si se'm permet, tinguem una "treva" per Nadal.

Després continuarem el camí, de la millor manera possible. Iniciatives com el portal edu3.cat poden ser un exemple de mitjà públic de comunicació al servei de la societat, de l'educació. Per aquest camí, si el volem fer bé, també caldrà accentuar el què compartim, el què som en comú, el què ens uneix.

El Servei Europeu d'Acció Exterior, un nou pas endavant

2009-12-07T15:42:00.000-08:00

Els països, les societats, són les persones i els seus vincles, els fa la gent. Els treballadors, les empreses, les entitats, els sindicats, les Universitats, les persones, les famílies... Els governs poden fixar el marc d'acció, l'han de fixar, i si ho fan bé, el rumb col·lectiu ordena i potencia la força de la societat.

El somni que duu a l'actual Europa que es va iniciar l'any 1957, malgrat els precursors i els anhels anteriors d'unitat, ha fet diverses passes, de tots conegudes. Des del Mercat Comú, fins recentment l'euro. Ara amb Catherine Ashton i el nou president Van Rompuy, podem donar una nova passa. Són molts els homes i les dones que han fet possible aquesta Europa que tenim avui, que és més Europa que mai: des dels pares fundadors del Tractat de Roma, als artífexs del Tractat de Lisboa. I, per descomptat, la gent que ha anat per tot el món defensant els valors humanistes de la societat europea.

Una altra gran fita és la creació del Servei Europeu d'Acció Exterior. I Javier Solana n'ha estat l'impulsor. Ara després de 10 anys deixarà de ser el cap de la diplomàcia europea. Ja fou com a ministre d'Educació, un home de diàleg. I després fou Secretari General de l'OTAN. Dèiem que els països els fan la gent, i les institucions, però la qualitat dels seus responsables hi ajuda. La idea d'una xarxa d'ambaixades, que aprofitin millor els recursos, és una idea a favor de la identitat europea, d'una pàtria europea que ha d'anar avançant compromesa amb la humanitat.

La setmana passada -el dia 30 de novembre en una versió més reduïda- es publicava una interessant entrevista del periodista Eliseo Oliveras a El Periódico; aportava interessants reflexions d'aquest polític, estadista europeu, nét de Salvador de Madariaga (http://www.elperiodico.cat/BLOGSCAT/blogs/eliseooliveras/archive/2009/12/03/solana-alerta-que-el-poder-_7B00_est_7D00_-passant-d_2700_occident-a-orient.aspx)

Entre diferents reflexions molt interessants, Javier Solana deia a propòsit del compromís europeu en les crisis internacionals: "La UE és la més ben preparada per actuar en operacions de gestió de crisi. No és una aliança militar, per tant, no va anar a la guerra. Però té una àmplia capacitat per actuar des del punt de vista militar i sobretot civil, amb policies, jutges, reconstrucció de països. Té una panòplia d'actius que pot utilitzar de manera combinada, una cosa que no pot fer gairebé ningú i que és una de les carències internacionals. Aquest és un actiu que té la UE, que ha provat, que ha demostrat l'eficàcia i que és absolutament necessari. Les accions ja no només requereixen el poder militar, sinó que requereixen una combinació de tots els ingredients de gestió de crisi, que inclouen diplomàcia, ajuda humanitària, actuació policial i judicial, reconstrucció econòmica i política..."

La complexitat d'Europa, la riquesa de la seva tradició-tradicions, el gruix de la seva societat, del seu pensament i valors, el respecte als drets humans de la seves societats i ciutadania són un patrimoni eficaç, i més necessari que mai, que cal compartir i posar al servei d'un món més pacífic.

Tot està per fer i depèn de cadascú de nosaltres

2009-11-20T14:40:00.000-08:00

Moments com els que vivim, ens indiquen una oportunitat. Cal que ho visquem així. Ens exigeixen tensió moral i fe. No és hora de desaprofitar talent, ni de no actuar amb audàcia.

Quan la política, el mercat i la societat civil estan en crisi a Catalunya, els responsables de la política, del mercat i de la societat civil, els seus líders primer, s'han de posar davant per arrossegar cap els canvis els seus subsistemes. Tots nosaltres també. El president Montilla ho està intentant fer amb audàcia. Caldria una tensió moral similar en els diferents àmbits econòmics de Catalunya, en els espais financers i de decisió empresarial. Malgrat que som una societat mediterrània i la política "ha de donar exemple", no és lícit demanar a la política allò que no es fa en l'àmbit privat. La política ha de donar exemple i al darrera, el mercat i la societat. O al costat.

És necessari per conjurar una altra crisi com aquesta que el món econòmic avaluï resultats en termes no només monetaris sinó de riquesa social, de valors, etc. Cal fer un esforç aquí. I la selecció i formació de líders i directius és fonamental. A banda de les necessàries reformes que cal emprendre en la política, i en la relació entre política i societat. Una relació que s'expressa en les lleis electorals, en el partits polítics, etc. Les persones, el valor personal han de tenir més protagonisme. Frenarem tan l'individualisme com una política freda, si donem més pes a la persona, a l'educació, als valors.

La societat civil catalana també s'ha vist sacsejada en institucions clau. I s'estan donant respostes de tensió moral. Cal generositat, solidaritat, posar primer el col·lectiu que la persona, omplir de societat la política i enfortir el debat col·lectiu a la societat. Iniciatives com Catalunya Causa Comuna, hi ajuden. Tenim davant una oportunitat per intentar-ho. Quan es remouen fonaments, és moment d'acció audaç acompanyada, prèviament, de reflexió intel·ligent. No es podrien entendre reaccions que no anessin en aquest sentit. És una feina que no podem delegar en els altres. Cadascú i cadascuna a la seva feina, a la seva escala, al seu barri, a la seva entitat, al seu entorn, en definitiva, pot començar a posar-ho en pràctica. Ho hem de fer. Tot està per fer i tot és possible. Depèn de cadascú de nosaltres. Altrament el populisme trucarà a la porta del nostre país. I ens l'estimem massa com per permetre-ho.

Ètica i política per esperar un futur millor

2009-10-30T13:16:00.000-07:00

En aquest temps en que estem coneixent casos de corrupció i en que creix el desencís cap a la política convencional, un desencant que existeix i que també és amplificat expressament per alguns sectors que no creuen en la democràcia, cal reivindicar una acció política que desborda les institucions, oberta. Els partits polítics, primer han d'intentar unir-se amb l'objectiu de servir a la veritat. Unir-se per impedir el populisme, una amenaça a la democràcia. L'objectiu és tan difícil com necessari. Fer autocrítica deia el President Montilla.

Confiança en l'Estat de Dret i en la Justícia, en la llei i en l'acció judicial. Això la ciutadania ho viu i ho veu. I sobretot, ens toca reivindicar la política, com a únic mitjà per a la gent treballadora, per a nosaltres, de resoldre els problemes col·lectius, les necessitats de salut, d'educació, etc. Reivindicació de l'honestedat de la immensíssima majoria dels milers d'homes i dones que es dediquen al servei públic.

En la compareixença del President Montilla, demanava responsabilitat als mitjans de comunicació. Fan democràcia. Cal rigor informatiu i professional, i servei comunitari a la veritat i a la democràcia. La premsa és un producte que es ven, ho sabem, però hi ha un dret a la informació, fonamental.

Igualment, cal que els nostres lideratges a Catalunya i a Espanya siguin audaços, ja ho estan essent, en el terreny moral i s'abordin millores i les reformes necessàries, legals en diferents àrees i en d'altres accions d'obertura i revitalització. I sobretot, tornar a l'educació. Amb educació amb majúscules, que fa persones, no tindríem aquesta situació. Per això cal més suport a la infància, a l'educació, a les polítiques adreçades a les famílies, als continguts culturals i educadors en els mitjans de comunicació, un pacte social pels horaris, etc. Un moment així, requereix una resposta a la seva alçada. En certa manera cal refundar, refer el pacte social. Posar les bases per a les noves passes.

Superarem aquest moment, ho hem de fer. Llavors el rellançament de la política, requerirà apropar-hi els sectors vinculats a la creació d'opinió i de pensament, a la intel·lectualitat és fonamental. La política ha de ser humil. Ha d'escoltar tothom i especialment, a aquells que tenen capacitat de diagnòstic, de visió global, de veure què falla i que fan propostes: sindicats, emprenedors, col·legis professionals, món de la cultura, artistes, escriptors, periodistes, educadors, etc. La intel·ligència col·lectiva perquè sigui efectiva i ben fonamentada necessita de la deliberació col·lectiva. Si es fan les accions això haurà de venir, ho haurem d'anar a buscar. I pensar que la política sense ànima, sense pensament, sense projecte és coixa, és només material. I les persones, les societats i els pobles, necessiten també de l'esperança i la il·lusió.

Crida a l'acció

2009-10-17T14:31:00.001-07:00

El divendres 9 d'octubre li era concedit al president Obama, el Premi Nobel de la Pau, per part de l'Acadèmia sueca. No és molt habitual que es doni a presidents en exercici. D'entrada és un reconeixement a un home que s'entesta en voler canviar les coses. A no ressignar-se. Fet a tenir en compte si aquest home és el president dels EUA. Les seves declaracions en saber- se guardonat han estat les d'un home humil i prudent.

No sabem si els fruits del seu treball estaran a l'alçada dels seus propòsits. Pero els fruits no només depenen de la vàlua, sovint depenen de la fortuna. És clar que la fortuna també es pot construir. De la capacitat que no es trobi sol, de la capacitat de trobar i forjar aliances també depenen els resultats. És audaç - i l'únic camí moral i pragmàticament intel·ligent- que es proposi avançar en la lluita contra el canvi climàtic, en acostar les posicions d'israelians i palestins, en retirar els escuts antimíssils de l'Europa de l'est. I sobretot és necessari el suport internacional, a un home d'origen humil, que ja és un referent. La propera presidència espanyola de la UE, a partir de les capacitats d'una potència mitjana, hi ha de contribuir.

No sabem si un dia podrem tenir una nació europea, una nació de nacions. O si un dia podrem tenir una nació-món, una pàtria humana -una altra nació de nacions-. Però el que és segur que la cultura comuna que funda una nació i el llenguatge que pot fundar una nació-món, seran les de la pau, la cooperació, el multilateralisme, la feina per entendre's, la voluntat de pacte. La doctrina de la seguretat comuna de Palme també ho mostrava. Només estarem segurs, si el món és segur, és a dir si al món hi ha justicia. Obama també per això és un referent per a molt homes i moltes dones del món.

A casa seva les crítiques a la seva gestió passen la frontera del que és admissible. És preocupant que l'extrema dreta neocon als EUA i a vegades ben a prop, vulgui crear un altre cosmovisió, una altra realitat, fins i tot dins d'una mateixa societat. El Comitè Nobel noruec li mostrà l'afecte i l'estima mundial, malgrat els debats que pugui haver registrat en el seu sí. Ningú és profeta a casa seva. Obama necessita suport. L'extrema dreta americana li té ganes. En la reforma de la salut, per tractar d'amenaçar privilegis i els abusos del sector financer, els abusos dels dels més poderosos. Alguns lobbies no ho volen permetre. Li retreuen si serà possible dirigir l'exèrcit més poderós del planeta i alhora ser digne del guardó. Un locutor de l'extrema dreta americana fins i tot, per aquest motiu parlava d'humiliació, d'humiliació nacional; per això caldria preguntar-se: quin tipus de llibertats i seguretats nacionals són les que es funden en una creixent pobresa al món i un afany de control i sotmetiment per mitjà d'una maquinària militar, com els sectors més reaccionaris voldrien?

La resta del món, i de ben segur molta gent als EUA, ho veiem diferent. És un orgull que "el comandant en cap nord-americà" sigui Premi Nobel de la Pau. Encara que la seva política exterior sigui pragmàtica, a mig camí entre el realisme i uns objectius idealistes. Mentre l'extrema dreta americana ho encaixa amb dificutat molta gent de tot el món ens sentim contents. Passi el que passi, amb els resultats que obtingui, és una bona noticia. Obama s'interrogava si n'era mereixedor i en tot cas, ell mateix feia una crida a l'acció -coneixíem ahir mateix que ha augmentat la fam al planeta i es xifra en 1.050 milions de persones les que la pateixen. Una crida a l'acció és el més raonable i necessari. Aquesta crida a l'acció, a Europa necessita d'idees mobilitzadores; idees que rauen en la necessitat de treballar per fer avançar la pau i la justícia arreu, i per això necessitem una solidaritat viscuda que mobilitzi.

La Trobada de la Murtra a Badalona: 60 anys de Missions de Pau de les Nacions Unides

2009-09-25T14:32:00.000-07:00

La Trobada que anualment celebra la Fundació Internacional Olof Palme, enguany la cinquena, ja és una cita consolidada. Una cita amb l'anàlisi de la política internacional en un sentit de Justícia, de Sostenibilitat, de Pau. El llegat de Palme. Fa molt de goig veure personalitats de la diplomàcia, acadèmiques, militars, del periodisme, de la política, de la recerca, debatre des de la intel·ligència i l'esperit humanista. Si a la intel·ligència se li suma una finalitat ètica, resulta més atractiva, més lúcida.

Entre les diferents reflexions que s'hi van fer, fou interessant el concepte de missions integrades. Les Missions de Pau requereixen la feina de militars, de civils i sobretot de la població. Sense la població no hi ha seguretat, no és possible construir-la, fer-la durable. L'estabilitat d'una operació de Pau, requereix gobernabilitat, seguretat i justícia. I cal modèstia, treball, ambició, ho deia un dels militars presents.

En un indret badaloní, el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al bell mig de la Vall de Betlem a la Serra de Marina es desenvolupen aquestes trobades. Allí on fa més de 500 anys Colom tornava del seu primer viatge a Amèrica i donava la notícia al Rei Ferran i a la Reina Isabel. Al bell mig del claustre, la murtra, l'arbust mediterrani que li'n dóna el nom, símbol des de l'antiguitat de bellesa, d'amor i de pau.

La Trobada de la Murtra és un bon exemple de com el continent condiciona el contingut. Parlar de la Pau en un indret de silenci, de reflexió, de pau. Molts dels assistents vam aprendre que les Missions de Pau han fet participar 120 països en 6 dècades, i en elles hi han perdut la vida 2.500 homes i dones. Alguns dels ponents presents recordaven que la societat espanyola, segurament també l'europea, potser en menor mesura, no s'adona de la importància d'aquestes missions. L'Estat espanyol és un actor internacional destacat, en relació a la seva dimensió, malgrat que la societat espanyola no en sigui conscient. Construir la pau requereix mitjans, requereix recursos. Aquestes operacions tenen costos econòmics importants. La Pau s'ha de preparar. Les societats més desenvolupades, malgrat el moment que vivim i les moltes famílies i persones que estan patint la situació actual, hi tenim un deure moral.

Els països més rics tenim un compromís amb la Pau. Europa també el té. Ens cal més consciència social i ciutadana. Catalunya és una terra fèrtil en aquest comès: es mostra en la cultura, en el seu teixit associatiu, en les seves institucions. L’acció solidària comença en l’interior de cadascú i cadascuna de nosaltres. Iniciatives com la de la Fundació Internacional Olof Palme hi contribueixen. Uns 70 estudiants i els ponents en van ser protagonistes: homes i dones compromesos amb la seva acció, amb la seva intel·ligència, amb la seva voluntat.

Un Erasmus de la Solidaritat

2009-08-31T00:26:00.000-07:00

Europa té tradició de solidaritat. Una tradició que s'alimenta de moviments com la Creu Roja Internacional, fundada a Ginebra per Henri Dunant, Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, el Servei Civil Internacional, etc. Una tradició amb responsables politics i persones del pensament com Olof Palme, Anna Lindh, Lech Walesa, Václav Havel, entre molts d'altres, i que neix en un corrent humanista que ha fet possible diferents iniciatives al llarg dels darrers segles. Iniciatives i accions que han estat possibles mercès al compromís de moltes persones, en moviments i organitzacions socials. Conquestes, avenços i organitzacions que s'han difòs arreu i són patrimoni humà.

Europa afronta un problema d'atur que afecta a la seva identitat, de qui és, de cap on vol anar. És una cruïlla que hem d'aprofitar per sortir endavant i sortir millors. Milers de joves viuen amb desencís les seves perspectives de futur. Sabem que al món hi ha fam, guerres, epidèmies, agressions al medi ambient i necessitat de progrés, de viure millor tots, per a moltes persones i àrees. També a casa nostra, a barris metropolitans, a les ciutats. Europa no es pot tancar en ella mateixa ni ser indiferent. Cal un esforç a casa nostra per tenir cura, especialment, de les persones més vulnerables mentre es retroba un nou camí de progrés econòmic, sobre bases i passes diferents a les que ens han conduït fins al moment actual. Quan davant d'una època incerta ens tanquem en nosaltres mateixos, com a europeus, podem sentir temor. Europa ha estat capaç del millor i també ha escrit pàgines funestes, ha estat capaç del pitjor. L'esforç que necessitem ha de ser motor de solidaritat. Ha de fer esdevenir la solidaritat, una experiència de vida, quelcom engrescador, generador de societat, d'identitat col·lectiva, i si es pot d'entusiasme. Raimon Obiols reproduïa un article d'Henri Weber sobre la tercera refundació dels partits socialistes, sobre bases europees, internacionals, amb un programa ecològic, entre d'altres. Una dimensió solidària, de moviment i de voluntariat també reforçaria una mobilització progressista de la societat europea i internacional; per superar un individualisme socialment empobridor.

El programa de mobilitat estudiantil Erasmus ha permès, en les darreres dècades, a milers de joves moure's i formar-se arreu de la Europa de la Unió. Avui infermers, metges, arquitectes i molts oficis, així com estudiants d'altres disciplines, milers de joves en definitiva, podrien ser contractats per formar-se humanament i laboralment arreu del món, i fer que arreu se sentís el caliu solidari d'Europa: a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina, on moltes ONGs i organitzacions de solidaritat catalanes ja hi treballen, com també a casa nostra. Un pla keynesià que pugui mobilitzar recursos dels estats europeus i de la UE, l'experiència del Consell d'Europa, i si cal, amb la participació d'altres països. Un programa que complementés, coordinés i reforcés les iniciatives que ja es duen a terme. Els més joves, i amb ells totes les generacions, som responsables d'on és avui la humanitat, el planeta, el medi natural, els recursos energètics, etc. Posar capital humà al servei del desenvolupament dels països i les persones, avui, és un ajut per a la seva prosperitat i per a la creació de millors condicions de vida demà. Contribuïria a evitar el drama humà que sovint comporten els moviments humans i la utilització immoral que fan els sectors mes conservadors de la immigració al "primer món".

L'Amèrica de JF Kennedy -d'una nissaga que ha treballat per una Amèrica i un món més justos- va fer possible els Cossos de Pau. Milers de joves americans van fer feina per tot el món, de forma voluntària. Encara avui. Norman Birnbaum, catedràtic emèrit de la Universitat de Georgetown, ho recordava a El País. 1

Unim un problema amb una necessitat: l'objectiu del programa serien joves estudiants en els darrers cursos d'aquells oficis i disciplines, tant universitàries com de formació professional, en el camp assistencial a les persones i en el del suport logístic a la producció i generació de riquesa, a la creació d'infraestructura. Com a oferta solidària-laboral podria ser voluntària i se li podria assignar uns fons econòmics, destinats a cobrir les despeses de viatge, d'allotjament i d'alimentació, i d'altres necessitats si és precís. Es podria actuar en tots aquells territoris i àrees regionals del planeta amb dificultats econòmiques, de desenvolupament, mediambientals, fins i tot que patissin situacions polítiques en que els drets humans i la pau estessin en entredit. La solidaritat comença, però, a casa nostra. Un jove d'Oslo podria donar suport al treball comunitari d'Atenes, i un jove lisboeta podria fer feina social i comunitària en un barri de Varsòvia, o en una àrea rural polonesa. O a casa seva, a la seva ciutat, és clar.

Ara és el moment que Europa no es deixi segrestar per l'egoisme; un egoisme que alguns volen convertir en rebuig a l'altri, en xenofòbia. Fem possible que els joves europeus vegin que Europa, ells mateixos, es torna llavor d'esperança. Amb recursos, amb mitjans, i sobretot, amb el capital més valuós i sensible, la força de voluntat, de treball i de transformació dels seus homes i dones. Des dels joves a d'altres generacions.

Caldria, a més, un moviment social, d'organitzacions socials i polítiques de progrés, que ho impulsin, ho condueixin, i ho organitzin, entre d'altres accions i continguts, fins al lideratge dels decisors i executors de les polítiques estatals i de la Unió, i d'un sector privat que hi podria col·laborar, hi hauria de col·laborar. Molts estats de la Unió ja dediquen el 0,7 del PIB a la cooperació internacional. I a la recent cimera del G-20 a l'Aquila s'hi va expressar un compromís polític contra la fam. El president Zapatero lidera iniciatives en aquest sentit.

Els valors de Catalunya, des de la institució de Pau i Treva fins a Pau Casals, com els de la millor Europa possible són de pau, de pacte, de solidaritat, de democràcia, de progrés humà. Les polítiques municipals catalanes, a través de les Regidories de Joventut i les de Solidaritat i Cooperació, han donat molt bones pràctiques, en l'intent de donar suport a un moviment juvenil autoorganitzat, compromès amb la seva societat i el seu món, molts joves avui i ja des de la generació que va liderar en Xavier Soto, en la nostra història recent, en donen prova.

Vol ser un gra de sorra, un esboç, en favor de la millor tradició d'Europa. Parlar de solidaritat, a alguns sectors polítics i tenint en compte l'atmosfera en que vivim, pot semblar idealista. Però a més de ser el nucli de la nostra pròpia identitat, necessitem situar la solidaritat en un lloc prioritari, fonamental, entre d'altres aspectes, per contribuir a reforçar la dimensió ètica de l'espai públic. I , sobretot, ho necessiten moltes persones arreu.

1http://www.elpais.com/articulo/opinion/John/F/Kennedy/EE/UU/paz/mundial/elpepiopi/20050610elpepiopi_7/Tes

Qüestions i rumbs sobre l'esquerra europea

2009-08-05T14:58:00.000-07:00

El resultat de les eleccions europees ha evidenciat una dificultat del socialisme al vell continent. Sembla que els líders progressistes europeus han renunciat a una política de valors, que dibuixi moralitat col·lectiva, com a eix. No és gens fàcil. L’espai públic és valors. Els valors no són només una qüestió privada. Sembla que hi ha una renúncia a una retòrica que vagi més enllà del dia a dia, del combat dialèctic entre partits. Amb totes les dificultats, cal un discurs generós de llarga mirada. Un relat de confiança i d'esperança, mobilitzador.

Obama comença a passar dificultats, és lògic. Els problemes econòmics i d'altres afers interns passen factura, un cop finalitzat l'extraordinari episodi inicial col·lectiu. De recuperació d'autoestima, de capacitat de creure en el futur. A Europa ens manca aquest lideratge que li ha donat a la societat nord-americana el polític de Xicago. Potser rellançar la societat i l’economia, a escala global, i específicament en la dimensió transatlàntica, necessita d’una convergència entre la protecció social europea i el sentit de risc i d’iniciativa de la societat americana. Felipe González ho va expressar així, en certa mesura, al míting socialista de la darrera campanya a Terrassa. Obama a Amèrica sembla que fa passos en aquest sentit. Europa necessita lideratge polític, que crec que ha de portar també adjectius com humanista, intel·lectual, de llarg abast. O això o mirar enrere. Homes com Delors, com González i molts altres noms, segur que també en d'altres famílies polítiques ho han pogut representar. Persones que creguin i esperonin el projecte europeu; una societat europea mobilitzada, i que dinamitzin el motor de les reformes que ens calen.

La fermesa en els valors també serà una manera d’aturar comportaments i actituds demagògiques i xenòfobes de l’extrema dreta i la dreta europea. Que ha seguit massa els vents neoliberals. Tant de bo, l’Europa d'Stefan Zweig, de Claudio Magris, de Sandor Márai, del nostre Mauricio Wieshental, i tants d'altres trobés una expressió política. L'Europa que es capaç de superar la crisi, de transformar-la en oportunitats de progrés. La generació del Tractat de Roma, dels homes del socialisme democràtic i de la democràcia cristiana que ens van llegar aquest magnífic artefacte, ens van ensenyar unió, i capacitat de construir amb les mans, el cap, el cor i amb les institucions, el somni europeu. Que no és sinó una expressió reduïda d'un món regit pel dret, la democràcia, el progrés i l'aspiració de Justícia. Una expressió concreta del fet que si convivim, viurem millor.

Avui l’esquerra per aturar l'ús manipulador de la immigració hauria de parlar amb més fermesa d’igualtat de drets i de deures de tota la ciutadania. Fer més difícil l’abús o el mal ús dels sistemes públics per part de tota la ciutadania, ajudaria a posar entrebancs a una de les excuses que usa la dreta per desprestigiar-los i després desmantellar-los. En un article de fa uns anys, un prestigiós sociòleg català parlava d'una certa flexibilitat en l'aplicació de les normes i una comprensió relativa dels seus incompliments, una perspectiva certament humana, real, que cal valorar. Però el discurs dur i inclement de la dreta, autoritari, cala en sectors castigats per l'atur i la dificultat. Llavors, s'imposa el fet que la solidaritat i els recursos públics limitats d'avui, exigeixen avaluació i control.

La identitat de l'esquerra, i de l'Europa social i ciutadana és inspirada en la solidaritat. Raimon Obiols parla de les dificultats de la solidaritat avui. ¿Com es genera la solidaritat, un cop la consciència de classe s'ha anat erosionant?; un cop el miratge del capitalisme popular ha penetrat fins els darrers racons?: es genera entre grups d’edats, joves, gent gran...? ¿Podem utilitzar els reptes planetaris -i ben a prop sovint- de fam, dificultats derivades de la conjuntura que vivim, en el medi ambient, etc., per reforçar la solidaritat? Com podem unir economia, nova economia i solidaritat? Són només algunes qüestions. El cert és que els vincles socials han patit una erosió.

Fer política vol dir fer societat primer. Una societat, que és local, nacional i mundial alhora. Aquestes són dimensions que influeixen en la natura i construcció dels nous vincles. Fer societat, és fer gent amb vincles, persones unides per un sentit col·lectiu. Llegir, interpretar, posar en valor, escriure aquest sentit col·lectiu, és una feina netament política, de la Política. Les idees, accions i projectes que facin societat són idees que ens permetran progressar i combatre l’atomització. La riquesa individual aïlla, empobreix; estendre la consciència dels reptes que tenim al davant, amb un relat que demani a la gent compromís i participar en la feina ingent ens unirà. És, segurament, una de les feines que tenim al davant.

CRISI DE VALORS, ESPERANÇA, UNIÓ

2009-07-04T03:14:00.000-07:00

El resultat de les eleccions europees assenyala, entre d'altres aspectes, una dificultat de percepció de les respostes de l'esquerra com a les més eficaces i intel·ligibles davant la crisi. L’economia sostenible és percebuda com a quelcom llunyà. Els "valors materialistes" en temps d’escassetat poden tenir més relleu. S’activa el marc de la por i la incertesa, davant l’atur, davant les dificultats. En la recent memòria col·lectiva, remet a la situació viscuda als inicis dels anys 70, o dels anys 80 o després de l'any 1992. Aquest moment on el treball, el tenir, és comprèn que pot passar per davant de la utopia, també explica la dificultat de l'esquerra europea. Aquest continent que ha estat sascejat al segle XX per greus conflictes, ha de demostrar-se que pot superar aquest moment, amb receptes obertes i esperançades.

La crisi del sentit col·lectiu, la desesperança d’anar cadascú a la seva, és el camp de conreu per a la dreta i l’extrema dreta. També al nostre país. A Badalona, dissortadament una formació ubicada a l'extrema dreta, ha anunciat la voluntat de ser present a la contesa municipal del 2011. Probablement és un dels únics municipis de la primera corona metropolitana on es produeix aquest fet. Amb prudència, assossec i responsabilitat, és moment d’anar junts. De ser solidaris. De tenir sentit de país.

La darrera campanya electoral va ser una baralla mediàtica. Amb esforços i excepcions no ha situat l'agenda europea en el focus de l'interès ciutadà. Alguns analistes polítics han dit que els "partits nacionals o estatals" han pogut distorsionar la campanya europea, "utilitzant-la". El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari.

Mentrestant, als EUA, Obama ha combinat esperança amb apel·lació als valors d’esforç. Amb els peus i el cap projectats damunt la crisi, cal il·lusió per saber i transmetre que aquest moment serà travessat i superat.

En clau més catalana, dos apunts. L’article que recull la intervenció del professor Jordi Nadal, en l’acte dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va recollir el Periódico el dia 14 de juny, manifesta que aquestes dècades de restabliment de la Generalitat i d’institucions democràtiques a Catalunya, amb un pressupost i una incidència notable, han fet que molt del talent propi abandonés el "sector directament productiu", i la "tradició fabril" dels catalans, que des del segle XVIII havien aixecat el país econòmicament, creant indústries i dinamitzant el comerç.

Proposa el repte de mantenir i enfortir l’autogovern, i alhora fer possible que els millors talents també estiguin en el "sector productiu", amb menys aversió al risc.

L’Ernest Lluch, estudiós dels segle XVIII a Catalunya com sabem, també va descriure l’esforç anònim i constant català d’aquell segle, quan no podíem fer política, per crear la riquesa que va permetre la industrialització i el naixement del primer catalanisme tant federal i obrer, com burgès; la represa d'una consciència, que duria a construir i restablir progressivament les nostres institucions nacionals.

Com conclou Jordi Nadal, no podem renunciar a la fortalesa política. Ni tampoc renunciar a tornar aconseguir i reforçar el lideratge econòmic. Un lideratge ancorat en els valors de feina i esforç.

Cal afegir que hem transitat (potser no tant ara) per anys de valors "líquids", i que la incertesa també empeny a l’aversió al risc. Es podria afegir que ara tots juguem -cal que juguem en el mateix equip, amb la mateixa samarreta de país- es vingui del sector públic, del privat o de la societat civil. L'economia de la creativitat, l’economia coordinada, la nova governança social i nacional, requereix aquesta unió i comuna ambició.

Potser a escala europea, un proteccionisme i una certa reclusió, ha donat ales a la dreta. En un judici atemoridor Hanna Arendt havia dit que el feixisme forma part important d'Europa. Davant la dificultat és un deure buscar i construir un projecte que combini -i sobretot projecti- esperança i capacitat pràctica resolutòria. Un nou temps de treball i equilibri protector. No ho podrà fer la dreta, i sobretot caldrà unió per bastir-lo. Perquè, altrament, podríem allunyar-nos de les conquestes aconseguides. Caldrà que tots dialoguem, i tinguem sentit col·lectiu català, espanyol i europeu. Sobre un equilibri intel·ligent serà possible reformular el pacte social i convivencial sobre unes bases més sòlides i sostenibles.

No podem oblidar que el model social europeu el van pactar i construir la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945. I així, cal que, malgrat els canvis, les diferents forces polítiques, seguin i parlin. L’hora s’ho mereix. Amb generositat, esperit de servei i autèntic patriotisme, sense renunciar als projectes socials ni a la transformació necessària; amb humilitat.

Maiatza

2009-05-30T08:01:00.000-07:00

Patxi López no ho té gens fàcil com a lehendakari. El PNB va guanyar les eleccions però el projecte polític i de futur pel seu país del lehendakari Ibarretxe no aglutinava una majoria social i ciutadana, més enllà de la nacionalista, per fer els passos trascendents que es proposava, expressats en el seu darrer mandat. El futur del País Basc és en la superació del frontisme. S'ha dit aquests dies que tant Josu Jon Imaz, com homes com el lehendakari Ardanza, si haguessin estat al capdavant del PNB ara, haguessin fet possible un pacte PNB-PSE, i segurament Patxi López no hagués estat lehendakari. Aquest és, segurament, l'únic pacte que aglutinava i que pot aglutinar una majoria social i ciutadana basquista, per poder avançar i que aquest avenç sigui ferm.

El basquisme dins el socialisme basc, i els corrents que volen posar al dia el nacionalisme basc dins el PNB, probablement per fer una certa "Revolució Francesa" a les tesis aranistes farien possible un govern més representatiu de tots. Una majoria nacional que no renuncia a aprofundir en la llibertat d'Euzkadi, però que entén ha de ser possible un sol país. El marc europeu, i la visió federal europea permeten aquest encaix de nacions. L'Europa que el 7 de juny pren una decisió important, pot ser una Europa social, una Europa de les ciutats i on realitats nacionals complexes, com la basca o la catalana, a partir de la cooperació més enllà de les fronteres, el seu encaix i consensos interns, i d'instruments com l'alta velocitat ferroviària, facin possible, nous intercanvis, nous fluxes, nous horitzons. Especialment en el cas basc, és una utopia possible, factible, necessària, que ha de ser si volem convivència i pau.

El títol d'aquesta entrada, com és sabut, és el títol del poema que el lehendakari López va llegir al peu de l'arbre de Gernika. Un poema de Kirmen Uribe. El maig va entremig de la primavera i de l'estiu. És temps d'una pluja fèrtil, no torrencial, a la mediterrània. On la ginesta ja floreix.

No ho tindrà fàcil Patxi López, com no ho té fàcil el president Zapatero en el complex tauler d'escacs en què s'ha convertit la política espanyola. Però sense llibertat, desig de convivència i d'entendre l'altre, per construir junts el futur, no avançarem.

Diàleg honest, pedagogia i visió federal

2009-05-09T21:42:00.005-07:00

Per avançar cap a les Espanyes, aquella realitat que Lluch o Herrero de Miñón han glossat, l’única esperança és convèncer. És feina de la política, de la pedagogia, però són els homes i les dones del treball social, de l'educació i de la cultura els qui s'han de posar al davant. L'Espanya de matriu castellana cometria un error d'autosuficiència si renuncia a la seva pluralitat. En F. Mascarell ha escrit que hi ha un reflux d'un sentiment espanyol que s'ha desprovist de rèmores històriques i es basa en el progrés aconseguit en les darreres dècades.

Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.

I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.

La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.

Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.

La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.

Ernest Lluch, cada vegada més vigent.

2009-04-07T15:01:00.000-07:00

Ha estat molt emocionant poder veure l'exposició sobre la vida, obra i pensament de l'Ernest Lluch. Una persona, una personalitat que amb els anys va adquirint una dimensió més gran. Un patriota de l'acció com se'l defineix a la mostra que se li devia. Un humanista, un intel·lectual, un socialista. Un home que creia i feia societat catalana, com a soci del Barça, recuperant partitures musicals de l'escola de l'Abadia de Montserrat, participant en entitats, en els mitjans de comunicació.

En l'exposició es poden veure afirmacions, fragments d'intervencions parlamentàries, reflexions seves, que el fan molt actual, molt necessari. Era un home pont, en un moment on l'encaix de Catalunya i Espanya té dificultats. Treballava per trenar una aliança entre intel·lectuals de les dues bandes de l'Ebre. Ara ens cal molt. Un home que mirava l'altra persona, actituds, valors, més que una adscripció a unes sigles, a un credo.

Aquests homes i dones com Lluch, com Raimon, com els mestres de la Fundació Bernat Metge, com Espriu, i molts d'altres fan una societat forta, una país avançat. Feia temps que mereixia una exposició com la que s'ofereix al Palau Robert. No només per recordar qui va ser, pels més joves. Sinó per tornar-lo a escoltar, a llegir, a admirar i saber millor cap on hem d'anar. Camins que ineluctablement menen cap a l'entesa, el diàleg, la coherència, l'audàcia, el pensament, el compromís amb el país i amb les persones, la comprensió de la complexitat, la lucidesa, la generositat, el valor de la tradició i de la innovació, la humanitat. La passió i la compassió (pels que pateixen com Bertrand Russell esgrimia com a vector de la seva vida). Moltes gràcies, pel teu ahir, pel teu avui i pel teu demà, Ernest, que és el nostre!

Unió, reflexió i acció generosa

2009-03-29T08:34:00.000-07:00

Els temps de trasbals que vivim requereixen reflexió per preparar una acció encertada. En la dimensió econòmica i de govern del món, la propera reunió del G-20 ha de prendre mesures efectives, que facin avançar a tots els agents en el terreny de la confiança, tenint en compte els que pateixen, i el progrés econòmic i comercial sobre bases més justes.

Els lideratges en la política, en la societat i en l'economia, haurien d'apelar a nous comportaments, a noves actituds. A la capacitat d'autolimitació, de regulació, a la responsabilitat. A una feina, en l'àmbit que sigui, que es dugui en terme a partir de la relació i de la consideració dels efectes sobre les persones i entorns.

Als països, a les societats, a les ciutat, cal més sentit d'unió, des dels accents diferents que hi han de ser. Si som una humanitat, un país, una societat, diversa, hem de compartir, o mirar de compartir, al màxim possible diagnòstics, i compartir i posar-hi de la nostra part, cadascú on li toqui en les solucions. Són temps de generositat, de sentit social i de país, de sentit humà.

Això comença a cada escala, a cada veïnatge. El món que empeny, que vol sortir demana lleialtat, i buscar el benefici de tots, primer. Més que mai és l'hora d'una política generosa i de servei. Una política que la construïm entre totes i tots: comerciants, mestres, treballadors, professionals, empresaris, càrrecs electes, voluntaris, jubilats, persones amb discapacitació... I això en totes les dimensions de relació i vida social i entre les persones.

El camí a seguir

2009-02-07T07:41:00.000-08:00

Arriben canvis d’envergadura, de magnitud. Un catedràtic a qui admiro i a qui tinc el goig d’apreciar, em deia que la situació actual li ha portat a la memòria el record d’una lectura, que il·lustrava diferents situacions de col·lapse, de diverses civilitzacions en el decurs de la història.

Necessitem enfocar bé els canvis necessaris i dur-los a la pràctica. Cadascú a casa seva, a la seva ciutat, vila i a tot el país. Ressonen amb força les paraules de J. F. Kennedy. Què podem fer nosaltres per millorar el nostre país, el nostre món? No és hora només de mirar els governs, sinó sobretot d’interrogar-nos a nosaltres mateixos: i passar a l'acció.

Consumir millor, d'una manera més racional, en molts casos menys; en funció de les possibilitats de cadascú, en tot cas. Estalviar energia. Ser solidaris amb aquelles persones del nostre entorn que pateixen, o que pateixen més que nosaltres, si és així. Participar cadascú en el seu àmbit professional, familiar, d’amistat, de veïnatge i fer-ho duent a terme accions de millora del nostre entorn, dels nostres entorns. Denunciar allò que és injust, primer en nosaltres mateixos. Accentuar la responsabilitat humana i social. Treballar més i millor en tots els àmbits on es desplega la nostra vida. I així fins a un llarg etcètera, que suposa un repte i una exigència important per fer-ho realitat, al menys ho sent així aquest qui ho escriu.

No dubto, no tinc cap dubte, que podem, que podrem. No és que dipositi esperances messiàniques en el que diu o es proposen persones com el president Obama. És un home que no pot ‘salvar’ la humanitat, ell tot sol. De fet ningú li hauria de demanar o esperar així. Però és un dels homes que més hi poden fer. Només sortirem endavant si hi ha molts ‘Obames’, si se’m permet, vull dir persones amb compromís i coherència, a les empreses, als bancs, als barris, als governs, a les entitats, als sindicats, a les famílies, a les ciutats. I així, fins arribar a cadascun i cadascuna de nosaltres, en funció del que puguem i sigui al nostre abast.

Quan ho escric em dono compte del que això suposa en termes d’esforç. Però, molt probablement, sigui el camí a seguir. I en aquesta cruïlla on ens trobem, com resa l’aforisme, cal escollir el camí més difícil, que la vegada serà el més segur.

Ombres en temps del Nadal

2008-12-21T02:23:00.000-08:00

Aquestes darreres setmanes de l’any han finalitzat amb un clima expectant: el repte d’Obama després de la victòria, una sensació que la crisi ha de servir per replantejar les coses, el desenvolupament i la relació estat-mercat-societat, sobre la base de l’educació, les tecnologies energètiques, els serveis socials, la recerca etc, i la votació al Parlament europeu no donant via a la proposta de 65 hores setmanals per la jornada laboral, entre d'altres.

En tot cas, esgarrifa en aquest panorama veure els atemptats als drets humans que es realitzen a diari a Zimbawe, on el dictador Mugabe, pretén acabar per decret -negant-la- amb una epidèmia de còlera que està matant infants, persones grans homes i dones. Sembla, que per castigar municipis díscols va assumir des de l’Estat la competència en la distribució de l’aigua.

I l’epidèmia es pot estendre a Sud-Àfrica a partir dels fluxes laborals que existeixen, com recordava a Catalunya Ràdio fa uns dies, el catedràtic Antoni Segura.

El món democràtic hauria de mobilitzar-se més. La sobirania de l’estat-nació existeix. Però no hi ha un dret a la ingerència quan es conculquen tant cruament els drets més elementals?. Sense ser-ne expert, el dret internacional, de ben segur que permet una intervenció regulada des del sistema de Nacions Unides, o a través d’una diplomacia de la pau. Sobta constatar com el despotisme inhumà i autòcrata de Mugabe no mereix una resposta, per la via possible, més contundent. Consideracions similars podrien fer-se de la dictadura militar a Myanmar. Em pregunto si els senyors Bush, Aznar i Blair, no considerarien aquesta dictadura cruel, una veritable “arma de destrucció masiva”, atès el nombre de víctimes que amenaça d’estendre’s, en una malaltia que té cura, des dels mitjans disponibles.

En la mesura del possible, que tinguem unes bones festes!

L'hora d'Obama, l'hora de cadascú de nosaltres

2008-11-07T11:26:00.000-08:00

La victòria d’Obama ho és dels Estats Units, i ho és d’una política que ofereix esperança.

Mostra diverses coses:

El lideratge moral és necessari, i la política va més enllà de la gestió.

El bon govern, rigorós i il·lusionant, requereix una èpica, un relat que engresqui. Especialment, quan el dia a dia, amenaça moltes persones. Les ombres es projecten sobre molts, sobre tots, amb diferents intensitats, en forma d’atur, en forma de dificultats econòmiques i d'incertesa.

I en països amb més dificultats, i aquí, en una pobresa que avança.

Per això Obama és la victòria de molts, de la majoria. I moltes expectatives, esperances i mirades estant dipositades en ell; això suposa una gran responsabilitat.

Però som cadascú de nosaltres, els que tenim una cita amb el futur col·lectiu i el nostre, personal.

Perquè, com s’està dient, el treball, l’esforç i el reconeixement de l’altre en la nostra vida ha de guanyar pes.

Perquè l’economia tingui bases més morals. Ho deia l’expresident Gorbatxov aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

Tots som responsables, i més, aquells qui dirigeixen equips, a les empreses, a les entitats, a les escoles, a les administracions públiques, a les Universitats…arreu.

És l’hora del compromís social, i amb un mateix.

És l’hora de la gent jove, que hem d’atendre amb més cura, perquè són sovint víctimes de la societat dels adults. Aquesta setmana es presentava al CCCB un excel·lent llibre- Els rebels del benestar- de Jordi Royo, psicòleg clínic especialitzat en l’atenció a joves i adolescents.

També es reunia a Barcelona, de la mà de Deprak Chopra, un Fòrum Internacional Humanista.

El nou pacte que ens proposarà i que haurà de construir Obama, necessita d’aquests i d’altres vímets.

Però ens toca a cadascú i cadascuna de nosaltres responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, dels que tenim a prop i del nostre món.

Cap a un capitalisme diferent?

2008-10-10T10:34:00.001-07:00

Hem vist com Wall Street patia un sotrac, i amb ell el sistema financer mundial. Els apòstols de la desregulació ara socialitzen les pèrdues.

Bush, atès el seu balanç, podria ser recordat com un dels pitjors presidents de la història dels EUA: la guerra d’Iraq, l’unilateralisme, la doctrina de la seguretat nacional,
i ara aquest daltabaix, que té més causes i causants.

Al final de les seves setmanes com a president, ha hagut de fer possible una inversió pública massiva per salvar els actius financers insans. I va proclamar a la tribuna de les Nacions Unides, una certa necessitat de multilateralisme.

Benvingut sigui. Malgrat tot.

Molt d’això, ja va començar als anys 1980 amb Reagan i Thatcher.

L’economia mixta i la regulació poden facilitar un bon equilibri, entre mercat, societat civil i estat. Potser faran del món, un món més habitable.

Les economies coordenades o concertades als països escandinaus, i amb regulació -malgrat els intents d’erosió- a l’Europa de la Unió, ho mostren.

Des del diàleg i els drets humans. Els drets i els deures. Posant l’accent, en l’educació i en la recerca.

És l’hora d’Europa i d’una ofensiva pacífica i noble, socialdemòcrata i humanista. D’una manera diferent de pensar conceptes com el benefici i la riquesa.

D’avançar cap a la cooperació, i cap a més lideratges de valors i morals.

Per fer el bé col·lectivament. Per començar de nou. Per viure d’una manera diferent, potser més sostenible.

Per viure millor.

La velocitat dels canvis, la fortalesa dels valors

2008-09-26T10:47:00.000-07:00

La velocitat dels canvis, i la intensitat de la crisi, genera incertesa i temor.

La humanitat ha superat períodes difícils i ho tornarà a fer. És probable que neixi un nou món. Però el part ha de ser participat i per a la majoria.

El descontentament individual, ha de ser agregat responsablement, perquè els canvis tinguin arrel i vocació democràtica.

Perquè estiguin al servei d’unes finances més justes, i d’un món governable per la política. Com a dimensió autònoma i referida als neguit i somnis de les persones.

En l’energia, en la transformació personal, en la preservació del medi ambient, en la construcció d’una economia més social i humana, ens caldrà una lluita asossegada i intel·ligent.

Per a un nou món, nascut dels petits-grans canvis del dia a dia.

L’Amèrica Llatina, viva, assenyala que hi ha més opcions de les que sembla a la vella Europa, o al cor d’un capitalisme americà que sembla clar necessita de canvis.

Hi coincideixen molts especialistes a casa nostra i arreu.

Un món en el que hi ha noves nacions que el volen abanderar, que necessita de la cooperació entre pobles i societats.

Creure en el límit necessari, a l’acumulació, a l’avarícia. Retrobar estils de vida, més senzills, autèntics i sostenibles.

On la psicologia, l’educació, l’ètica, la política, l’economia, les religions, l’espiritualitat, i tantes dimensions que expliquen el comportament i la realitat de persones i societats arreu, es vagin trobant.

Els toca primer als responsables polítics, econòmics, socials, sindicals, empresarials, acadèmics, de les associacions, de les confessions religioses, etc.

I a cadascú, cadascuna de nosaltres, inexorablement.

Sense temor, a fons.

Confluència d’ètiques per conviure millor

2008-08-17T07:59:00.000-07:00

“L’ètica protestant i l’origen del capitalisme” és un conegut assaig del politòleg alemany Max Weber, en el qual descriu com els principis de l’ètica protestant han donat origen i promogut l’acumulació capitalista. Aspectes com ara la predestinació, la fortalesa de la consciència, i la vivència i relació personal amb el diner han fet que les nacions on la Reforma triomfà, com ara aquelles del centre d’Europa, el Regne Unit -amb la exportació als EUA-, i àrees de França, entre d’altres, vagi florir el primer capitalisme, i hagin proliferat les empreses transnacionals i l’acumulació de la riquesa.

Sense aprofundir-hi és palès que d’altres tradicions cristianes, o confessions religioses no han estat tant funcionals per al capitalisme, ni per a l’acumulació de la riquesa.

Així, la Castella que va bastir un imperi més enllà de l’Atlàntic, un imperi on no es ponia el sol, deixant apart ara el debat sobre la força emprada com a mètode de conquesta, va dilapidar ben aviat el capital d’or i argent que era extret de les Índies.

En tot cas, si tradicions espirituals i de pensament orientals, apropen a l’ésser i l’alliberen de les pulsions terrenals, cal reconèixer que l’ètica calvinista contribueix al reforçament de la responsabilitat individual i de la pròpia consciencia.

Els reptes que tenim davant reclamen la nostra responsabilitat. Com també frenar l’excés de materialitat, i un enfortiment de l’empatia, de pensar en l’altri. D’altres ètiques i confessions religioses i conviccions laiques es centren en aquests aspectes, els emfasitzen.

Com sempre, i més que mai, el diàleg entre religions i ètiques, abocat a una síntesi que destil·li la saviesa humana acumulada en el decurs dels segles i en totes les cultures per al progrés de tots, és del tot imprescindible.

Guanyar als temps d'incertesa

2008-07-13T00:08:00.000-07:00

Atravessem per temps d’incertesa, ho sentim. De crisi o oportunitat de transformació. Les dificultats alimentàries, energètiques, mediambientals, i de l’economia real, ens parlen alhora de solidaritat i de fer front a l’economia especulativa, regulant entre d’altres, els mercats de futurs. D’encarar, amb la força de les conviccions, a aquells que tenen temptacions d’hegemonia militar i política.

Especular amb l’aliment, amb les fonts energètiques no renovables, per enriquir-se no és lícit. El mercat, que ben sovint no és transparent, fa lloc a operacions èticament reprovables.

Davant d’això, i des del 1989, l’esquerra és davant d’una crisi, en oportunitat de renovar-se. La Convenció pel Futur, presentava fa uns dies nous llibres per al debat. En diferents intervencions dels presents, Raimon Obiols, Miquel Iceta, Jordi Borja, Toni Comín i Laia Bonet, es feia palès el moment de cruïlla que vivim entre models socials, una cruïlla real. Capitalisme o socialisme; acumulació il·limitada o distribució més equitativa.

És gruixut de dir, però té fonaments, afirmar que la democràcia social, i per descomptat l’avenç en l’econòmica, o la moralitat cívica o religiosa ben sovint no és funcional al capitalisme. Quan parlo de capitalisme, em refereixo a aquell de l’anomenada “economia de casino”, no al capitalisme del New Deal, o de la regulació escandinava, per exemple.

Cal continuar insistint en les reformes, per buscar una entesa justa. El capitalisme desbocat, demana, per ordenar-lo, unió de societats i nacions, diàleg multilateral organitzat. I valors.

Més esperit i, probablement, menys materialitat. No és temps de desencís, encara que pesi la incertesa.

Com el clàssic, és temps perquè l’optimisme de la voluntat derroti el pessimisme de la raó.

Que els aliments arribin arreu, que les noves possibilitats energètiques es desenvolupin, que derrotem la xenofòbia amb el progrés per a tots, que avancem en una democràcia autèntica, i no d’ofertes competitives o de mercat, i en tots els àmbits socials, és una necessitat inajornable.

Sobretot, serà la intel·ligència de cadascú i col·lectiva, enfocada al bé i a servir, la que pot fer possible una nova victòria de la humanitat.

Escriure el demà

2008-06-27T23:16:00.000-07:00

En aquesta primera entrada m’agradaria parlar del valor de la utopia. Per a les persones, per a una societat.
Hi ha persones, hi ha dirigents socials, trajectòries de compromís polític, que són capaces de mirar més enllà. A vegades aquells responsables socials i polítics que deixen petjada, conjuminen visió de l’avenir, gestió i acció dia a dia, i lideratge en els valors.
També els poetes, com tots els homes i dones que creuen en la força moral de la paraula, semblen parlar des d’un sentit universal.
Aquesta setmana el diari El País, ha publicat dos articles de dos líders socialistes que són referents: en Mario Soares[1] i en Ricardo Lagos[2].
Portugal i Xile, són dos països, dos pobles germans, que portem al cor.
Són persones de cultura i de pòsit humanista. I ens fan viure i estimar el món iberoamericà, que sempre em sembla sinònim de somni possible, de literatura, de cultura, d’imaginació i d’una inesgotable riquesa humana.
En l’iberisme i fins als lligams de societat, humans i de tota mena amb l’Amèrica Llatina, s’expressa una manera nostra de ser de llarg i sentit recorregut.
Els articles d’en Mario Soares sempre mostren un agut coneixement de la realitat i una capacitat de llegir el món, de fer-nos-el intel·ligible. En una combinació d’experiència i prudent rebel·lia. Aquesta setmana escriu sobre l'evolució dels EUA i el futur d'Occident. I amb ell somniem que si Obama resulta guanyador, pugui començar a millorar les coses.
En Ricardo Lagos, expresident de Xile, ens parla del centenari del naixement d’Allende, i dels seus mil llegendaris dies al capdavant del Palacio de la Moneda.
També les llegendes, i les actituds personals alimenten un projecte per la justícia humana.
L’optimisme de la voluntat, és obligat perquè la vida de tots, pugui anar endavant. Expressa la fe i la confiança en el món i en la gent.
Necessitem de referents, de cultura, de pensament generós, d’humanisme. Així ens anirem acostant a aquella bella aspiració: "más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor".”

[1] “Estados Unidos y el futuro de Occidente”, Mario Soares, El País, 23/VI/08.

[2] “Allende, 100 después de su nacimiento”, Ricardo Lagos, El País, 26/VI/08.

Presentació

2008-06-22T00:43:00.000-07:00

Aquest quadern virtual és un espai on hi podreu trobar algunes idees sobre qüestions socials, polítiques i humanes. També podreu trobar-hi algun article o reflexió que hagi pogut llegit, o propi. Intentaré fer-me ressó d'algunes idees o d'alguns dels reptes per fer avançar el nostre món, i el nostre país, en un sentit més just; com un un gra de sorra, com una gota d'aigua en l'oceà d'internet. D'un a un, d'una a una, podem millorar el nostre entorn i la realitat, amb l'ambició de transformar-la. No hi podem renunciar. Gràcies en tot cas, si un dia el visiteu.