dilluns, 31 d’agost de 2009

Un Erasmus de la Solidaritat


Europa té tradició de solidaritat. Una tradició que s'alimenta de moviments com la Creu Roja Internacional, fundada a Ginebra per Henri Dunant, Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, el Servei Civil Internacional, etc. Una tradició amb responsables politics i persones del pensament com Olof Palme, Anna Lindh, Lech Walesa, Václav Havel, entre molts d'altres, i que neix en un corrent humanista que ha fet possible diferents iniciatives al llarg dels darrers segles. Iniciatives i accions que han estat possibles mercès al compromís de moltes persones, en moviments i organitzacions socials. Conquestes, avenços i organitzacions que s'han difòs arreu i són patrimoni humà.

Europa afronta un problema d'atur que afecta a la seva identitat, de qui és, de cap on vol anar. És una cruïlla que hem d'aprofitar per sortir endavant i sortir millors. Milers de joves viuen amb desencís les seves perspectives de futur. Sabem que al món hi ha fam, guerres, epidèmies, agressions al medi ambient i necessitat de progrés, de viure millor tots, per a moltes persones i àrees. També a casa nostra, a barris metropolitans, a les ciutats. Europa no es pot tancar en ella mateixa ni ser indiferent. Cal un esforç a casa nostra per tenir cura, especialment, de les persones més vulnerables mentre es retroba un nou camí de progrés econòmic, sobre bases i passes diferents a les que ens han conduït fins al moment actual. Quan davant d'una època incerta ens tanquem en nosaltres mateixos, com a europeus, podem sentir temor. Europa ha estat capaç del millor i també ha escrit pàgines funestes, ha estat capaç del pitjor. L'esforç que necessitem ha de ser motor de solidaritat. Ha de fer esdevenir la solidaritat, una experiència de vida, quelcom engrescador, generador de societat, d'identitat col·lectiva, i si es pot d'entusiasme. Raimon Obiols reproduïa un article d'Henri Weber sobre la tercera refundació dels partits socialistes, sobre bases europees, internacionals, amb un programa ecològic, entre d'altres. Una dimensió solidària, de moviment i de voluntariat també reforçaria una mobilització progressista de la societat europea i internacional; per superar un individualisme socialment empobridor.

El programa de mobilitat estudiantil Erasmus ha permès, en les darreres dècades, a milers de joves moure's i formar-se arreu de la Europa de la Unió. Avui infermers, metges, arquitectes i molts oficis, així com estudiants d'altres disciplines, milers de joves en definitiva, podrien ser contractats per formar-se humanament i laboralment arreu del món, i fer que arreu se sentís el caliu solidari d'Europa: a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina, on moltes ONGs i organitzacions de solidaritat catalanes ja hi treballen, com també a casa nostra. Un pla keynesià que pugui mobilitzar recursos dels estats europeus i de la UE, l'experiència del Consell d'Europa, i si cal, amb la participació d'altres països. Un programa que complementés, coordinés i reforcés les iniciatives que ja es duen a terme. Els més joves, i amb ells totes les generacions, som responsables d'on és avui la humanitat, el planeta, el medi natural, els recursos energètics, etc. Posar capital humà al servei del desenvolupament dels països i les persones, avui, és un ajut per a la seva prosperitat i per a la creació de millors condicions de vida demà. Contribuïria a evitar el drama humà que sovint comporten els moviments humans i la utilització immoral que fan els sectors mes conservadors de la immigració al "primer món".

L'Amèrica de JF Kennedy -d'una nissaga que ha treballat per una Amèrica i un món més justos- va fer possible els Cossos de Pau. Milers de joves americans van fer feina per tot el món, de forma voluntària. Encara avui. Norman Birnbaum, catedràtic emèrit de la Universitat de Georgetown, ho recordava a El País. 1

Unim un problema amb una necessitat: l'objectiu del programa serien joves estudiants en els darrers cursos d'aquells oficis i disciplines, tant universitàries com de formació professional, en el camp assistencial a les persones i en el del suport logístic a la producció i generació de riquesa, a la creació d'infraestructura. Com a oferta solidària-laboral podria ser voluntària i se li podria assignar uns fons econòmics, destinats a cobrir les despeses de viatge, d'allotjament i d'alimentació, i d'altres necessitats si és precís. Es podria actuar en tots aquells territoris i àrees regionals del planeta amb dificultats econòmiques, de desenvolupament, mediambientals, fins i tot que patissin situacions polítiques en que els drets humans i la pau estessin en entredit. La solidaritat comença, però, a casa nostra. Un jove d'Oslo podria donar suport al treball comunitari d'Atenes, i un jove lisboeta podria fer feina social i comunitària en un barri de Varsòvia, o en una àrea rural polonesa. O a casa seva, a la seva ciutat, és clar.

Ara és el moment que Europa no es deixi segrestar per l'egoisme; un egoisme que alguns volen convertir en rebuig a l'altri, en xenofòbia. Fem possible que els joves europeus vegin que Europa, ells mateixos, es torna llavor d'esperança. Amb recursos, amb mitjans, i sobretot, amb el capital més valuós i sensible, la força de voluntat, de treball i de transformació dels seus homes i dones. Des dels joves a d'altres generacions.

Caldria, a més, un moviment social, d'organitzacions socials i polítiques de progrés, que ho impulsin, ho condueixin, i ho organitzin, entre d'altres accions i continguts, fins al lideratge dels decisors i executors de les polítiques estatals i de la Unió, i d'un sector privat que hi podria col·laborar, hi hauria de col·laborar. Molts estats de la Unió ja dediquen el 0,7 del PIB a la cooperació internacional. I a la recent cimera del G-20 a l'Aquila s'hi va expressar un compromís polític contra la fam. El president Zapatero lidera iniciatives en aquest sentit.

Els valors de Catalunya, des de la institució de Pau i Treva fins a Pau Casals, com els de la millor Europa possible són de pau, de pacte, de solidaritat, de democràcia, de progrés humà. Les polítiques municipals catalanes, a través de les Regidories de Joventut i les de Solidaritat i Cooperació, han donat molt bones pràctiques, en l'intent de donar suport a un moviment juvenil autoorganitzat, compromès amb la seva societat i el seu món, molts joves avui i ja des de la generació que va liderar en Xavier Soto, en la nostra història recent, en donen prova.

Vol ser un gra de sorra, un esboç, en favor de la millor tradició d'Europa. Parlar de solidaritat, a alguns sectors polítics i tenint en compte l'atmosfera en que vivim, pot semblar idealista. Però a més de ser el nucli de la nostra pròpia identitat, necessitem situar la solidaritat en un lloc prioritari, fonamental, entre d'altres aspectes, per contribuir a reforçar la dimensió ètica de l'espai públic. I , sobretot, ho necessiten moltes persones arreu.

1http://www.elpais.com/articulo/opinion/John/F/Kennedy/EE/UU/paz/mundial/elpepiopi/20050610elpepiopi_7/Tes