dimecres, 6 de gener de 2010

Capitalisme, límits i síntesi de la complexitat


Diversos dels problemes globals que afecten el dia a dia de tots i el futur col·lectiu són causats per un capitalisme sense limitar. La lògica d'acumular, d'una acumulació sense límit, és en sí el problema. Ho hem vist en la crisi financera. En els bonus que es pagaven als directius financers, entre d'altres. Però a banda de les regles de joc, hi ha aspectes com la cobdícia: la viuen i provoquen persones.


La millora de l'economia i del planeta necessita d'una frenada en la mentalitat d'acumulació. Entre d'altres, l'educació emocional és inajornable en els currículums educatius; hauria d'estar contemplada. Com ara també una nova política de família i d'atenció a la infància que posi més l'accent en fer que els pares puguin estar amb els seus fills, especialment en els primers anys de vida, a través de suport públic a reduir parcialment la jornada laboral. Les escoles bressol ajuden però segons alguns experts no van a l'arrel. Una especialista al diari La Vanguardia ho afirmava. Sinó seguim les polítiques en aquest sentit, deia, els nostres infants emmalalteixen més, i tindran menys salut física i emocional en l'avenir. Sinó s'acumula prou amor des de la infància, tal vegada més tard s'haurà d'omplir el buit amb d'altres succedanis, com el diner, entre d'altres... No podem, naturalment, modificar la natura humana però si millorar les condicions inicials que orientaran el futur desenvolupament de les persones. Sinó s'hi posa tots els mitjans, tornarem a posar en marxa una roda que no ens beneficia.


En altres qüestions com el canvi climàtic, veiem resistències dels poderosos, dels interessos econòmics, per continuar detentant privilegis. És més còmode això que canviar les bases productives; utilitzen per això peregrines teories com la que nega el canvi climàtic. L'evidència científica mostra el resultat: el capitalisme sense límit, no només accentua les dificultats de les persones sinó que fa malbé el planeta. Afortunadament s'estén aquesta consciència. La cimera de Copenhague va acabar amb uns resultats ben migrats. Davant la consciència estesa, cal continuar treballant.


Malgrat tot tenim clar que cal més socialisme, més suport a l'educació, als nostres infants, als joves, a la gent gran. Posar al centre del debat social, una economia i una organització social al servei d'una societat que generi riquesa i coneixement al servei de la majoria, i per a les properes generacions. Al servei del desenvolupament social i humà. No és ingenu plantejar canvis socials, educatius i humans per posar límits a l'acumulació o a la pulsió d'acumulació i alhora que es posi al servei de la societat la ciència educativa, el coneixement, els valors, el progrés espiritual acumulat durant segles. La solidaritat, la fraternitat quan s'acumula i es multiplica en una societat no priva els altres de gaudir-la, els acaba fent agents o beneficiaris, i així s'incrementa la solidaritat total. I tot això entre altres coses, impulsant el diàleg ciència-religió-valors; existencialisme-conreu de l'esperit. L'enfrontament entre esperit i matèria, ciència i religió-valors, a banda de no ser real, empobreix la societat i dificulta la convivència. A vegades el més abstracte, avançar en la síntesi de la complexitat, sabem que és el més pràctic i el més eficaç, per fer passos que vagin a l'arrel i no siguin epidèrmics.