Els fets que vivim aquests darrers dies, posen de manifest la necessitat d’un govern econòmic mundial. Josep Borrell aquests dies deia respecte la situación de l’euro, que cal un govern econòmic de la zona euro. Ja es van prenent mesures en aquesta direcció.
La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.
És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.
Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.
En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.
Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.
A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.
És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.
Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.
El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.
dilluns, 24 de maig del 2010
dilluns, 26 d’abril del 2010
Hem de dir no a la xenofòbia
A Badalona el partit popular reparteix díptics que equiparen delinqüència i immigració. Són actituds que estan fora dels límits de la democràcia i els drets humans. Una cosa és que una ciutat plantegi reptes en la gestió de la convivència, passa a tot Europa, i l'altra cosa és la que es diu.
Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.
Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.
Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.
Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Semprún a Buchenwald
Aquesta setmana s'ha commemorat el 65 aniversari de l'alliberament dels presos d'aquest camp de treballs forçats nazi a prop de Weimar, de la ciutat de Goethe, on es van escriure pàgines funestes de la història dels homes.
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
dissabte, 3 d’abril del 2010
Causa comuna: noves formes de fer política
El dissabte 27, durant el primer Plenari, vam viure una jornada de deliberació política, d'intel·ligència col·lectiva com diu en Raimon Obiols. Va ser una jornada amb àmplia participació. La continuació, l'inici d'una feina política oberta, comptant i adreçada directament a la societat. Que ve de la tradició política del socialisme català, profundament societària. Així, hi van participar membres d'entitats, d'institucions socials representives.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
dissabte, 20 de març del 2010
Democràcia econòmica i solidaritat
Sabem l’origen de la crisi, entre d’altres coses, els abusos incontrolats del sector bancari. Sabem que el neoliberalisme amb nom, Thatcher, Reagan, Bush n’és responsable. I els aliats, també en part, entre ells Aznar a Espanya.
La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.
La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.
Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.
No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.
Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.
No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.
L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.
La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.
La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.
Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.
No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.
Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.
No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.
L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.
divendres, 26 de febrer del 2010
El crim del Mossad
El crim del Mossad ha Dubai no és tolerable de cap manera. Cap situació ho justifica. És un crim en tota regla. La comunitat internacional fundada en el dret no pot permetre cap acció terrorista ni provinent d'una minoria ni provinent d'un Estat.
Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.
És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.
Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.
Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.
Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.
El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.
Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.
La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.
Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.
És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.
Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.
Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.
Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.
El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.
Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.
La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.
dimecres, 10 de febrer del 2010
La gent fa el país
Malgrat que ho sabem, cal dir que una societat que va endavant i un país avançat el fa la gent. Les persones. El fan els professionals de la salut i de l'ensenyament..., en el sector públic o en el privat. Quan no només estimen la seva feina sinó que hi posen el cor, quan hi ha vocació. Quan hi ha una consciència de servei.
El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.
El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.
I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.
Això és i/o hauria de ser.
En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.
Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.
El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.
El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.
I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.
Això és i/o hauria de ser.
En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.
Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.
La política institucional és molt necessària, fonamental. Però la política dins la societat, entesa com l'acció amb projecció col·lectiva de cada persona, entitat, empresa, per descomptats també dels partits, és també fonamental. Les societats fortes, el països social i humanament avançats, ho tenen clar.
I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.
I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
