El resultat de les eleccions europees assenyala, entre d'altres aspectes, una dificultat de percepció de les respostes de l'esquerra com a les més eficaces i intel·ligibles davant la crisi. L’economia sostenible és percebuda com a quelcom llunyà. Els "valors materialistes" en temps d’escassetat poden tenir més relleu. S’activa el marc de la por i la incertesa, davant l’atur, davant les dificultats. En la recent memòria col·lectiva, remet a la situació viscuda als inicis dels anys 70, o dels anys 80 o després de l'any 1992. Aquest moment on el treball, el tenir, és comprèn que pot passar per davant de la utopia, també explica la dificultat de l'esquerra europea. Aquest continent que ha estat sascejat al segle XX per greus conflictes, ha de demostrar-se que pot superar aquest moment, amb receptes obertes i esperançades.
La crisi del sentit col·lectiu, la desesperança d’anar cadascú a la seva, és el camp de conreu per a la dreta i l’extrema dreta. També al nostre país. A Badalona, dissortadament una formació ubicada a l'extrema dreta, ha anunciat la voluntat de ser present a la contesa municipal del 2011. Probablement és un dels únics municipis de la primera corona metropolitana on es produeix aquest fet. Amb prudència, assossec i responsabilitat, és moment d’anar junts. De ser solidaris. De tenir sentit de país.
La darrera campanya electoral va ser una baralla mediàtica. Amb esforços i excepcions no ha situat l'agenda europea en el focus de l'interès ciutadà. Alguns analistes polítics han dit que els "partits nacionals o estatals" han pogut distorsionar la campanya europea, "utilitzant-la". El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari.
Mentrestant, als EUA, Obama ha combinat esperança amb apel·lació als valors d’esforç. Amb els peus i el cap projectats damunt la crisi, cal il·lusió per saber i transmetre que aquest moment serà travessat i superat.
En clau més catalana, dos apunts. L’article que recull la intervenció del professor Jordi Nadal, en l’acte dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va recollir el Periódico el dia 14 de juny, manifesta que aquestes dècades de restabliment de la Generalitat i d’institucions democràtiques a Catalunya, amb un pressupost i una incidència notable, han fet que molt del talent propi abandonés el "sector directament productiu", i la "tradició fabril" dels catalans, que des del segle XVIII havien aixecat el país econòmicament, creant indústries i dinamitzant el comerç.
Proposa el repte de mantenir i enfortir l’autogovern, i alhora fer possible que els millors talents també estiguin en el "sector productiu", amb menys aversió al risc.
L’Ernest Lluch, estudiós dels segle XVIII a Catalunya com sabem, també va descriure l’esforç anònim i constant català d’aquell segle, quan no podíem fer política, per crear la riquesa que va permetre la industrialització i el naixement del primer catalanisme tant federal i obrer, com burgès; la represa d'una consciència, que duria a construir i restablir progressivament les nostres institucions nacionals.
Com conclou Jordi Nadal, no podem renunciar a la fortalesa política. Ni tampoc renunciar a tornar aconseguir i reforçar el lideratge econòmic. Un lideratge ancorat en els valors de feina i esforç.
Cal afegir que hem transitat (potser no tant ara) per anys de valors "líquids", i que la incertesa també empeny a l’aversió al risc. Es podria afegir que ara tots juguem -cal que juguem en el mateix equip, amb la mateixa samarreta de país- es vingui del sector públic, del privat o de la societat civil. L'economia de la creativitat, l’economia coordinada, la nova governança social i nacional, requereix aquesta unió i comuna ambició.
Potser a escala europea, un proteccionisme i una certa reclusió, ha donat ales a la dreta. En un judici atemoridor Hanna Arendt havia dit que el feixisme forma part important d'Europa. Davant la dificultat és un deure buscar i construir un projecte que combini -i sobretot projecti- esperança i capacitat pràctica resolutòria. Un nou temps de treball i equilibri protector. No ho podrà fer la dreta, i sobretot caldrà unió per bastir-lo. Perquè, altrament, podríem allunyar-nos de les conquestes aconseguides. Caldrà que tots dialoguem, i tinguem sentit col·lectiu català, espanyol i europeu. Sobre un equilibri intel·ligent serà possible reformular el pacte social i convivencial sobre unes bases més sòlides i sostenibles.
No podem oblidar que el model social europeu el van pactar i construir la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945. I així, cal que, malgrat els canvis, les diferents forces polítiques, seguin i parlin. L’hora s’ho mereix. Amb generositat, esperit de servei i autèntic patriotisme, sense renunciar als projectes socials ni a la transformació necessària; amb humilitat.
La crisi del sentit col·lectiu, la desesperança d’anar cadascú a la seva, és el camp de conreu per a la dreta i l’extrema dreta. També al nostre país. A Badalona, dissortadament una formació ubicada a l'extrema dreta, ha anunciat la voluntat de ser present a la contesa municipal del 2011. Probablement és un dels únics municipis de la primera corona metropolitana on es produeix aquest fet. Amb prudència, assossec i responsabilitat, és moment d’anar junts. De ser solidaris. De tenir sentit de país.
La darrera campanya electoral va ser una baralla mediàtica. Amb esforços i excepcions no ha situat l'agenda europea en el focus de l'interès ciutadà. Alguns analistes polítics han dit que els "partits nacionals o estatals" han pogut distorsionar la campanya europea, "utilitzant-la". El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari.
Mentrestant, als EUA, Obama ha combinat esperança amb apel·lació als valors d’esforç. Amb els peus i el cap projectats damunt la crisi, cal il·lusió per saber i transmetre que aquest moment serà travessat i superat.
En clau més catalana, dos apunts. L’article que recull la intervenció del professor Jordi Nadal, en l’acte dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va recollir el Periódico el dia 14 de juny, manifesta que aquestes dècades de restabliment de la Generalitat i d’institucions democràtiques a Catalunya, amb un pressupost i una incidència notable, han fet que molt del talent propi abandonés el "sector directament productiu", i la "tradició fabril" dels catalans, que des del segle XVIII havien aixecat el país econòmicament, creant indústries i dinamitzant el comerç.
Proposa el repte de mantenir i enfortir l’autogovern, i alhora fer possible que els millors talents també estiguin en el "sector productiu", amb menys aversió al risc.
L’Ernest Lluch, estudiós dels segle XVIII a Catalunya com sabem, també va descriure l’esforç anònim i constant català d’aquell segle, quan no podíem fer política, per crear la riquesa que va permetre la industrialització i el naixement del primer catalanisme tant federal i obrer, com burgès; la represa d'una consciència, que duria a construir i restablir progressivament les nostres institucions nacionals.
Com conclou Jordi Nadal, no podem renunciar a la fortalesa política. Ni tampoc renunciar a tornar aconseguir i reforçar el lideratge econòmic. Un lideratge ancorat en els valors de feina i esforç.
Cal afegir que hem transitat (potser no tant ara) per anys de valors "líquids", i que la incertesa també empeny a l’aversió al risc. Es podria afegir que ara tots juguem -cal que juguem en el mateix equip, amb la mateixa samarreta de país- es vingui del sector públic, del privat o de la societat civil. L'economia de la creativitat, l’economia coordinada, la nova governança social i nacional, requereix aquesta unió i comuna ambició.
Potser a escala europea, un proteccionisme i una certa reclusió, ha donat ales a la dreta. En un judici atemoridor Hanna Arendt havia dit que el feixisme forma part important d'Europa. Davant la dificultat és un deure buscar i construir un projecte que combini -i sobretot projecti- esperança i capacitat pràctica resolutòria. Un nou temps de treball i equilibri protector. No ho podrà fer la dreta, i sobretot caldrà unió per bastir-lo. Perquè, altrament, podríem allunyar-nos de les conquestes aconseguides. Caldrà que tots dialoguem, i tinguem sentit col·lectiu català, espanyol i europeu. Sobre un equilibri intel·ligent serà possible reformular el pacte social i convivencial sobre unes bases més sòlides i sostenibles.
No podem oblidar que el model social europeu el van pactar i construir la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945. I així, cal que, malgrat els canvis, les diferents forces polítiques, seguin i parlin. L’hora s’ho mereix. Amb generositat, esperit de servei i autèntic patriotisme, sense renunciar als projectes socials ni a la transformació necessària; amb humilitat.
1 comentari:
Josep, veig que coincidim: " El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari."
Quan més senzill i concret és el llenguatge més compromet però més arriba a la gent.
Publica un comentari a l'entrada