Com es defensa la democràcia de la mentida?

La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.

Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.

Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.

Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.

Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.

Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?

Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.

El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.

Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.

I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.

Les paraules de Brecht, aquí serien adients.

Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?

Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.

O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.