El crim del Mossad

El crim del Mossad ha Dubai no és tolerable de cap manera. Cap situació ho justifica. És un crim en tota regla. La comunitat internacional fundada en el dret no pot permetre cap acció terrorista ni provinent d'una minoria ni provinent d'un Estat.

Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.

És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.

Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.

Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.

Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.

El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.

Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.

La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.

La gent fa el país

Malgrat que ho sabem, cal dir que una societat que va endavant i un país avançat el fa la gent. Les persones. El fan els professionals de la salut i de l'ensenyament..., en el sector públic o en el privat. Quan no només estimen la seva feina sinó que hi posen el cor, quan hi ha vocació. Quan hi ha una consciència de servei.

El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.

El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.

I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.

Això és i/o hauria de ser.

En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.

Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.

La política institucional és molt necessària, fonamental. Però la política dins la societat, entesa com l'acció amb projecció col·lectiva de cada persona, entitat, empresa, per descomptats també dels partits, és també fonamental. Les societats fortes, el països social i humanament avançats, ho tenen clar.

I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.

Sepharad és el camí

A tenor d'unes declaracions del president Pujol i d'un article d'Enric Juliana reflexionant sobre l'actualitat de Salvador Espriu a La Vanguardia, i el debat subsegüent, es pot entendre la desafecció entre Catalunya i Espanya, a partir de diferents claus. La desafecció política incrementa la voluntat de canvi, de ruptura. La crisi econòmica genera desencís. El no futur o la dificultat de construir esperança des de l'esquerra, alimenta la utopia de la independència. Ens cal més: programa i esperit. Els tenim, de fet. Els hem d'oferir, de continuar oferint. Polítiques i Política. No és gens fàcil pel socialisme, no és gens fàcil per a un discurs seriós, reflexiu i ordenat. Però les ciutats i les societats, com les persones, necessiten un dia a dia ordenat i que funcioni, i un projecte de futur que engresqui. Un horitzó compartit que serveixi per imaginar i construir un millor demà.

Mentrestant Catalunya no pot replegar-se, ha de treballar per la seva dignitat, pel que fa doblement a la seva manera de ser i al seu dia a dia, sense oblidar que una de les millors Catalunyes possibles, és la Catalunya diversa, de la convivència, oberta i europeista, de la feina, pràctica, compromesa, solidària. La Catalunya que com deia Lluch, supera el segle XVIII i la Nova Planta, amb feina, amb comerç a tot l'Estat i a les Amèriques. La Catalunya que es fa a si mateixa des de la societat, les empreses i l'esforç.

Tot això, òbviament sense oblidar, les dificultats de l'Estatut, el destacat dèficit fiscal que s'està corregint i les inèrcies centralistes de sectors importants de l'Estat. El president Montilla a Madrid ho va dir alt i clar. Ara bé Sheparad està ben viva, perquè la utopia federal, encara que abstracta, és un camí fonamental per a la convivència entre diferents. I la realitat és això, el món és així. El federalisme a Espanya, a Europa i al món, és una de les solucions més reeixides, que no fàcil. Però això requereix, cultura de pacte, de diàleg, i com deia també l'Enric Juliana, l'Espanya de matriu castellana ha de reforçar la seva virtut de respecte (cap a allò diferent). Els amplis paisatges mesetaris, bells però uniformes potser ho dificulten; forgen i han forjat caràcter.

Igualment, la millor pedagogia, la millor política hauria d'explicar el què és el federalisme: molts dels països i àrees del món, amb més progrés humà, de convivència, econòmic, viuen en sistemes federals. Unió en llibertat, diversitat i unitat són conceptes que poden generar i generen consens. No és possible pensar relacions humanes i socials, des de l'aïllament. El conflicte cal canalitzar-ho sentint-nos parts de quelcom més ampli, a tots els nivells. Les històries d'èxit individuals i col·lectives ens parlen de cooperació, d'unió, des de la llibertat és clar.

Poden haver solucions i problemes exteriors, però només nosaltres mateixos podem redreçar el rumb. Des de la unió, i des de la contribució de la nostra economia, la nostra cultura, el nostre esport, el nostre pensament a Espanya, a Europa i al món, a partir de les nostres possibilitats, que no són poques.

Aquest esperit optimista, constructiu, treballador, malgrat els vents que bufen permeten pensar que Sepharad és viva, malgrat que el camí és llarg i de vegades sinuós. Els projectes passen per molts moments. L'ideal de convivència entre diferents sempre ha d'estar ben viu. Altrament el present i el futur es farien insostenibles. La saviesa dels versos de Salvador Espriu, ben actuals, ens recorden que també depèn de la nostra voluntat.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Cum grano salis.

A Joan Crusellas.

Jo sóc d’una petita terrasense rius de debò,

sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents....

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passarde la costa fenícia a les platges de Creta

Quan arribi el dia, haurem fet el primeri inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

B., 1959.

Salvador Espriu

Capitalisme, límits i síntesi de la complexitat

Diversos dels problemes globals que afecten el dia a dia de tots i el futur col·lectiu són causats per un capitalisme sense limitar. La lògica d'acumular, d'una acumulació sense límit, és en sí el problema. Ho hem vist en la crisi financera. En els bonus que es pagaven als directius financers, entre d'altres. Però a banda de les regles de joc, hi ha aspectes com la cobdícia: la viuen i provoquen persones.

La millora de l'economia i del planeta necessita d'una frenada en la mentalitat d'acumulació. Entre d'altres, l'educació emocional és inajornable en els currículums educatius; hauria d'estar contemplada. Com ara també una nova política de família i d'atenció a la infància que posi més l'accent en fer que els pares puguin estar amb els seus fills, especialment en els primers anys de vida, a través de suport públic a reduir parcialment la jornada laboral. Les escoles bressol ajuden però segons alguns experts no van a l'arrel. Una especialista al diari La Vanguardia ho afirmava. Sinó seguim les polítiques en aquest sentit, deia, els nostres infants emmalalteixen més, i tindran menys salut física i emocional en l'avenir. Sinó s'acumula prou amor des de la infància, tal vegada més tard s'haurà d'omplir el buit amb d'altres succedanis, com el diner, entre d'altres... No podem, naturalment, modificar la natura humana però si millorar les condicions inicials que orientaran el futur desenvolupament de les persones. Sinó s'hi posa tots els mitjans, tornarem a posar en marxa una roda que no ens beneficia.

En altres qüestions com el canvi climàtic, veiem resistències dels poderosos, dels interessos econòmics, per continuar detentant privilegis. És més còmode això que canviar les bases productives; utilitzen per això peregrines teories com la que nega el canvi climàtic. L'evidència científica mostra el resultat: el capitalisme sense límit, no només accentua les dificultats de les persones sinó que fa malbé el planeta. Afortunadament s'estén aquesta consciència. La cimera de Copenhague va acabar amb uns resultats ben migrats. Davant la consciència estesa, cal continuar treballant.

Malgrat tot tenim clar que cal més socialisme, més suport a l'educació, als nostres infants, als joves, a la gent gran. Posar al centre del debat social, una economia i una organització social al servei d'una societat que generi riquesa i coneixement al servei de la majoria, i per a les properes generacions. Al servei del desenvolupament social i humà. No és ingenu plantejar canvis socials, educatius i humans per posar límits a l'acumulació o a la pulsió d'acumulació i alhora que es posi al servei de la societat la ciència educativa, el coneixement, els valors, el progrés espiritual acumulat durant segles. La solidaritat, la fraternitat quan s'acumula i es multiplica en una societat no priva els altres de gaudir-la, els acaba fent agents o beneficiaris, i així s'incrementa la solidaritat total. I tot això entre altres coses, impulsant el diàleg ciència-religió-valors; existencialisme-conreu de l'esperit. L'enfrontament entre esperit i matèria, ciència i religió-valors, a banda de no ser real, empobreix la societat i dificulta la convivència. A vegades el més abstracte, avançar en la síntesi de la complexitat, sabem que és el més pràctic i el més eficaç, per fer passos que vagin a l'arrel i no siguin epidèrmics.

Ètica, convivència i comunicació social

En aquest temps que vivim, massa sovint fa respecte posar la televisió o seguir debats i programacions de diversos mitjans de comunicació. Ben bé sembla que la informació i els canals són un mer intrument de mercat i de confrontació. El servei social o educatiu de la televisió és freqüentment ignorat. Molts canals esdevenen vehicles d'alimentació de la tensió i de la crispació. ¿Fins quin punt no podem afirmar que moltes de les programacions que podem veure tenen un efecte clarament negatiu, en termes de societat, de convivència? Sabem que hi ha falles de mercat. Si el criteri és només audiència i resultats, no estem davant d'un servei que el mercat assigna amb ineficiència? Fins i tot que produeix externalitats negatives en el clima social?

Des d'aquest punt de vista iniciatives com l''impost que finança la BBC o les mesures que s'apliquen o s'estudien a França i Espanya per als canals públics de televisió, en el sentit d'afavorir la producció pròpia i d'estudiar un altre tipus de finançament públic més intens per retirar els anuncis televisius, que d'altra banda han minvat, poden ser bones mesures. Aquesta darrera minva encara força més la radicalització d'aquests continguts forassenyats -per definir-los d'alguna manera- a diversos mitjans de comunicació. D'alguna manera, sembla que podríem haver d'acabar reivindicant una cultura de la pau a diferents mitjans informatius.

Cal ser crítics amb el fet que des dels mitjans de comunicació s'empitjori el clima col·lectiu. El neoliberalisme informatiu o comunicatiu, on el criteri és el mercat a vegades, i on en d'altres ocasions, directament són emissores al servei de posicions polítiques que propaguen el no respecte, la intolerància i l'animadversió més expressa cap els adversaris no ens mena cap a un bon camí. Portat a l'extrem pot esdevenir un factor d'afebliment de la democràcia. I tot això a partir de la influència que tenen en una societat que crea la seva realitat a través dels mitjans. Convé tenir-ho en compte, perquè pot tenir efectes divisors de la societat.

A través d'instàncies professionals, de regulacions adients, caldrà, és imprescindible, actuar i continuar actuant per preservar l'ètica de la comunicació i de la informació. Els periodistes, com els polítics, com tots els professionals amb una incidència col·lectiva, tenen una responsabilitat social, que la societat ha de poder demanar i preservar. Del contrari la societat de mercat econòmic, s'estén al mercat polític i al comunicatiu, i l'espai social de drets i de llibertats s'empetiteix, amb els riscos que comporta per a tots. Sabem però que alguns ho alimenten i en volen treure els rèdits. Encara que aquest és segurament un joc en que tots hi perden. La democràcia se n'ha de poder defensar. I mai és bo tensionar una societat. Al menys, si se'm permet, tinguem una "treva" per Nadal.

Després continuarem el camí, de la millor manera possible. Iniciatives com el portal edu3.cat poden ser un exemple de mitjà públic de comunicació al servei de la societat, de l'educació. Per aquest camí, si el volem fer bé, també caldrà accentuar el què compartim, el què som en comú, el què ens uneix.

El Servei Europeu d'Acció Exterior, un nou pas endavant

Els països, les societats, són les persones i els seus vincles, els fa la gent. Els treballadors, les empreses, les entitats, els sindicats, les Universitats, les persones, les famílies... Els governs poden fixar el marc d'acció, l'han de fixar, i si ho fan bé, el rumb col·lectiu ordena i potencia la força de la societat.

El somni que duu a l'actual Europa que es va iniciar l'any 1957, malgrat els precursors i els anhels anteriors d'unitat, ha fet diverses passes, de tots conegudes. Des del Mercat Comú, fins recentment l'euro. Ara amb Catherine Ashton i el nou president Van Rompuy, podem donar una nova passa. Són molts els homes i les dones que han fet possible aquesta Europa que tenim avui, que és més Europa que mai: des dels pares fundadors del Tractat de Roma, als artífexs del Tractat de Lisboa. I, per descomptat, la gent que ha anat per tot el món defensant els valors humanistes de la societat europea.

Una altra gran fita és la creació del Servei Europeu d'Acció Exterior. I Javier Solana n'ha estat l'impulsor. Ara després de 10 anys deixarà de ser el cap de la diplomàcia europea. Ja fou com a ministre d'Educació, un home de diàleg. I després fou Secretari General de l'OTAN. Dèiem que els països els fan la gent, i les institucions, però la qualitat dels seus responsables hi ajuda. La idea d'una xarxa d'ambaixades, que aprofitin millor els recursos, és una idea a favor de la identitat europea, d'una pàtria europea que ha d'anar avançant compromesa amb la humanitat.

La setmana passada -el dia 30 de novembre en una versió més reduïda- es publicava una interessant entrevista del periodista Eliseo Oliveras a El Periódico; aportava interessants reflexions d'aquest polític, estadista europeu, nét de Salvador de Madariaga (http://www.elperiodico.cat/BLOGSCAT/blogs/eliseooliveras/archive/2009/12/03/solana-alerta-que-el-poder-_7B00_est_7D00_-passant-d_2700_occident-a-orient.aspx)

Entre diferents reflexions molt interessants, Javier Solana deia a propòsit del compromís europeu en les crisis internacionals: "La UE és la més ben preparada per actuar en operacions de gestió de crisi. No és una aliança militar, per tant, no va anar a la guerra. Però té una àmplia capacitat per actuar des del punt de vista militar i sobretot civil, amb policies, jutges, reconstrucció de països. Té una panòplia d'actius que pot utilitzar de manera combinada, una cosa que no pot fer gairebé ningú i que és una de les carències internacionals. Aquest és un actiu que té la UE, que ha provat, que ha demostrat l'eficàcia i que és absolutament necessari. Les accions ja no només requereixen el poder militar, sinó que requereixen una combinació de tots els ingredients de gestió de crisi, que inclouen diplomàcia, ajuda humanitària, actuació policial i judicial, reconstrucció econòmica i política..."

La complexitat d'Europa, la riquesa de la seva tradició-tradicions, el gruix de la seva societat, del seu pensament i valors, el respecte als drets humans de la seves societats i ciutadania són un patrimoni eficaç, i més necessari que mai, que cal compartir i posar al servei d'un món més pacífic.

Tot està per fer i depèn de cadascú de nosaltres

Moments com els que vivim, ens indiquen una oportunitat. Cal que ho visquem així. Ens exigeixen tensió moral i fe. No és hora de desaprofitar talent, ni de no actuar amb audàcia.

Quan la política, el mercat i la societat civil estan en crisi a Catalunya, els responsables de la política, del mercat i de la societat civil, els seus líders primer, s'han de posar davant per arrossegar cap els canvis els seus subsistemes. Tots nosaltres també. El president Montilla ho està intentant fer amb audàcia. Caldria una tensió moral similar en els diferents àmbits econòmics de Catalunya, en els espais financers i de decisió empresarial. Malgrat que som una societat mediterrània i la política "ha de donar exemple", no és lícit demanar a la política allò que no es fa en l'àmbit privat. La política ha de donar exemple i al darrera, el mercat i la societat. O al costat.

És necessari per conjurar una altra crisi com aquesta que el món econòmic avaluï resultats en termes no només monetaris sinó de riquesa social, de valors, etc. Cal fer un esforç aquí. I la selecció i formació de líders i directius és fonamental. A banda de les necessàries reformes que cal emprendre en la política, i en la relació entre política i societat. Una relació que s'expressa en les lleis electorals, en el partits polítics, etc. Les persones, el valor personal han de tenir més protagonisme. Frenarem tan l'individualisme com una política freda, si donem més pes a la persona, a l'educació, als valors.

La societat civil catalana també s'ha vist sacsejada en institucions clau. I s'estan donant respostes de tensió moral. Cal generositat, solidaritat, posar primer el col·lectiu que la persona, omplir de societat la política i enfortir el debat col·lectiu a la societat. Iniciatives com Catalunya Causa Comuna, hi ajuden. Tenim davant una oportunitat per intentar-ho. Quan es remouen fonaments, és moment d'acció audaç acompanyada, prèviament, de reflexió intel·ligent. No es podrien entendre reaccions que no anessin en aquest sentit. És una feina que no podem delegar en els altres. Cadascú i cadascuna a la seva feina, a la seva escala, al seu barri, a la seva entitat, al seu entorn, en definitiva, pot començar a posar-ho en pràctica. Ho hem de fer. Tot està per fer i tot és possible. Depèn de cadascú de nosaltres. Altrament el populisme trucarà a la porta del nostre país. I ens l'estimem massa com per permetre-ho.