Primàries a Barcelona, oportunitat de rellançament socialista

Les primàries són una oportunitat perquè hi hagi un debat en positiu sobre propostes i projectes. A banda d'un element democratitzador, permetran que les idees socialistes sobre el futur de Barcelona arribin arreu. Jordi Hereu i Montse Tura són dos grans candidats. Cal elogiar la proximitat d'Hereu, la bona gestió del dia a dia, i la lluita que sosté contra una conjuntura molt díficil i l'oposició d'importants grups mediàtics. Tura té un gran bagatge, una gran experiència i prestigi d'impecable gestora i també pot ser una gran candidata. Personalment, amb tot el respecte que em mereix el company Hereu, crec que Montserrat Tura és la millor opció per a una victòria socialista a Barcelona a les eleccions municipals.

Guanyi qui guanyi, en tot cas, és imprescindible treballar per recuperar la il·lusió, i per recuperar i posar al dia el socialisme ciutadà i el projecte polític que Pasqual Maragall va saber construir, certament en una altre conjuntura. Però s'ha de fer des d'un debat serè, responsable, que uneixi el socialisme de Barcelona i de Catalunya, en un gran projecte. No es tracta només de noms, són dos grans candidats, i hi ha coincidència en un projecte econòmic, de cohesió social, capdavanter en creativitat i europeista per a Barcelona.

El PSC ha d'estar en l'avantguarda de la renovació i la innovació política, de la democratització, de la devolució de poder a la societat. Les primàries són un encert. El que candidat que guanyi s'ha de trobar tot el partit de Barcelona al darrera. I tot el PSC al darrera. La societat de Barcelona reconeixerà l'esforç. La feina i la responsabilitat que tenen els dos candidats i els seus equips és fer ara un debat positiu i constructiu a favor de la Barcelona progressista i catalanista. Molta sort a tots dos.

Límits al capitalisme, imaginació i innovació

Sabem que l'acumulació desaforada, l'ambició desaforada, ha portat a un capitalisme sense fre, i a la crisi actual.

El socialisme democràtic, els moviments socials i democràtics han de fer de la voluntat popular expressada en lleis al Parlament, de les regulacions, una forma de limitar un capitalisme, que és social o serà antisocial.

Aquests dies, el mitjans ens han mostrat com a Beijing, una llei (no democràtica, en un règim de partit únic en el que es vulneren alguns drets humans, cal dir-ho ben clar), limitarà les matriculacions de cotxes a un terç dels que actualment ho fan. La progressió geomètrica del nombre de cotxes que cada mes es matriculen no pot seguir, és clar, la progressió aritmètica de l'augment de l'amplada de les vies, de la millora i construcció de noves vies per al trànsit.

L'èxit del capitalisme (d'Estat) xinès, condueix a que el sector de l'automòbil, hagi de frenar. No només per un tema de pol·lució, sinó d'espai físic, de sostenibilitat urbana, social.

Amb tota la distància, diferència i crítiques a fer a aquest model, cal dir que la sostenibilitat és una bandera no d'un futur, sinó dels moviments socials i democràtics d'avui, a les ciutats. Fonamental. En el debat de l'esquerra europea i del socialisme democràtic a Catalunya, cal reinventar, imaginar i sacsejar constructivament. El debat i l'anàlisi ha de deixar pas a propostes fermes i valentes del socialisme democràtic i els moviments socials i progressistes al primer món, a les ciutats. Constructivament i molt clarament. El proper maig els catalans i catalanes renovem els nostres representants als Ajuntaments.

A Catalunya, govern progressista

Veiem els vents que bufen a Europa. Avui mateix vèiem els estudiants de les universitats angleses manifestar-se davant els increments abusius de les taxes del govern Cameron-Clegg, d'un govern conservador amb el suport dels liberals.

Els mercats imposen plans d'ajustos que les dretes europees aplicant amb severitat. Deia Felipe González a Badalona, que l'ajust espanyol si es llegeix la "lletra petita", té més sensibilitat social que les receptes que ens volen imposar.

Mentre el socialisme europeu ha d'aconseguir que el malestar als carrers d'Europa es pugui convertir en un triomf, pas a pas, a Catalunya votem diumenge.

Hem sentit algunes propostes de Mas: rebaixa del 25% del pressupost de la Generalitat, hem sentit també les desgravacions fiscals per les mútues sanitàries. Sabem que Rajoy i Sánchez Camacho no tenen gaires escrúpols en provar el discurs antiimmigració. I Rajoy va deixar anar que Cameron és una referència.

Som temps d'ajustos i de reformes. Governi qui governi. Però hi ha molt en joc. I cal governs progressistes. És complex explicar la crisi. És complex resoldre-la. Però els passos que s'hagin de donar s'han de fer pensant en la gent, en les persones, en la igualtat, en la cohesió social, en l'esperit emprenedor i creador d'oportunitats i en la solidaritat. El President Montilla i el projecte socialista a Catalunya són la millor garantia de continuar progressant, sense posar en joc, les bases de modernització i reforma edificades per un Govern de la Generalitat que ha tingut l'equip de consellers i la gestió més eficaç i avançada socialment de l'actual període democràtic.

Felipe González a Badalona

Felipe González va intervenir en un míting a Badalona. De suport a José Montilla i on va intervenir també l'alcalde de la ciutat, Jordi Serra.

Felipe va parlar d'economia internacional, de la crisi financera i d'immigració. Va parlar clar.

Davant dels vents xenòfobs que per exemple proclamen que Obama no és americà, va dir que els immigrants van allí on els poden pagar i viuen on poden pagar l'habitage. El que cal és que les persones més vulnerables deixin de competir pels serveis; cal proveir la millor salut i educació possibles, és just humanament i és positiu econòmicament. Va deixar clar que la única manera d'acabar amb la immigració irregular seria infligir una multa de mig milió d'euros a aquells qui contracten immigrants irregulars.

Està clar que ens volen fer creure que cal acomiadar empleats públics i disminuir els serveis, Cameron n'és l'abanderat. Ningú diu res, i sembla que no s'exigeix responsabilitat a la nefasta gestió, nefasta i immoral, del sector financer internacional. I tothom blasma quan hi ha un error en la gestió pública.

Felipe González va dir que de tots els plans d'ajust europeus, el de Zapatero en els matisos, es pot veure que és dels més progressistes. Cal dir, cal explicar, que les pensions mínimes es revaloritzaran, per exemple.

Falta parlar clar, explicar a la gent el que passa, i sinó ho fa l'esquerra qui ho farà? Els límits morals al sistema econòmic cal que siguin exigits.

Per últim, un professor d'IESE deia que l'objectiu d'una empresa no és fer diners, l'objectiu d'un banc tampoc, es pot afegir. Dir això és com dir que l'objectiu d'una persona és respirar. Donar bons serveis, fabricar bons béns, és l'objectiu, i així vindrà el negoci. Això tan senzill que s'ha oblidat a partir del nefast fer diner ràpid, està en la base de la refundació d'un capitalisme que ha de tenir bases morals, un capitalisme social.

La societat justa i la veu dels intel·lectuals

Davant de la situació actual, on hi ha una certa desorientació i on bufen vents en què després del sotrac financer, el pensament conservador vol oblidar els errors de la desregulació, al Regne Unit, el primer ministre sembla que inicia una nova onada de privatitzacions i retall del benestar, el moviment progressista europeu, català i espanyol ha de mirar d'activar els sectors més actius i així en dominó.

Si els mitjans de comunicació són en mans dels seus propietaris, si hi ha una desafecció cap els partits, cal explicar el perquè de la situació econòmica de manera senzilla. Perquè no sigui l'esquerra que ha de fer reformes, la percebuda com a responsable de la situació.

Bauman va rebre el premi Príncep d'Astúries d'Humanitats i va estar a Barcelona. Va deixar anar: quans pobres calen perquè hi hagi una persona rica? I va afegir que el capitalisme, sense una regulació i sense una dimensió social,és com un camp de mines, no sabem quina serà la propera explosió.

Davant les eleccions catalanes cal que l'electorat tingui un debat real sobre les alternatives, les polítiques a fer. Cal distingir qui està per mirar de fer possible un model de benestar amb una economia competitiva. I qui vol aprofitar la crisi per laminar més l'Estat del Benestar, per anar-lo afeblint.

És moment de valentia, de diàleg amb la societat, d'explicar el què passa, no amb afany de generar por, sinó de conscienciar a la societat, que som els protagonistes del present i del futur, si la gent caminem junta.

Sobre immigració

Aprofitar el descontent, la crisi, l’atur per atiar la por a la immigració és un trist truc de la dreta. Allò de primer nosaltres i després els de fora, no sé si té base antropològica, però sembla ser que té rèdits electorals.

Quan l’economia produïa llocs de treball, llavors molt aprofitaven una mà d’obra amb salaris baixos. Ara els mateixos, o gent proper, demanen no empadronar o expulsar. Ens adonem que estem fent que no puguin gaudir d’escola o salut molts infants, moltes persones? Realment convé això?

Però no s’hi val a queixar-se, l’esquerra hi té part de culpa. No hem tingut un discurs prou ferm d’igualtat en drets i deures. Malgrat que els fets indiquen que es fa. El discurs de ciutadania és clar, i no n'hi prou amb fer en aquest cas: igualtat en drets, i el dret de vot també a partir dels criteris definits, i demanar, en el discurs, els deures a tothom, es tingui el color de la pell que es tingui.

Tot això no treu la manca d’escrúpols, d’alguns que cometen incoherències com expulsar ciutadans europeus d’Europa. Sense una resposta ferma per part del socialisme i l'esquerra europea. Sabem que la crisi desmobilitza, però també és ara quan hem de parlar alt i clar. Es diguin Sarkozy o PP de Catalunya. Per cert, l'ABC de fa unes setmanes assenyalava l'aliança entre l'UMP de Sarkozy i el PP de Rajoy per importar l'ús de la immigració a la campanya catalana.

Sabem, ho ha practicat l'extrema dreta als barris de Marsella, que és la manera de contribuir a erosionar i desaliniar el vot dels treballadors a les opcions progressistes.

Un altre pecat de l’esquerra. Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor de les causes de la crisi? Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor dels canvis i les reformes que calen en el sistema econòmic?

¿Diem ben clar, que malgrat les retallades a que alguns sectors financers internacionals ens estan obligant, si governen els conservadors es faran amb menys sensibilitat, amb més impacte social? Val la pena sobre aquesta qüestió repassar l'estratègia alternativa de P. N. Rasmussen esboçada a Vilopriu.

Hem de fer els deures que ens toquen i a la vegada denunciar la hipocresia dels qui volen manipular la bona fe de moltes persones.

Europa i valors

La comissària europea, Sra. Reding, té raó quan diu que Europa s’ha fet sobre valors. Són els valors els que ens defineixen com a europeus. És encertat, és necessari, planificar una política europea d’integració de la minoria gitana, amb els recursos necessaris.

Sarkozy ha fet bones contribucions a l’escenari europeu i internacional: la Unió per la Mediterrània, la proposta de taxar les transaccions financeres, entre d'altres. El que no es pot fer és expulsar persones per la seva vinculació a un col·lectiu, a una minoria.

Europa és un projecte de futur, que ha de beure d’un passat de valors, com el de la Il·lustració, el Renaixement, i fins els que inspiren els tractats comuns.

Reding ha estat justa i valenta i cal que el moviment ciutadà i social europeista, demòcrata i progressista parli clar, com ha passat al Parlament europeu. Altrament, la xenofòbia que pica a les portes dels nostes barris podria reforçar-se com ha passat a Suècia, i no volem que passi a casa nostra, ni enlloc d'Europa.