Economia verda, canvi climàtic i nou desenvolupament

Afrontem com a humanitat el repte del canvi climàtic. El repte de l'escalfament global del planeta. Un canvi que s'expressa en el desgel polar, en el creixement del nivell del mar. En les sequeres. Uns canvis que afecten la biodiversitat i la salut de les persones.

Ens cal l'educació en valors, la consciènciació i les estratègies dels organismes internacionals, accions dels governs, i el treball de les oenagès.

Hem rebut un món que hem de preservar. Un planeta blau i verd que hem de lliurar a les futures generacions igual o millor. Necessitem l'aliança de la voluntat de les persones, amb una tècnica i una tecnologia que ens ajudi a produir riquesa i treball de manera respectuosa i per a tots. Des del progrés moral, des de tenir persones i societats orientades al bé comú i al desenvolupament personal.

És possible, si ens hi posem. Si com a civilització humana ens hi posem. Mirant el que compartim i no caiguent en la temptació de l'acumulació desproporcionada de la riquesa.

Article

Publicat a Nou Cicle

Pasqual Maragall iErnest Lluch són dos referents fonamentals per l’esquerra catalana i ibèrica. Dues persones que van dedicar moltes hores i esforç a l’encaix de la realitat nacional catalana amb l’Espanya plurinacional. Dues figures senyeres, amb un atribut de visió innegable.

Van desenvolupar part important del seu llegat, en uns anys prodigiosos per a Barcelona, especialment des de la cita olímpica, i en una Catalunya que es redreçava nacionalment. Ho feien des de les conviccions socialdemòcrates, en una democràcia encara jove i en un horitzó compartit d’esperança i progrés.

Era una societat on els partits tenien la capacitat de representar de manera més intensa els interessos dels grups socials, i els acords interclassistes i entre partits eren més possibles que en el moment actual. Ens ho ha recordat en un assaig, recentment, la sociòloga Marina Subirats, en analitzar les enquestes metropolitanes d’ençà de 1987.

Com a intel·lectuals, entesa aquesta categoria com a persones que elaboren una visió coherent de la societat del seu moment i la projecten, trobem una molt necessària avui alçada de les seves capacitats. Avui falta aquest component. La capacitat de reflexió dels que saben que el passat pot ser també futur. Dels que saben que no hi ha política sense honestedat profunda. I que cal atrevir-se a pensar.

Maragall admira la Corona d’Aragó i l’ha posada d’exemple de pacte entre territoris que compartien llengua i institucions: el C-6 de les ciutats de la regió o l’Eurorregió serien desplegaments actuals que buscaven aquell esperit, com el reflectia el diàleg del socialisme i de l’esquerra catalana amb la valenciana, aragonesa i balear.

Lluch expert en la Catalunya vençuda del segle XVIII, era un gran coneixedor de l’austriacisme i del pensament econòmic com és sabut. La seva admiració pel sistema de pacte i de convivència dels Habsburg, de la unitat i el respecte a la diferència com a realitat simultània, venia probablement perquè hi veia un antecedent de futur. L’incansable i estimat Lluís Maria de Puig ens recordava el seu llegat i l’enriquia.

Avui Catalunya es troba en una cruïlla social i nacional. Una cruïlla que no pot fer oblidar les dificultats de la llengua comuna i de les nostres identitats compartides a tot el domini. El dret a decidir és territori comú també, per a l’esquerra i per a els pobles. Com ha dit Raimon Obiols un sentiment majoritari també és “la independència sense trencar amb Espanya”. Volem hisenda pròpia, control de les infraestructures, decidir el nostre futur nacional. Però a la vegada com a gent de l’esquerra, com a seguidors de la pàtria humana, expressió del company Obiols, sabem del caràcter ineluctable de la interdependència de nacions i persones, del bon veïnatge, de la força de l’aventura europea, dels sistemes econòmics, socials, culturals que estan trabats. I estimem aquest concepte i la capacitat de llegir- ordenar la complexitat que posseeix.

Per això és necessari fer dialogar federalisme i sobirania. Perquè la llibertat de Catalunya i la igualtat del seu poble -no hi ha una Catalunya lliure si hi ha pobresa i atur- vagin de la mà. On diem Catalunya posem-hi qualsevol societat. L’ideal confederal, dels Habsburg i de la Corona d’Aragó en diàleg amb Castella, pot ser llavor de futur. En un marc de la comuna identitat europea. Del sentiment europeu que ens uneix i ens mena cap a una unió humana més àmplia.

Les persones i els pobles volem decidir i ser lliures. I més que mai necessitem sentiment d’unitat perquè els reptes per als catalans, per a Espanya, Europa i la Humanitat som enormes. Necessitem decidir i pactar. Federalisme i sobirania. La confederació, la bilateralitat, el tu a tu bàsic en les persones, és una via de no trencament i de lllibertat a la vegada.

Manifestació Diada: europeisme, justícia social i capacitat de decidir

Molts socialistes catalans, militants, activistes i dirigents hi anirem.


Cal reformular la relació amb l'Estat. Cal bilateralitat, avançar cap a una relació més confederal. El veritable federalisme avui, malgrat la crisi financera, és avançar cap els Estats Units d'Europa (EUE).


Diu Enric Juliana que cal que l'acte hi hagi banderes europees, hi estic d'acord. Crec també en el pacte amb l'Estat, amb la UE i intern que propugna Joan Majó.


Nosaltres som un vell poble europeu, com ho és Castella. L'Estat avui no ofereix un projecte de futur per a totes les nacions ibèriques com deien els del 98. Com demanava Ortega. Una reformulació d'Europa el pot oferir. Dóna la sensació que l'Espanya castellana retrobada a si mateixa, i els interessos de l'Estat no volen reformulació, ni federació, que ha de ser asimètrica.


Nosaltres, els socialistes catalans, hem d'avançar en la via del pacte. Necessitem una hisenda pròpia i continuar essent solidaris: per decisió pròpia. Però cal igualtat en l'atenció a totes les persones amb dificultats i aquest fet en la perspectiva de l'Estat, per la pròpia redistribució dels recursos, no és dóna fermament.


La nostre pàtria és Europa deia P. Maragall. El dia 16 se li tributa un merescut homenatge al Castell de MOntesquiu. Una pàtria a la que els catalans hi hem de ser des de la nostra personalitat nacional, on ens hi retrobarem amb els pobles germans ibèrics i amb els pobles europeus. Amb voluntat d'unió des de la llibertat. Una Europa que ha de tornar a ser, algun dia, malgrat la crisi financera, una avançada de drets socials i humans. Ens toca al socialisme europeu i català també ser-hi i perseguir-ho.


El dia 11, les cancelleries europees i l'Estat han de veure que des de la concòrdia i la voluntat de sumar, els catalans tenim un projecte per al futur: des del meu punt de vista el federalisme europeu, malgrat que sense ser estrictament independentista com ha dit i s'ha definit l'Ernest Maragall, molts catalans avui la desitgin.

Propostes de S. Gabriel per domesticar la banca

Les propostes de Gabriel, SPD, per a la banca, per 'domesticar-la'.

Perdoneu la traducció que és de google. Líder del SPD, Sigmar Gabriel, ha presentat una tesi amb la finalitat de posar fre als bancs i el sector financer. Un dels objectius: per impedir que facin xantatge als estats i dictin les polítiques, els bancs hauran d'anar a la fallida - al col • lapse, sense que les economies senceres se’n resenteixin

La tesi per Sigmar Gabriel: la majoria dels empleats dels bancs alemanys, europeus i internacionals fan una bona feina. No obstant això, una minoria dels gestors de riscos bancaris a través del seu comportament diari indueixen a una pèrdua econòmica enorme i això genera una pèrdua massiva de confiança per a tota la indústria responsable. La confiança en els bancs i els mercats financers s’ha de restaurar, no és de l'exclusiva responsabilitat de la política. Els "comerciants respectables" decents i veritablement en la banca privada, caixes d'estalvis i cooperatives de crèdit per fi es mostren en veu alta contra l'Informe "cigró negre" de la seva indústria per parlar dels seus errors i fer les seves pròpies propostes per a la regulació. Necessitem de bancs i un sector financer eficient. Però si la gent ha de confiar en els bancs de nou, la indústria financera han de canviar fonamentalment.

I la política és necessària: s'ha comès greus errors en el passat - fins i tot a Alemanya. Més important que canviar de rumb ara, per fi, ens queixem, hem d'actuar. Aquí, els següents punts d’importància.

Primer: els bancs fan xantatge als estats. Per temor al "efecte dòmino" i la pèrdua gegantina per a l'economia real a través d'un col • lapse de gran part del sistema bancari i les regles de l'economia de mercat amb els bancs i els mercats financers funcioanen a l'inrevés: El mal que causen a altres no es planteja. Aquesta és una irresponsabilitat en el sentit literal: els riscos i responsabilitats ja no estan en una sola mà. Els guanys són privatitzats - les pèrdues socialitzades, hi ha inhibicions. Per tant, finalment, ens cal una llei sobre insolvència bancària europea, el que assegura que els bancs van a la fallida - sense haver de col • lapsar tota l'economia. En primer lloc, els accionistes i tenidors de bons (no els dipositants) són responsables del seu negoci arriscat amb els seus propis actius - no dels contribuents i l'Estat. En lloc de paquets de rescat del govern, ha de tenir un pla de rescat del sector privat ("ESM dels bancs") i els principals bancs prestar-se assistència mútua, una assistència finançada per un impost a la banca europea. Quan els bancs encara hagin de ser rescatats a través de l'acció de l'Estat ", l'Estat ha de ser-me el propietari. Aquesta nacionalització parcial o total en el futur ja no serà cas per cas, sinó que ha de ser una disposició legal general amb caràcter dissuasori suficient als accionistes.

Segon: els Bancs dicten la política. També operen els negocis d'avui de manera arriscada, com sinó no hi hagi hagut cap crisi financera el 2008. I si surt malament, l '"ordre" en la política "rescats" els ajuda. Aquests rescats són cada vegada més potents i la seva adopció ha obligat el Bundestag alemany. El Parlament ja es troba en un estat permanent d'excepció constitucional.El pitjor de tot: La política de la població sembla cada vegada més impotent que o un esbirro servil dels bancs i els mercats financers. En lloc de fer un control efectiu, dur i sense concessions i domesticació del sector financer per al seu objectiu d'evitar que la cancellera alemanya que la pressió i demana que "les democràcies d'igualtat".Les eleccions parlamentàries de 2013 ha de prendre una decisió sobre la domesticació del sector bancari i financer. No és que la democràcia ha d’atenir-se al mercat, sinó que els mercats (financers) han de ser compatibles amb la democràcia. Per aconseguir això, necessitem entre altres coses:- La prohibició de comerç d'alta freqüència, que s'ha eliminat en gran mesura de qualsevol control dels riscos i reduir al mínim i no màxim.- L'obligació de cobrir adequadament la pèrdua potencial en el comerç de derivats.- Una adequada base de capital i majors dels sistemes nacionals d'assegurança de dipòsits a Europa. Els bancs de nou han de ser "avorrits" en lloc de la fantasia dels beneficis per un palanquejament excessiu de l’endeutament, han de tornar al negoci tradicional de finançar l'economia real, això al centre del negoci.

Tercer: alguns bancs ofereixen ajuda per al control del delicte. Els casos actuals ho mostren a Suïssa: Alguns bancs són part d'una xarxa que no s'encongeix davant d'activitats delictives. L'evasió d'impostos i complicitat no són delictes, però els crims greus que es castiguen amb fins a 10 anys de presó, sí. La gravetat i la colla de frau organitzat en els diners és crim organitzat.Per tant, el procurador general es requereix per incloure també a les institucions financeres estrangeres i els seus empleats a l'aplicació de la llei a l'estranger.

Quart: els bancs paguen salaris obscens. Mentre que l'equip d'atenció al client tindrà problemes en breu, els alts executius de bancs en fallida tenen salaris de luxe i els bons. Volem que a partir d’ara una compensació executiva límit determinat ja no pot ser deduïble d'impostos. En lloc de recompensar resultats que sovint és cruel, la mentida, desvergonyiment i el frau. L'últim exemple: els escàndols en la venda de l'empresa d'energia EnBW pel polític CDU i el gerent de Morgan Stanley. Pel dany d'aquest tipus d'acords, els gerents dels bancs responsables han de posar el seu patrimoni personal en la responsabilitat futura.

Cinquè: els bancs amb risc per especular amb els diners dels seus dipositants. No volem seguir amb l’ús dels dipòsits dels estalviadors per les pèrdues especulatives en els milers de milions. Per tant, les operacions bancàries normals ha d'estar en el balanç o separació legal de la banca d'inversió.El sector bancari ha de reduir tamany. En lloc de grans que no es pot controlar amb uns actius totals dels bancs que corresponen a més de la producció econòmica anual de països sencers, necessitem els bancs més petits viables de nou amb un model de negoci.

Sisè: els bancs han d’apostar pels seus clients. Vostè pot aconseguir per menys diners, d’acord al percentatge d'interès del Banc Central Europeu. Tots els diners dels bancs que reben són més barats. No obstant això, els clients tenen a Alemanya per la seva agrupació en el crèdit de pagament mitjana del deu per cent. El Crèdit del Banc Central als bancs comercials han d'estar subjectes a les disposicions de baix interès de la divulgació i els termes del seu rendiment.

Setè: els bancs no compleixen amb els "compromisos voluntaris". Fins 670.000 persones a Alemanya no tenen un compte corrent - tot i que els bancs han promès un "compte comú i corrent" perquè tothom pugui oferir. Ara, la legislatura ha de ser córrer per tal de protegir els clients.

Vuitè: els bancs manipulen. Els principals bancs a Londres manipulen la taxa d'interès clau amb mentre els consultors de dret penal parlen amb els clients desprevinguts a Alemanya, trossos de paper - això demostra que molts bancs han estat durant molt temps lluny de l'ètica de l'home de negocis honest. Les disposicions penals i la responsabilitat privada ha de ser restringit considerablement.

Com m’agradaria allunyar-me nord enllà

Avui la tempesta financera plana damunt nostre i del sud d’Europa. I veient la victòria de l’esquerra a França, amb François Hollande i com s’ha produït, podríem tenir la temptació d’allunyar-nos. Però no, és millor emmirallar-s’hi. Hollande ha guanyat amb força moral, parlant d’unitat, de consens, de justícia social, dels joves. Del diner (especulatiu) com a adversari. De la importància de l’economia productiva. A Tolosa de Llenguadoc en el seu darrer míting desenes de senyeres i molts catalans acompanyaren el cant de l’Estaca de Lluís Llach interpretat a l’inici del míting. Molts francesos han vist les polítiques regressives i autoritàries de la dreta com l’estaca a arrencar. I l’han arrencada. Esperem que s’arrenqui també a Alemanya. A Badalona, a Catalunya, a l’Estat també necessitem diàleg, consens, acord. Hem fet grans coses quan ens posem d’acord. Demostrarem que som una ciutat i un país d’alçada si som capaços d’unir esforços. L’arribada de la democràcia, l’ingrés de l’Estat a la CEE, els Jocs del 92, la Capitalitat del Mòbil a Barcelona, no s’haurien assolit sense amplis acords. No és moment de mirar-nos a nosaltres mateixos sinó de mirar cap i pel conjunt. I especialment, aquells qui tenen més responsabilitat. No ens podem permetre ara no tenir lideratges ni política de sentit. Ho podríem pagar car. En conjunt, això marca la diferència entre les societats que van endavant i les que no. Continua el vers del títol, continua Espriu davant de l’amenaça d’escarni per part de la congregació que perfila el poema, i confessa que no aniria nord enllà, “em quedaré aquí fins a la mort”. Segueix el poeta de Sinera com és sabut amb aquell “ i estimo a més amb un desesperat dolor/ aquesta meva pobra/ bruta, trista i dissortada pàtria”. Demostrem que som una societat avançada. Que la nostra també és la comuna pàtria europea com deia el president Maragall. Una pàtria que no vol retallar-se el somni possible d’una humanitat justa i lliure que comença a la nostra ciutat. No està bé l’ús sense escrúpols de la immigració que fa l’extremisme en el govern a Holanda o a Badalona aprofitant el patiment sincer de molts ciutadans i ciutadanes. Mirem d’avançar junts tot el que podem, de fer els ajustos ‘justos’ que calguin, sense excessos de més i de ser capaços de traçar un rumb cap el creixement. Des de la màxima unitat hem de mirar de tenir el finançament que els catalans necessitem per ser un país més just. Ara és l’hora. Publicat a Línia Badalona i per publicar a Línia Vallès 31 de maig de 2012

Justícia social o populisme?

El passat dimarts la Plaça de la Vila bullia de protestes, de reivindacions de diferents moviments socials i ciutadans. Des del moviment escolar i educatiu per defensar la qualitat de l’escola pública, als treballadors de Badalona Comunicació, la tele, la ràdio i Bétulo que defensen el seu lloc de treball, fins els sindicats davant la retallada de drets laborals que comporta la reforma laboral.


Vaig veure una dona, una badalonina arribada fa molts pocs anys segur, d’origen àrab, i el seu fill, lluint la samarreta groga de SOS Escola Pública. Reivindicant, lluitant, perquè sabem que l’escola pública de qualitat garanteix la mobilitat social i el somni de construir un país just, on tothom tingui oportunitats en funció dels seus mèrits i on ningú es quedi enrera. Sovint aquí, víctimes de la televisió anestesiant i de la desmobilització política induïda de la classe mitjana i d'altres sectors populars benefactors del benestar, ho hem oblidat, fins ara, que ens volen arrabassar els serveis públics.


Si als anys 70, la lluita del moviment veïnal i per la democràcia és va fer, amb molts catalans i catalanes que havien arribat al nostre país feia pocs anys, avui, el combat que lliurem per la Justícia Social només el guanyarem, si incorporem als catalans, als badalonins i badalonines que han arribat al nostre país fa pocs anys, a més d'estudiants, fills de la classe mitjana desorientats, i d'altres moviments socials com diu la sociòloga Saskia Sassen.


És crucial la victòria de la Justícia Social sobre el populisme, instal·lat a la nostra ciutat com a experiment per estendre’s. Per això, la Badalona laboratori social com diria Enric Juliana, ha de sumar totes les forces socials de canvi, de progrés: O tindrem cohesió social, igualtat i esforç col·lectiu o patirem el conflicte i la divisió que el Govern populista de Badalona alimenta.


Aquesta cruïlla la tenim davant a Badalona. I es lliura a tot França, a Alemanya, a tot Europa. O l’afrontem, encara que sembli desubicat, i estenem el dret a vot a les municipals a aquells que ja són ciutadans empadronats, es manifesten per defensar els drets de tots, amb els requisits que s’estableixin, o la indefinició serà el terreny adobat per al cultiu de les pors irracionals. La indefinició i la confusió són els camps sobre els que es llaura el populisme. I la Justícia Social requereix projecte, claredat, mobilització i la mou el futur, l'esperança.

Publicat a Línia Badalona, el 12/IV/12

Temps de diàleg i fermes conviccions

Vivim un temps de dificultats econòmiques i podríem omplir pàgines d'anàlisi sobre les seves causes. El pitjor de tot és que hi ha molta gent que ho passa malament. I podríem esmenar-ho: tenim prou riquesa col·lectiva i és un deure moral de tota la societat i dels governants de minimitzar-ho. Això és el principal, encara que caldria qüestionar-se també si aquesta crisi és utilitzada per alguns com a pretext per canviar-nos el model de societat. Crec que tenim clar que hem comès excessos, però en qualsevol cas, no podem bandejar les bases d'una civilització en la qual els valors humans, i una certa seguretat en els drets, ens ha permès progressar, ¿les hem d'oblidar i altrament alimentar la incertesa i la inseguretat de les persones? Crec sincerament que la resposta és no.

Sabem que hi ha una minoria que s'enriqueix amb la crisi. Són persones i grups poderosos, interessats amb què ens espantem tots, i que la crisi continuï per continuar acumulant beneficis, i compres de béns mobles i immobles a preus reduïts. La connexió entre la globalització financera, del comerç i dels grups de comunicació n'és el principal instrument, és un greu problema. Davant d'aquest Goliat financer, comercial i mediàtic si se'm permet, el compromís i les xarxes socials haurien de ser la fona de David. Especialment, Goliat es veu i es fa més gros amb la por, i la pobresa creix, amb l'especulació financera. No hi ha més camins que instaurar un impost a les transaccions financeres, Taxa Tobin, de moment a la Unió Europea i intentar un acord al G-20. També cal perseguir el frau fiscal: el gros i la picaresca de no pagar els impostos en els serveis relacionats amb la llar o d’import petit; agregat és una gran bossa. Retornant al fil de l’argument: un suposat broker fa uns mesos a la BBC declarava obertament, el fet que moltes persones s'estan enriquint a expenses de masses de persones i famílies en atur. Per aquests grups, quan pitjor millor.

Cal tocar de peus a terra, admetre els errors comesos, virar el rumb cap a més esforç i treball. I cal tenir clar que la solidaritat, la seguretat social i personal han de continuar essent pilars de la nostra civilització. Austeritat sí, però no només. Necessitem perspectives de creixement, de confiança i de suport als empresaris i emprenedors que reforcen l'economia productiva. Hi ha motius per a l'esperança que cal consolidar. Un exemple ben a prop i actual: es comencen a donar les condicions perquè la producció tèxtil pugui retornar al nostre país. Catalunya té una producció científica important, en relació al seu tamany; les exportacions i la internacionalització de les nostres empreses creixen; i tenim sectors ben posicionats com la biorecerca. Millor anar per aquí i no pas per considerar la crisi com un pretext perquè ens facin viure com ho fèiem fa vàries dècades enrera.

Si entenem la història de la Humanitat com un relat cap el progrés, hem d'aprendre dels errors comesos, dels passos en fals. Encara que els corrents conservadors parlin de seguretat gairebé amb una visió policial, no ens sentirem més segurs, si anem enrere i consolidem institucionalment,a través del discurs de l'austeritat, una societat més injusta i precària. Una societat més injusta avui, és una societat menys pròspera demà. És ineficient econòmicament i malbarata recursos. Per no parlar en termes de dignitat i drets humans, és clar.

Si Catalunya té alguna característica que la defineix com a societat és la seva voluntat de ser, de resistir, d'organitzar-se; la seva força social, de les seves entitats, dels catalans i les catalanes, en definitiva. La fortalesa moral, personal i col·lectiva és el que ens farà sortir endavant, conjuntament i de la mà de la resta de pobles europeus. Tanmateix, una sortida d'èxit de la situació actual, cap a la nova societat que està venint, haurà d'unir els valors del treball, de la creativitat, de l'emprenedoria, amb la solidaritat, la justícia social i una visió oberta i plural, com a societat i país. Ens haurà d’unir a través del diàleg i una actitud més generosa. Som el sud del nord i el nord del sud -això és un privilegi i una responsabilitat-; i som en un enclau fonamental com a territori important de la Mediterrània. En darrer terme, el nostre model de convivència és admirat. L'hem de continuar enfortint, per ser més feliços i pròspers. I oferir-lo a la resta de pobles europeus i d’aquest món més unit social i humanament que necessitem, com a carta de presentació. Ens en sortirem si el rumb és el correcte i tota la tripulació ens hi posem, amb esperit de confiança.

Publicat a la revista Gent del Masnou. Gener 2012.