dissabte, 7 de febrer del 2009

El camí a seguir

Arriben canvis d’envergadura, de magnitud. Un catedràtic a qui admiro i a qui tinc el goig d’apreciar, em deia que la situació actual li ha portat a la memòria el record d’una lectura, que il·lustrava diferents situacions de col·lapse, de diverses civilitzacions en el decurs de la història.

Necessitem enfocar bé els canvis necessaris i dur-los a la pràctica. Cadascú a casa seva, a la seva ciutat, vila i a tot el país. Ressonen amb força les paraules de J. F. Kennedy. Què podem fer nosaltres per millorar el nostre país, el nostre món? No és hora només de mirar els governs, sinó sobretot d’interrogar-nos a nosaltres mateixos: i passar a l'acció.

Consumir millor, d'una manera més racional, en molts casos menys; en funció de les possibilitats de cadascú, en tot cas. Estalviar energia. Ser solidaris amb aquelles persones del nostre entorn que pateixen, o que pateixen més que nosaltres, si és així. Participar cadascú en el seu àmbit professional, familiar, d’amistat, de veïnatge i fer-ho duent a terme accions de millora del nostre entorn, dels nostres entorns. Denunciar allò que és injust, primer en nosaltres mateixos. Accentuar la responsabilitat humana i social. Treballar més i millor en tots els àmbits on es desplega la nostra vida. I així fins a un llarg etcètera, que suposa un repte i una exigència important per fer-ho realitat, al menys ho sent així aquest qui ho escriu.

No dubto, no tinc cap dubte, que podem, que podrem. No és que dipositi esperances messiàniques en el que diu o es proposen persones com el president Obama. És un home que no pot ‘salvar’ la humanitat, ell tot sol. De fet ningú li hauria de demanar o esperar així. Però és un dels homes que més hi poden fer. Només sortirem endavant si hi ha molts ‘Obames’, si se’m permet, vull dir persones amb compromís i coherència, a les empreses, als bancs, als barris, als governs, a les entitats, als sindicats, a les famílies, a les ciutats. I així, fins arribar a cadascun i cadascuna de nosaltres, en funció del que puguem i sigui al nostre abast.

Quan ho escric em dono compte del que això suposa en termes d’esforç. Però, molt probablement, sigui el camí a seguir. I en aquesta cruïlla on ens trobem, com resa l’aforisme, cal escollir el camí més difícil, que la vegada serà el més segur.