Capitalisme, límits i síntesi de la complexitat

Diversos dels problemes globals que afecten el dia a dia de tots i el futur col·lectiu són causats per un capitalisme sense limitar. La lògica d'acumular, d'una acumulació sense límit, és en sí el problema. Ho hem vist en la crisi financera. En els bonus que es pagaven als directius financers, entre d'altres. Però a banda de les regles de joc, hi ha aspectes com la cobdícia: la viuen i provoquen persones.

La millora de l'economia i del planeta necessita d'una frenada en la mentalitat d'acumulació. Entre d'altres, l'educació emocional és inajornable en els currículums educatius; hauria d'estar contemplada. Com ara també una nova política de família i d'atenció a la infància que posi més l'accent en fer que els pares puguin estar amb els seus fills, especialment en els primers anys de vida, a través de suport públic a reduir parcialment la jornada laboral. Les escoles bressol ajuden però segons alguns experts no van a l'arrel. Una especialista al diari La Vanguardia ho afirmava. Sinó seguim les polítiques en aquest sentit, deia, els nostres infants emmalalteixen més, i tindran menys salut física i emocional en l'avenir. Sinó s'acumula prou amor des de la infància, tal vegada més tard s'haurà d'omplir el buit amb d'altres succedanis, com el diner, entre d'altres... No podem, naturalment, modificar la natura humana però si millorar les condicions inicials que orientaran el futur desenvolupament de les persones. Sinó s'hi posa tots els mitjans, tornarem a posar en marxa una roda que no ens beneficia.

En altres qüestions com el canvi climàtic, veiem resistències dels poderosos, dels interessos econòmics, per continuar detentant privilegis. És més còmode això que canviar les bases productives; utilitzen per això peregrines teories com la que nega el canvi climàtic. L'evidència científica mostra el resultat: el capitalisme sense límit, no només accentua les dificultats de les persones sinó que fa malbé el planeta. Afortunadament s'estén aquesta consciència. La cimera de Copenhague va acabar amb uns resultats ben migrats. Davant la consciència estesa, cal continuar treballant.

Malgrat tot tenim clar que cal més socialisme, més suport a l'educació, als nostres infants, als joves, a la gent gran. Posar al centre del debat social, una economia i una organització social al servei d'una societat que generi riquesa i coneixement al servei de la majoria, i per a les properes generacions. Al servei del desenvolupament social i humà. No és ingenu plantejar canvis socials, educatius i humans per posar límits a l'acumulació o a la pulsió d'acumulació i alhora que es posi al servei de la societat la ciència educativa, el coneixement, els valors, el progrés espiritual acumulat durant segles. La solidaritat, la fraternitat quan s'acumula i es multiplica en una societat no priva els altres de gaudir-la, els acaba fent agents o beneficiaris, i així s'incrementa la solidaritat total. I tot això entre altres coses, impulsant el diàleg ciència-religió-valors; existencialisme-conreu de l'esperit. L'enfrontament entre esperit i matèria, ciència i religió-valors, a banda de no ser real, empobreix la societat i dificulta la convivència. A vegades el més abstracte, avançar en la síntesi de la complexitat, sabem que és el més pràctic i el més eficaç, per fer passos que vagin a l'arrel i no siguin epidèrmics.

Ètica, convivència i comunicació social

En aquest temps que vivim, massa sovint fa respecte posar la televisió o seguir debats i programacions de diversos mitjans de comunicació. Ben bé sembla que la informació i els canals són un mer intrument de mercat i de confrontació. El servei social o educatiu de la televisió és freqüentment ignorat. Molts canals esdevenen vehicles d'alimentació de la tensió i de la crispació. ¿Fins quin punt no podem afirmar que moltes de les programacions que podem veure tenen un efecte clarament negatiu, en termes de societat, de convivència? Sabem que hi ha falles de mercat. Si el criteri és només audiència i resultats, no estem davant d'un servei que el mercat assigna amb ineficiència? Fins i tot que produeix externalitats negatives en el clima social?

Des d'aquest punt de vista iniciatives com l''impost que finança la BBC o les mesures que s'apliquen o s'estudien a França i Espanya per als canals públics de televisió, en el sentit d'afavorir la producció pròpia i d'estudiar un altre tipus de finançament públic més intens per retirar els anuncis televisius, que d'altra banda han minvat, poden ser bones mesures. Aquesta darrera minva encara força més la radicalització d'aquests continguts forassenyats -per definir-los d'alguna manera- a diversos mitjans de comunicació. D'alguna manera, sembla que podríem haver d'acabar reivindicant una cultura de la pau a diferents mitjans informatius.

Cal ser crítics amb el fet que des dels mitjans de comunicació s'empitjori el clima col·lectiu. El neoliberalisme informatiu o comunicatiu, on el criteri és el mercat a vegades, i on en d'altres ocasions, directament són emissores al servei de posicions polítiques que propaguen el no respecte, la intolerància i l'animadversió més expressa cap els adversaris no ens mena cap a un bon camí. Portat a l'extrem pot esdevenir un factor d'afebliment de la democràcia. I tot això a partir de la influència que tenen en una societat que crea la seva realitat a través dels mitjans. Convé tenir-ho en compte, perquè pot tenir efectes divisors de la societat.

A través d'instàncies professionals, de regulacions adients, caldrà, és imprescindible, actuar i continuar actuant per preservar l'ètica de la comunicació i de la informació. Els periodistes, com els polítics, com tots els professionals amb una incidència col·lectiva, tenen una responsabilitat social, que la societat ha de poder demanar i preservar. Del contrari la societat de mercat econòmic, s'estén al mercat polític i al comunicatiu, i l'espai social de drets i de llibertats s'empetiteix, amb els riscos que comporta per a tots. Sabem però que alguns ho alimenten i en volen treure els rèdits. Encara que aquest és segurament un joc en que tots hi perden. La democràcia se n'ha de poder defensar. I mai és bo tensionar una societat. Al menys, si se'm permet, tinguem una "treva" per Nadal.

Després continuarem el camí, de la millor manera possible. Iniciatives com el portal edu3.cat poden ser un exemple de mitjà públic de comunicació al servei de la societat, de l'educació. Per aquest camí, si el volem fer bé, també caldrà accentuar el què compartim, el què som en comú, el què ens uneix.

El Servei Europeu d'Acció Exterior, un nou pas endavant

Els països, les societats, són les persones i els seus vincles, els fa la gent. Els treballadors, les empreses, les entitats, els sindicats, les Universitats, les persones, les famílies... Els governs poden fixar el marc d'acció, l'han de fixar, i si ho fan bé, el rumb col·lectiu ordena i potencia la força de la societat.

El somni que duu a l'actual Europa que es va iniciar l'any 1957, malgrat els precursors i els anhels anteriors d'unitat, ha fet diverses passes, de tots conegudes. Des del Mercat Comú, fins recentment l'euro. Ara amb Catherine Ashton i el nou president Van Rompuy, podem donar una nova passa. Són molts els homes i les dones que han fet possible aquesta Europa que tenim avui, que és més Europa que mai: des dels pares fundadors del Tractat de Roma, als artífexs del Tractat de Lisboa. I, per descomptat, la gent que ha anat per tot el món defensant els valors humanistes de la societat europea.

Una altra gran fita és la creació del Servei Europeu d'Acció Exterior. I Javier Solana n'ha estat l'impulsor. Ara després de 10 anys deixarà de ser el cap de la diplomàcia europea. Ja fou com a ministre d'Educació, un home de diàleg. I després fou Secretari General de l'OTAN. Dèiem que els països els fan la gent, i les institucions, però la qualitat dels seus responsables hi ajuda. La idea d'una xarxa d'ambaixades, que aprofitin millor els recursos, és una idea a favor de la identitat europea, d'una pàtria europea que ha d'anar avançant compromesa amb la humanitat.

La setmana passada -el dia 30 de novembre en una versió més reduïda- es publicava una interessant entrevista del periodista Eliseo Oliveras a El Periódico; aportava interessants reflexions d'aquest polític, estadista europeu, nét de Salvador de Madariaga (http://www.elperiodico.cat/BLOGSCAT/blogs/eliseooliveras/archive/2009/12/03/solana-alerta-que-el-poder-_7B00_est_7D00_-passant-d_2700_occident-a-orient.aspx)

Entre diferents reflexions molt interessants, Javier Solana deia a propòsit del compromís europeu en les crisis internacionals: "La UE és la més ben preparada per actuar en operacions de gestió de crisi. No és una aliança militar, per tant, no va anar a la guerra. Però té una àmplia capacitat per actuar des del punt de vista militar i sobretot civil, amb policies, jutges, reconstrucció de països. Té una panòplia d'actius que pot utilitzar de manera combinada, una cosa que no pot fer gairebé ningú i que és una de les carències internacionals. Aquest és un actiu que té la UE, que ha provat, que ha demostrat l'eficàcia i que és absolutament necessari. Les accions ja no només requereixen el poder militar, sinó que requereixen una combinació de tots els ingredients de gestió de crisi, que inclouen diplomàcia, ajuda humanitària, actuació policial i judicial, reconstrucció econòmica i política..."

La complexitat d'Europa, la riquesa de la seva tradició-tradicions, el gruix de la seva societat, del seu pensament i valors, el respecte als drets humans de la seves societats i ciutadania són un patrimoni eficaç, i més necessari que mai, que cal compartir i posar al servei d'un món més pacífic.

Tot està per fer i depèn de cadascú de nosaltres

Moments com els que vivim, ens indiquen una oportunitat. Cal que ho visquem així. Ens exigeixen tensió moral i fe. No és hora de desaprofitar talent, ni de no actuar amb audàcia.

Quan la política, el mercat i la societat civil estan en crisi a Catalunya, els responsables de la política, del mercat i de la societat civil, els seus líders primer, s'han de posar davant per arrossegar cap els canvis els seus subsistemes. Tots nosaltres també. El president Montilla ho està intentant fer amb audàcia. Caldria una tensió moral similar en els diferents àmbits econòmics de Catalunya, en els espais financers i de decisió empresarial. Malgrat que som una societat mediterrània i la política "ha de donar exemple", no és lícit demanar a la política allò que no es fa en l'àmbit privat. La política ha de donar exemple i al darrera, el mercat i la societat. O al costat.

És necessari per conjurar una altra crisi com aquesta que el món econòmic avaluï resultats en termes no només monetaris sinó de riquesa social, de valors, etc. Cal fer un esforç aquí. I la selecció i formació de líders i directius és fonamental. A banda de les necessàries reformes que cal emprendre en la política, i en la relació entre política i societat. Una relació que s'expressa en les lleis electorals, en el partits polítics, etc. Les persones, el valor personal han de tenir més protagonisme. Frenarem tan l'individualisme com una política freda, si donem més pes a la persona, a l'educació, als valors.

La societat civil catalana també s'ha vist sacsejada en institucions clau. I s'estan donant respostes de tensió moral. Cal generositat, solidaritat, posar primer el col·lectiu que la persona, omplir de societat la política i enfortir el debat col·lectiu a la societat. Iniciatives com Catalunya Causa Comuna, hi ajuden. Tenim davant una oportunitat per intentar-ho. Quan es remouen fonaments, és moment d'acció audaç acompanyada, prèviament, de reflexió intel·ligent. No es podrien entendre reaccions que no anessin en aquest sentit. És una feina que no podem delegar en els altres. Cadascú i cadascuna a la seva feina, a la seva escala, al seu barri, a la seva entitat, al seu entorn, en definitiva, pot començar a posar-ho en pràctica. Ho hem de fer. Tot està per fer i tot és possible. Depèn de cadascú de nosaltres. Altrament el populisme trucarà a la porta del nostre país. I ens l'estimem massa com per permetre-ho.

Ètica i política per esperar un futur millor

En aquest temps en que estem coneixent casos de corrupció i en que creix el desencís cap a la política convencional, un desencant que existeix i que també és amplificat expressament per alguns sectors que no creuen en la democràcia, cal reivindicar una acció política que desborda les institucions, oberta. Els partits polítics, primer han d'intentar unir-se amb l'objectiu de servir a la veritat. Unir-se per impedir el populisme, una amenaça a la democràcia. L'objectiu és tan difícil com necessari. Fer autocrítica deia el President Montilla.

Confiança en l'Estat de Dret i en la Justícia, en la llei i en l'acció judicial. Això la ciutadania ho viu i ho veu. I sobretot, ens toca reivindicar la política, com a únic mitjà per a la gent treballadora, per a nosaltres, de resoldre els problemes col·lectius, les necessitats de salut, d'educació, etc. Reivindicació de l'honestedat de la immensíssima majoria dels milers d'homes i dones que es dediquen al servei públic.

En la compareixença del President Montilla, demanava responsabilitat als mitjans de comunicació. Fan democràcia. Cal rigor informatiu i professional, i servei comunitari a la veritat i a la democràcia. La premsa és un producte que es ven, ho sabem, però hi ha un dret a la informació, fonamental.

Igualment, cal que els nostres lideratges a Catalunya i a Espanya siguin audaços, ja ho estan essent, en el terreny moral i s'abordin millores i les reformes necessàries, legals en diferents àrees i en d'altres accions d'obertura i revitalització. I sobretot, tornar a l'educació. Amb educació amb majúscules, que fa persones, no tindríem aquesta situació. Per això cal més suport a la infància, a l'educació, a les polítiques adreçades a les famílies, als continguts culturals i educadors en els mitjans de comunicació, un pacte social pels horaris, etc. Un moment així, requereix una resposta a la seva alçada. En certa manera cal refundar, refer el pacte social. Posar les bases per a les noves passes.

Superarem aquest moment, ho hem de fer. Llavors el rellançament de la política, requerirà apropar-hi els sectors vinculats a la creació d'opinió i de pensament, a la intel·lectualitat és fonamental. La política ha de ser humil. Ha d'escoltar tothom i especialment, a aquells que tenen capacitat de diagnòstic, de visió global, de veure què falla i que fan propostes: sindicats, emprenedors, col·legis professionals, món de la cultura, artistes, escriptors, periodistes, educadors, etc. La intel·ligència col·lectiva perquè sigui efectiva i ben fonamentada necessita de la deliberació col·lectiva. Si es fan les accions això haurà de venir, ho haurem d'anar a buscar. I pensar que la política sense ànima, sense pensament, sense projecte és coixa, és només material. I les persones, les societats i els pobles, necessiten també de l'esperança i la il·lusió.

Crida a l'acció

El divendres 9 d'octubre li era concedit al president Obama, el Premi Nobel de la Pau, per part de l'Acadèmia sueca. No és molt habitual que es doni a presidents en exercici. D'entrada és un reconeixement a un home que s'entesta en voler canviar les coses. A no ressignar-se. Fet a tenir en compte si aquest home és el president dels EUA. Les seves declaracions en saber- se guardonat han estat les d'un home humil i prudent.

No sabem si els fruits del seu treball estaran a l'alçada dels seus propòsits. Pero els fruits no només depenen de la vàlua, sovint depenen de la fortuna. És clar que la fortuna també es pot construir. De la capacitat que no es trobi sol, de la capacitat de trobar i forjar aliances també depenen els resultats. És audaç - i l'únic camí moral i pragmàticament intel·ligent- que es proposi avançar en la lluita contra el canvi climàtic, en acostar les posicions d'israelians i palestins, en retirar els escuts antimíssils de l'Europa de l'est. I sobretot és necessari el suport internacional, a un home d'origen humil, que ja és un referent. La propera presidència espanyola de la UE, a partir de les capacitats d'una potència mitjana, hi ha de contribuir.

No sabem si un dia podrem tenir una nació europea, una nació de nacions. O si un dia podrem tenir una nació-món, una pàtria humana -una altra nació de nacions-. Però el que és segur que la cultura comuna que funda una nació i el llenguatge que pot fundar una nació-món, seran les de la pau, la cooperació, el multilateralisme, la feina per entendre's, la voluntat de pacte. La doctrina de la seguretat comuna de Palme també ho mostrava. Només estarem segurs, si el món és segur, és a dir si al món hi ha justicia. Obama també per això és un referent per a molt homes i moltes dones del món.

A casa seva les crítiques a la seva gestió passen la frontera del que és admissible. És preocupant que l'extrema dreta neocon als EUA i a vegades ben a prop, vulgui crear un altre cosmovisió, una altra realitat, fins i tot dins d'una mateixa societat. El Comitè Nobel noruec li mostrà l'afecte i l'estima mundial, malgrat els debats que pugui haver registrat en el seu sí. Ningú és profeta a casa seva. Obama necessita suport. L'extrema dreta americana li té ganes. En la reforma de la salut, per tractar d'amenaçar privilegis i els abusos del sector financer, els abusos dels dels més poderosos. Alguns lobbies no ho volen permetre. Li retreuen si serà possible dirigir l'exèrcit més poderós del planeta i alhora ser digne del guardó. Un locutor de l'extrema dreta americana fins i tot, per aquest motiu parlava d'humiliació, d'humiliació nacional; per això caldria preguntar-se: quin tipus de llibertats i seguretats nacionals són les que es funden en una creixent pobresa al món i un afany de control i sotmetiment per mitjà d'una maquinària militar, com els sectors més reaccionaris voldrien?

La resta del món, i de ben segur molta gent als EUA, ho veiem diferent. És un orgull que "el comandant en cap nord-americà" sigui Premi Nobel de la Pau. Encara que la seva política exterior sigui pragmàtica, a mig camí entre el realisme i uns objectius idealistes. Mentre l'extrema dreta americana ho encaixa amb dificutat molta gent de tot el món ens sentim contents. Passi el que passi, amb els resultats que obtingui, és una bona noticia. Obama s'interrogava si n'era mereixedor i en tot cas, ell mateix feia una crida a l'acció -coneixíem ahir mateix que ha augmentat la fam al planeta i es xifra en 1.050 milions de persones les que la pateixen. Una crida a l'acció és el més raonable i necessari. Aquesta crida a l'acció, a Europa necessita d'idees mobilitzadores; idees que rauen en la necessitat de treballar per fer avançar la pau i la justícia arreu, i per això necessitem una solidaritat viscuda que mobilitzi.

La Trobada de la Murtra a Badalona: 60 anys de Missions de Pau de les Nacions Unides

La Trobada que anualment celebra la Fundació Internacional Olof Palme, enguany la cinquena, ja és una cita consolidada. Una cita amb l'anàlisi de la política internacional en un sentit de Justícia, de Sostenibilitat, de Pau. El llegat de Palme. Fa molt de goig veure personalitats de la diplomàcia, acadèmiques, militars, del periodisme, de la política, de la recerca, debatre des de la intel·ligència i l'esperit humanista. Si a la intel·ligència se li suma una finalitat ètica, resulta més atractiva, més lúcida.

Entre les diferents reflexions que s'hi van fer, fou interessant el concepte de missions integrades. Les Missions de Pau requereixen la feina de militars, de civils i sobretot de la població. Sense la població no hi ha seguretat, no és possible construir-la, fer-la durable. L'estabilitat d'una operació de Pau, requereix gobernabilitat, seguretat i justícia. I cal modèstia, treball, ambició, ho deia un dels militars presents.

En un indret badaloní, el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al bell mig de la Vall de Betlem a la Serra de Marina es desenvolupen aquestes trobades. Allí on fa més de 500 anys Colom tornava del seu primer viatge a Amèrica i donava la notícia al Rei Ferran i a la Reina Isabel. Al bell mig del claustre, la murtra, l'arbust mediterrani que li'n dóna el nom, símbol des de l'antiguitat de bellesa, d'amor i de pau.

La Trobada de la Murtra és un bon exemple de com el continent condiciona el contingut. Parlar de la Pau en un indret de silenci, de reflexió, de pau. Molts dels assistents vam aprendre que les Missions de Pau han fet participar 120 països en 6 dècades, i en elles hi han perdut la vida 2.500 homes i dones. Alguns dels ponents presents recordaven que la societat espanyola, segurament també l'europea, potser en menor mesura, no s'adona de la importància d'aquestes missions. L'Estat espanyol és un actor internacional destacat, en relació a la seva dimensió, malgrat que la societat espanyola no en sigui conscient. Construir la pau requereix mitjans, requereix recursos. Aquestes operacions tenen costos econòmics importants. La Pau s'ha de preparar. Les societats més desenvolupades, malgrat el moment que vivim i les moltes famílies i persones que estan patint la situació actual, hi tenim un deure moral.

Els països més rics tenim un compromís amb la Pau. Europa també el té. Ens cal més consciència social i ciutadana. Catalunya és una terra fèrtil en aquest comès: es mostra en la cultura, en el seu teixit associatiu, en les seves institucions. L’acció solidària comença en l’interior de cadascú i cadascuna de nosaltres. Iniciatives com la de la Fundació Internacional Olof Palme hi contribueixen. Uns 70 estudiants i els ponents en van ser protagonistes: homes i dones compromesos amb la seva acció, amb la seva intel·ligència, amb la seva voluntat.