La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.
Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.
Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.
Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.
Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.
Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?
Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.
El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.
Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.
I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.
Les paraules de Brecht, aquí serien adients.
Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?
Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.
O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.
divendres, 30 de juliol del 2010
divendres, 9 de juliol del 2010
unió, serenitat i fermesa com a lema
Davant de la manifestació de demà, segur que molts catalans i catalanes hi acudirem amb ànim de reivindicació davant d'una sentència que no és justa. Però afirmant el nostre desig de convivènica, la fortalesa de la nostra diversitat, la serenitat davant d'aquells que no tenen escrúpols per intentar dividir-nos.
En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.
El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.
Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.
L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.
Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.
En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.
El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.
Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.
L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.
Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.
dissabte, 19 de juny del 2010
Cultura i pàtria europea per respondre a la crisi
El desencís que es viu i la impotència del poder democràtic davant dels mercats necessita revulsius. Pensar que només la política convencional pot donar resposta als mercats no és realista, cal motivació i mobilització, projecte il·lusionant.
Europa unida pot donar resposta als mercats. Una Europa de la gent, no neoliberal. El Partit dels Socialistes Europeus té diferents dificultats. Cal explicar de manera senzilla el què passa, però no és només una qüestió racional. Cal emoció i identitat. Després d'explicar, mobilitzar els europeus sentint-nos patriotes de l'Europa de la Ilustració, del Renaixement, d'un sistema de ciutats capdavanter i d'un sistema social que ens volen arrabassar. I futur, construir un projecte de futur que ha d'anar d'Europa cap el món.
Ha costat molt el que hem aconseguit, un segle i mig de lluita. Potser hem gastat massa les famílies, els estats. Però alguns poders tal vegada volen retallar més del que cal. I també cal un retorn a l'esforç i al treball. Els europeus ens hem d'unir per l'orgull del què som capaços de fer quan tenim fe en l'home, en el progrés i en el futur. En la història també rau el nostre futur. El futur d'Europa, com a present que desitgem, arrela en Kant, en el Renaixement, en les ciutats estats, en els moviments dels treballadors, en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia pactant, en els liberals progressistes, moviments socials i tantes altres coses.
I cal el compromís d'intel·lectuals, dels artistes. Cal la música, els creadors, la gent que vitalitza la societat. Van ser els aliats d'Obama pel retorn a la presidència després de 8 anys foscos. El pessimisme és el millor aliat dels que fan front al nostre model social, o d'aquells que simplement guanyen grans sumes amb moviments financers, i no troben resposta social crítica davant. I sobretot és el brou de cultiu per l'extrema dreta.
La pàtria europea, el sentiment de la cultura viva i activa, ens poden ajudar. Els socialistes i progressistes d'Europa hem de tornar a la gent, a les ciutats, als barris, hi som però amb més força, per recordar tantes coses que tenim per sentir-nos orgullosos i fer front al pessimisme que alguns prediquen per desmobilitzar. Davant del retorn als 25 nacionalismes, cal dir que les identitats no són excloents i es superposen, perquè no un patriotisme europeu amb fe en el futur, en el patrimoni de valors i cultural europeu, acompanyat de projecte polític?
L'himne de l'alegria és l'himne d'Europa. El pessimisme alimentat vol esvair el projecte europeu democràtic i integrat. Combatim-lo tots junts.
Després d'escriure aquestes ratlles m'assabento d'una jornada a l'entorn de la Cultura, de socialistes i demòcrates d'Europa a Barcelona, serà el juliol. Un gran encert.
dilluns, 24 de maig del 2010
SENSE GOVERN DE L’ECONOMIA NO HI HA DEMOCRÀCIA REAL
Els fets que vivim aquests darrers dies, posen de manifest la necessitat d’un govern econòmic mundial. Josep Borrell aquests dies deia respecte la situación de l’euro, que cal un govern econòmic de la zona euro. Ja es van prenent mesures en aquesta direcció.
La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.
És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.
Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.
En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.
Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.
A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.
És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.
Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.
El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.
La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.
És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.
Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.
En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.
Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.
A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.
És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.
Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.
El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.
dilluns, 26 d’abril del 2010
Hem de dir no a la xenofòbia
A Badalona el partit popular reparteix díptics que equiparen delinqüència i immigració. Són actituds que estan fora dels límits de la democràcia i els drets humans. Una cosa és que una ciutat plantegi reptes en la gestió de la convivència, passa a tot Europa, i l'altra cosa és la que es diu.
Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.
Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.
Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.
Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.
dimarts, 13 d’abril del 2010
Semprún a Buchenwald
Aquesta setmana s'ha commemorat el 65 aniversari de l'alliberament dels presos d'aquest camp de treballs forçats nazi a prop de Weimar, de la ciutat de Goethe, on es van escriure pàgines funestes de la història dels homes.
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
dissabte, 3 d’abril del 2010
Causa comuna: noves formes de fer política
El dissabte 27, durant el primer Plenari, vam viure una jornada de deliberació política, d'intel·ligència col·lectiva com diu en Raimon Obiols. Va ser una jornada amb àmplia participació. La continuació, l'inici d'una feina política oberta, comptant i adreçada directament a la societat. Que ve de la tradició política del socialisme català, profundament societària. Així, hi van participar membres d'entitats, d'institucions socials representives.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
