La societat justa i la veu dels intel·lectuals

Davant de la situació actual, on hi ha una certa desorientació i on bufen vents en què després del sotrac financer, el pensament conservador vol oblidar els errors de la desregulació, al Regne Unit, el primer ministre sembla que inicia una nova onada de privatitzacions i retall del benestar, el moviment progressista europeu, català i espanyol ha de mirar d'activar els sectors més actius i així en dominó.

Si els mitjans de comunicació són en mans dels seus propietaris, si hi ha una desafecció cap els partits, cal explicar el perquè de la situació econòmica de manera senzilla. Perquè no sigui l'esquerra que ha de fer reformes, la percebuda com a responsable de la situació.

Bauman va rebre el premi Príncep d'Astúries d'Humanitats i va estar a Barcelona. Va deixar anar: quans pobres calen perquè hi hagi una persona rica? I va afegir que el capitalisme, sense una regulació i sense una dimensió social,és com un camp de mines, no sabem quina serà la propera explosió.

Davant les eleccions catalanes cal que l'electorat tingui un debat real sobre les alternatives, les polítiques a fer. Cal distingir qui està per mirar de fer possible un model de benestar amb una economia competitiva. I qui vol aprofitar la crisi per laminar més l'Estat del Benestar, per anar-lo afeblint.

És moment de valentia, de diàleg amb la societat, d'explicar el què passa, no amb afany de generar por, sinó de conscienciar a la societat, que som els protagonistes del present i del futur, si la gent caminem junta.

Sobre immigració

Aprofitar el descontent, la crisi, l’atur per atiar la por a la immigració és un trist truc de la dreta. Allò de primer nosaltres i després els de fora, no sé si té base antropològica, però sembla ser que té rèdits electorals.

Quan l’economia produïa llocs de treball, llavors molt aprofitaven una mà d’obra amb salaris baixos. Ara els mateixos, o gent proper, demanen no empadronar o expulsar. Ens adonem que estem fent que no puguin gaudir d’escola o salut molts infants, moltes persones? Realment convé això?

Però no s’hi val a queixar-se, l’esquerra hi té part de culpa. No hem tingut un discurs prou ferm d’igualtat en drets i deures. Malgrat que els fets indiquen que es fa. El discurs de ciutadania és clar, i no n'hi prou amb fer en aquest cas: igualtat en drets, i el dret de vot també a partir dels criteris definits, i demanar, en el discurs, els deures a tothom, es tingui el color de la pell que es tingui.

Tot això no treu la manca d’escrúpols, d’alguns que cometen incoherències com expulsar ciutadans europeus d’Europa. Sense una resposta ferma per part del socialisme i l'esquerra europea. Sabem que la crisi desmobilitza, però també és ara quan hem de parlar alt i clar. Es diguin Sarkozy o PP de Catalunya. Per cert, l'ABC de fa unes setmanes assenyalava l'aliança entre l'UMP de Sarkozy i el PP de Rajoy per importar l'ús de la immigració a la campanya catalana.

Sabem, ho ha practicat l'extrema dreta als barris de Marsella, que és la manera de contribuir a erosionar i desaliniar el vot dels treballadors a les opcions progressistes.

Un altre pecat de l’esquerra. Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor de les causes de la crisi? Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor dels canvis i les reformes que calen en el sistema econòmic?

¿Diem ben clar, que malgrat les retallades a que alguns sectors financers internacionals ens estan obligant, si governen els conservadors es faran amb menys sensibilitat, amb més impacte social? Val la pena sobre aquesta qüestió repassar l'estratègia alternativa de P. N. Rasmussen esboçada a Vilopriu.

Hem de fer els deures que ens toquen i a la vegada denunciar la hipocresia dels qui volen manipular la bona fe de moltes persones.

Europa i valors

La comissària europea, Sra. Reding, té raó quan diu que Europa s’ha fet sobre valors. Són els valors els que ens defineixen com a europeus. És encertat, és necessari, planificar una política europea d’integració de la minoria gitana, amb els recursos necessaris.

Sarkozy ha fet bones contribucions a l’escenari europeu i internacional: la Unió per la Mediterrània, la proposta de taxar les transaccions financeres, entre d'altres. El que no es pot fer és expulsar persones per la seva vinculació a un col·lectiu, a una minoria.

Europa és un projecte de futur, que ha de beure d’un passat de valors, com el de la Il·lustració, el Renaixement, i fins els que inspiren els tractats comuns.

Reding ha estat justa i valenta i cal que el moviment ciutadà i social europeista, demòcrata i progressista parli clar, com ha passat al Parlament europeu. Altrament, la xenofòbia que pica a les portes dels nostes barris podria reforçar-se com ha passat a Suècia, i no volem que passi a casa nostra, ni enlloc d'Europa.

El camí europeu per sortir de la crisi

El Vilopriu d’enguany va ser un acte de reflexió, que va saber alternar l’actualitat de l’important contesa electoral que tenim davant, amb intervencions d’abast.
El president del PES, P. N Rasmussen va esboçar de manera pedagògica, directe i amb sentit de l’humor l’itinerari que el socialisme europeu proposa per sortir de la crisi. A partir de fer notar la necessitat de tenir un nou vestit, que engresqui els europeus cap a les posicions progressistes, a joves i abstencionistes. Va afirmar que cal canviar les retallades pressupostàries per un 1% d’inversió més a les àrees estratègiques per part de tots els països. Gravar les transaccions financeres amb un 0.05%, produïria 200.000 milions d’euros per a la hisenda europea. Va afegir també la possibilitat de reunir el 25% del deute sobirà de cada estat en un agència europea del deute, per intentar disminuir la pressió financera sobre els estats, i sobretot va animar a combatre l’apatia, el principal adversari. L’adversari és el partit del sofà, va dir.

El president Montilla va fixar els objectius cara a les properes eleccions: el PSC és el partit de l’entesa i de l’acord, i cal adreçar-se als abstencionistes, els joves, els catalanistes, els indecisos. A banda d’un diàgnostic rigorós de la crisi económica, institucional.

Raimon Obiols va tornar a recordar el motiu fundacional del PSC, la cohesió social i la unitat civil. Sense dramatisme va denunciar els intents de dividir la societat catalana, i els seus perills.

Va ser no només una tarda d’inici d’actualitat sinó una breu i intensa escola d’estiu, de reflexió i plena d'arguments, que enguany a banda del P. N. Rasmussen va comptar amb el Cap de Govern Andorrà, J. Bartomeu. Va esboçar les passes que està seguint l’estat pirinenc per fer més transparent el seu sistema financer i poder anar refent els acords i convenis amb les institucions supraestatals.

La causa catalana i social va molt lligada a la causa europea. Són tres dimensions d’una causa comuna que Vilopriu va sintetitzar molt bé.

A l'Àlex Seglers

La mort de l’Àlex Seglers, m’ha deixat glaçat. La vaig conèixer ahir, de cop, a La Vanguardia, feia un temps, massa llarg, que no tenia contacte amb ell. El temps final de la seva malaltia, que no coneixia.

El vaig conèixer a la Universitat i en el temps en que compartíem militància política. Era un home intel•ligent, amb sentit del humor, molt bon conversador. Vaig seguir les seves primeres passes i èxits en el camp del Dret eclesiàstic, els seus primers llibres, anava a les seves presentacions. Amb la il•lusió d’acompanyar a l’amic a qui li anaven bé les coses per la seva feina rigorosa, per les seves aportacions. Especialment, em sentia, em sento a prop, de la seva aportació en el camp de la laïcitat positiva. De l’aportació positiva de les religions a l’espai públic, en termes de solidaritat, d’esperança, d’amor. I el seu respecte i voluntat d’integració de l’Islam a Catalunya, a Europa. Va ser un pioner. Ens cal respecte i diàleg, i ell n’era un ferm defensor.

Em sento trist i penso en la immensa solitud de la Gemma i del seu fill de tres anys, en Pol, a qui ja no vaig conèixer. M'hi vull sentir a prop i dels seus germans i família a qui tant estimava.

Àlex, amic, descansa en pau, ens deixes el teu record, els moments vibrants, i la teva obra tan necessària i enfortidora de la convivència, que rellegint-la farà que et tornem a trobar.

Com es defensa la democràcia de la mentida?

La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.

Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.

Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.

Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.

Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.

Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?

Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.

El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.

Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.

I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.

Les paraules de Brecht, aquí serien adients.

Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?

Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.

O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.

unió, serenitat i fermesa com a lema

Davant de la manifestació de demà, segur que molts catalans i catalanes hi acudirem amb ànim de reivindicació davant d'una sentència que no és justa. Però afirmant el nostre desig de convivènica, la fortalesa de la nostra diversitat, la serenitat davant d'aquells que no tenen escrúpols per intentar dividir-nos.

En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.

El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.

Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.

L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.

Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.