La comissària europea, Sra. Reding, té raó quan diu que Europa s’ha fet sobre valors. Són els valors els que ens defineixen com a europeus. És encertat, és necessari, planificar una política europea d’integració de la minoria gitana, amb els recursos necessaris.
Sarkozy ha fet bones contribucions a l’escenari europeu i internacional: la Unió per la Mediterrània, la proposta de taxar les transaccions financeres, entre d'altres. El que no es pot fer és expulsar persones per la seva vinculació a un col·lectiu, a una minoria.
Europa és un projecte de futur, que ha de beure d’un passat de valors, com el de la Il·lustració, el Renaixement, i fins els que inspiren els tractats comuns.
Reding ha estat justa i valenta i cal que el moviment ciutadà i social europeista, demòcrata i progressista parli clar, com ha passat al Parlament europeu. Altrament, la xenofòbia que pica a les portes dels nostes barris podria reforçar-se com ha passat a Suècia, i no volem que passi a casa nostra, ni enlloc d'Europa.
divendres, 24 de setembre del 2010
dimarts, 31 d’agost del 2010
El camí europeu per sortir de la crisi
El Vilopriu d’enguany va ser un acte de reflexió, que va saber alternar l’actualitat de l’important contesa electoral que tenim davant, amb intervencions d’abast.
El president del PES, P. N Rasmussen va esboçar de manera pedagògica, directe i amb sentit de l’humor l’itinerari que el socialisme europeu proposa per sortir de la crisi. A partir de fer notar la necessitat de tenir un nou vestit, que engresqui els europeus cap a les posicions progressistes, a joves i abstencionistes. Va afirmar que cal canviar les retallades pressupostàries per un 1% d’inversió més a les àrees estratègiques per part de tots els països. Gravar les transaccions financeres amb un 0.05%, produïria 200.000 milions d’euros per a la hisenda europea. Va afegir també la possibilitat de reunir el 25% del deute sobirà de cada estat en un agència europea del deute, per intentar disminuir la pressió financera sobre els estats, i sobretot va animar a combatre l’apatia, el principal adversari. L’adversari és el partit del sofà, va dir.
El president Montilla va fixar els objectius cara a les properes eleccions: el PSC és el partit de l’entesa i de l’acord, i cal adreçar-se als abstencionistes, els joves, els catalanistes, els indecisos. A banda d’un diàgnostic rigorós de la crisi económica, institucional.
Raimon Obiols va tornar a recordar el motiu fundacional del PSC, la cohesió social i la unitat civil. Sense dramatisme va denunciar els intents de dividir la societat catalana, i els seus perills.
Va ser no només una tarda d’inici d’actualitat sinó una breu i intensa escola d’estiu, de reflexió i plena d'arguments, que enguany a banda del P. N. Rasmussen va comptar amb el Cap de Govern Andorrà, J. Bartomeu. Va esboçar les passes que està seguint l’estat pirinenc per fer més transparent el seu sistema financer i poder anar refent els acords i convenis amb les institucions supraestatals.
La causa catalana i social va molt lligada a la causa europea. Són tres dimensions d’una causa comuna que Vilopriu va sintetitzar molt bé.
dijous, 26 d’agost del 2010
A l'Àlex Seglers
La mort de l’Àlex Seglers, m’ha deixat glaçat. La vaig conèixer ahir, de cop, a La Vanguardia, feia un temps, massa llarg, que no tenia contacte amb ell. El temps final de la seva malaltia, que no coneixia.
El vaig conèixer a la Universitat i en el temps en que compartíem militància política. Era un home intel•ligent, amb sentit del humor, molt bon conversador. Vaig seguir les seves primeres passes i èxits en el camp del Dret eclesiàstic, els seus primers llibres, anava a les seves presentacions. Amb la il•lusió d’acompanyar a l’amic a qui li anaven bé les coses per la seva feina rigorosa, per les seves aportacions. Especialment, em sentia, em sento a prop, de la seva aportació en el camp de la laïcitat positiva. De l’aportació positiva de les religions a l’espai públic, en termes de solidaritat, d’esperança, d’amor. I el seu respecte i voluntat d’integració de l’Islam a Catalunya, a Europa. Va ser un pioner. Ens cal respecte i diàleg, i ell n’era un ferm defensor.
Em sento trist i penso en la immensa solitud de la Gemma i del seu fill de tres anys, en Pol, a qui ja no vaig conèixer. M'hi vull sentir a prop i dels seus germans i família a qui tant estimava.
Àlex, amic, descansa en pau, ens deixes el teu record, els moments vibrants, i la teva obra tan necessària i enfortidora de la convivència, que rellegint-la farà que et tornem a trobar.
El vaig conèixer a la Universitat i en el temps en que compartíem militància política. Era un home intel•ligent, amb sentit del humor, molt bon conversador. Vaig seguir les seves primeres passes i èxits en el camp del Dret eclesiàstic, els seus primers llibres, anava a les seves presentacions. Amb la il•lusió d’acompanyar a l’amic a qui li anaven bé les coses per la seva feina rigorosa, per les seves aportacions. Especialment, em sentia, em sento a prop, de la seva aportació en el camp de la laïcitat positiva. De l’aportació positiva de les religions a l’espai públic, en termes de solidaritat, d’esperança, d’amor. I el seu respecte i voluntat d’integració de l’Islam a Catalunya, a Europa. Va ser un pioner. Ens cal respecte i diàleg, i ell n’era un ferm defensor.
Em sento trist i penso en la immensa solitud de la Gemma i del seu fill de tres anys, en Pol, a qui ja no vaig conèixer. M'hi vull sentir a prop i dels seus germans i família a qui tant estimava.
Àlex, amic, descansa en pau, ens deixes el teu record, els moments vibrants, i la teva obra tan necessària i enfortidora de la convivència, que rellegint-la farà que et tornem a trobar.
divendres, 30 de juliol del 2010
Com es defensa la democràcia de la mentida?
La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.
Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.
Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.
Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.
Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.
Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?
Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.
El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.
Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.
I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.
Les paraules de Brecht, aquí serien adients.
Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?
Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.
O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.
Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.
Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.
Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.
Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.
Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?
Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.
El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.
Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.
I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.
Les paraules de Brecht, aquí serien adients.
Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?
Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.
O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.
divendres, 9 de juliol del 2010
unió, serenitat i fermesa com a lema
Davant de la manifestació de demà, segur que molts catalans i catalanes hi acudirem amb ànim de reivindicació davant d'una sentència que no és justa. Però afirmant el nostre desig de convivènica, la fortalesa de la nostra diversitat, la serenitat davant d'aquells que no tenen escrúpols per intentar dividir-nos.
En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.
El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.
Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.
L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.
Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.
En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.
El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.
Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.
L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.
Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.
dissabte, 19 de juny del 2010
Cultura i pàtria europea per respondre a la crisi
El desencís que es viu i la impotència del poder democràtic davant dels mercats necessita revulsius. Pensar que només la política convencional pot donar resposta als mercats no és realista, cal motivació i mobilització, projecte il·lusionant.
Europa unida pot donar resposta als mercats. Una Europa de la gent, no neoliberal. El Partit dels Socialistes Europeus té diferents dificultats. Cal explicar de manera senzilla el què passa, però no és només una qüestió racional. Cal emoció i identitat. Després d'explicar, mobilitzar els europeus sentint-nos patriotes de l'Europa de la Ilustració, del Renaixement, d'un sistema de ciutats capdavanter i d'un sistema social que ens volen arrabassar. I futur, construir un projecte de futur que ha d'anar d'Europa cap el món.
Ha costat molt el que hem aconseguit, un segle i mig de lluita. Potser hem gastat massa les famílies, els estats. Però alguns poders tal vegada volen retallar més del que cal. I també cal un retorn a l'esforç i al treball. Els europeus ens hem d'unir per l'orgull del què som capaços de fer quan tenim fe en l'home, en el progrés i en el futur. En la història també rau el nostre futur. El futur d'Europa, com a present que desitgem, arrela en Kant, en el Renaixement, en les ciutats estats, en els moviments dels treballadors, en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia pactant, en els liberals progressistes, moviments socials i tantes altres coses.
I cal el compromís d'intel·lectuals, dels artistes. Cal la música, els creadors, la gent que vitalitza la societat. Van ser els aliats d'Obama pel retorn a la presidència després de 8 anys foscos. El pessimisme és el millor aliat dels que fan front al nostre model social, o d'aquells que simplement guanyen grans sumes amb moviments financers, i no troben resposta social crítica davant. I sobretot és el brou de cultiu per l'extrema dreta.
La pàtria europea, el sentiment de la cultura viva i activa, ens poden ajudar. Els socialistes i progressistes d'Europa hem de tornar a la gent, a les ciutats, als barris, hi som però amb més força, per recordar tantes coses que tenim per sentir-nos orgullosos i fer front al pessimisme que alguns prediquen per desmobilitzar. Davant del retorn als 25 nacionalismes, cal dir que les identitats no són excloents i es superposen, perquè no un patriotisme europeu amb fe en el futur, en el patrimoni de valors i cultural europeu, acompanyat de projecte polític?
L'himne de l'alegria és l'himne d'Europa. El pessimisme alimentat vol esvair el projecte europeu democràtic i integrat. Combatim-lo tots junts.
Després d'escriure aquestes ratlles m'assabento d'una jornada a l'entorn de la Cultura, de socialistes i demòcrates d'Europa a Barcelona, serà el juliol. Un gran encert.
dilluns, 24 de maig del 2010
SENSE GOVERN DE L’ECONOMIA NO HI HA DEMOCRÀCIA REAL
Els fets que vivim aquests darrers dies, posen de manifest la necessitat d’un govern econòmic mundial. Josep Borrell aquests dies deia respecte la situación de l’euro, que cal un govern econòmic de la zona euro. Ja es van prenent mesures en aquesta direcció.
La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.
És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.
Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.
En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.
Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.
A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.
És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.
Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.
El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.
La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.
És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.
Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.
En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.
Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.
A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.
És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.
Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.
El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
