Com m’agradaria allunyar-me nord enllà

Avui la tempesta financera plana damunt nostre i del sud d’Europa. I veient la victòria de l’esquerra a França, amb François Hollande i com s’ha produït, podríem tenir la temptació d’allunyar-nos. Però no, és millor emmirallar-s’hi. Hollande ha guanyat amb força moral, parlant d’unitat, de consens, de justícia social, dels joves. Del diner (especulatiu) com a adversari. De la importància de l’economia productiva. A Tolosa de Llenguadoc en el seu darrer míting desenes de senyeres i molts catalans acompanyaren el cant de l’Estaca de Lluís Llach interpretat a l’inici del míting. Molts francesos han vist les polítiques regressives i autoritàries de la dreta com l’estaca a arrencar. I l’han arrencada. Esperem que s’arrenqui també a Alemanya. A Badalona, a Catalunya, a l’Estat també necessitem diàleg, consens, acord. Hem fet grans coses quan ens posem d’acord. Demostrarem que som una ciutat i un país d’alçada si som capaços d’unir esforços. L’arribada de la democràcia, l’ingrés de l’Estat a la CEE, els Jocs del 92, la Capitalitat del Mòbil a Barcelona, no s’haurien assolit sense amplis acords. No és moment de mirar-nos a nosaltres mateixos sinó de mirar cap i pel conjunt. I especialment, aquells qui tenen més responsabilitat. No ens podem permetre ara no tenir lideratges ni política de sentit. Ho podríem pagar car. En conjunt, això marca la diferència entre les societats que van endavant i les que no. Continua el vers del títol, continua Espriu davant de l’amenaça d’escarni per part de la congregació que perfila el poema, i confessa que no aniria nord enllà, “em quedaré aquí fins a la mort”. Segueix el poeta de Sinera com és sabut amb aquell “ i estimo a més amb un desesperat dolor/ aquesta meva pobra/ bruta, trista i dissortada pàtria”. Demostrem que som una societat avançada. Que la nostra també és la comuna pàtria europea com deia el president Maragall. Una pàtria que no vol retallar-se el somni possible d’una humanitat justa i lliure que comença a la nostra ciutat. No està bé l’ús sense escrúpols de la immigració que fa l’extremisme en el govern a Holanda o a Badalona aprofitant el patiment sincer de molts ciutadans i ciutadanes. Mirem d’avançar junts tot el que podem, de fer els ajustos ‘justos’ que calguin, sense excessos de més i de ser capaços de traçar un rumb cap el creixement. Des de la màxima unitat hem de mirar de tenir el finançament que els catalans necessitem per ser un país més just. Ara és l’hora. Publicat a Línia Badalona i per publicar a Línia Vallès 31 de maig de 2012

Justícia social o populisme?

El passat dimarts la Plaça de la Vila bullia de protestes, de reivindacions de diferents moviments socials i ciutadans. Des del moviment escolar i educatiu per defensar la qualitat de l’escola pública, als treballadors de Badalona Comunicació, la tele, la ràdio i Bétulo que defensen el seu lloc de treball, fins els sindicats davant la retallada de drets laborals que comporta la reforma laboral.


Vaig veure una dona, una badalonina arribada fa molts pocs anys segur, d’origen àrab, i el seu fill, lluint la samarreta groga de SOS Escola Pública. Reivindicant, lluitant, perquè sabem que l’escola pública de qualitat garanteix la mobilitat social i el somni de construir un país just, on tothom tingui oportunitats en funció dels seus mèrits i on ningú es quedi enrera. Sovint aquí, víctimes de la televisió anestesiant i de la desmobilització política induïda de la classe mitjana i d'altres sectors populars benefactors del benestar, ho hem oblidat, fins ara, que ens volen arrabassar els serveis públics.


Si als anys 70, la lluita del moviment veïnal i per la democràcia és va fer, amb molts catalans i catalanes que havien arribat al nostre país feia pocs anys, avui, el combat que lliurem per la Justícia Social només el guanyarem, si incorporem als catalans, als badalonins i badalonines que han arribat al nostre país fa pocs anys, a més d'estudiants, fills de la classe mitjana desorientats, i d'altres moviments socials com diu la sociòloga Saskia Sassen.


És crucial la victòria de la Justícia Social sobre el populisme, instal·lat a la nostra ciutat com a experiment per estendre’s. Per això, la Badalona laboratori social com diria Enric Juliana, ha de sumar totes les forces socials de canvi, de progrés: O tindrem cohesió social, igualtat i esforç col·lectiu o patirem el conflicte i la divisió que el Govern populista de Badalona alimenta.


Aquesta cruïlla la tenim davant a Badalona. I es lliura a tot França, a Alemanya, a tot Europa. O l’afrontem, encara que sembli desubicat, i estenem el dret a vot a les municipals a aquells que ja són ciutadans empadronats, es manifesten per defensar els drets de tots, amb els requisits que s’estableixin, o la indefinició serà el terreny adobat per al cultiu de les pors irracionals. La indefinició i la confusió són els camps sobre els que es llaura el populisme. I la Justícia Social requereix projecte, claredat, mobilització i la mou el futur, l'esperança.

Publicat a Línia Badalona, el 12/IV/12

Temps de diàleg i fermes conviccions

Vivim un temps de dificultats econòmiques i podríem omplir pàgines d'anàlisi sobre les seves causes. El pitjor de tot és que hi ha molta gent que ho passa malament. I podríem esmenar-ho: tenim prou riquesa col·lectiva i és un deure moral de tota la societat i dels governants de minimitzar-ho. Això és el principal, encara que caldria qüestionar-se també si aquesta crisi és utilitzada per alguns com a pretext per canviar-nos el model de societat. Crec que tenim clar que hem comès excessos, però en qualsevol cas, no podem bandejar les bases d'una civilització en la qual els valors humans, i una certa seguretat en els drets, ens ha permès progressar, ¿les hem d'oblidar i altrament alimentar la incertesa i la inseguretat de les persones? Crec sincerament que la resposta és no.

Sabem que hi ha una minoria que s'enriqueix amb la crisi. Són persones i grups poderosos, interessats amb què ens espantem tots, i que la crisi continuï per continuar acumulant beneficis, i compres de béns mobles i immobles a preus reduïts. La connexió entre la globalització financera, del comerç i dels grups de comunicació n'és el principal instrument, és un greu problema. Davant d'aquest Goliat financer, comercial i mediàtic si se'm permet, el compromís i les xarxes socials haurien de ser la fona de David. Especialment, Goliat es veu i es fa més gros amb la por, i la pobresa creix, amb l'especulació financera. No hi ha més camins que instaurar un impost a les transaccions financeres, Taxa Tobin, de moment a la Unió Europea i intentar un acord al G-20. També cal perseguir el frau fiscal: el gros i la picaresca de no pagar els impostos en els serveis relacionats amb la llar o d’import petit; agregat és una gran bossa. Retornant al fil de l’argument: un suposat broker fa uns mesos a la BBC declarava obertament, el fet que moltes persones s'estan enriquint a expenses de masses de persones i famílies en atur. Per aquests grups, quan pitjor millor.

Cal tocar de peus a terra, admetre els errors comesos, virar el rumb cap a més esforç i treball. I cal tenir clar que la solidaritat, la seguretat social i personal han de continuar essent pilars de la nostra civilització. Austeritat sí, però no només. Necessitem perspectives de creixement, de confiança i de suport als empresaris i emprenedors que reforcen l'economia productiva. Hi ha motius per a l'esperança que cal consolidar. Un exemple ben a prop i actual: es comencen a donar les condicions perquè la producció tèxtil pugui retornar al nostre país. Catalunya té una producció científica important, en relació al seu tamany; les exportacions i la internacionalització de les nostres empreses creixen; i tenim sectors ben posicionats com la biorecerca. Millor anar per aquí i no pas per considerar la crisi com un pretext perquè ens facin viure com ho fèiem fa vàries dècades enrera.

Si entenem la història de la Humanitat com un relat cap el progrés, hem d'aprendre dels errors comesos, dels passos en fals. Encara que els corrents conservadors parlin de seguretat gairebé amb una visió policial, no ens sentirem més segurs, si anem enrere i consolidem institucionalment,a través del discurs de l'austeritat, una societat més injusta i precària. Una societat més injusta avui, és una societat menys pròspera demà. És ineficient econòmicament i malbarata recursos. Per no parlar en termes de dignitat i drets humans, és clar.

Si Catalunya té alguna característica que la defineix com a societat és la seva voluntat de ser, de resistir, d'organitzar-se; la seva força social, de les seves entitats, dels catalans i les catalanes, en definitiva. La fortalesa moral, personal i col·lectiva és el que ens farà sortir endavant, conjuntament i de la mà de la resta de pobles europeus. Tanmateix, una sortida d'èxit de la situació actual, cap a la nova societat que està venint, haurà d'unir els valors del treball, de la creativitat, de l'emprenedoria, amb la solidaritat, la justícia social i una visió oberta i plural, com a societat i país. Ens haurà d’unir a través del diàleg i una actitud més generosa. Som el sud del nord i el nord del sud -això és un privilegi i una responsabilitat-; i som en un enclau fonamental com a territori important de la Mediterrània. En darrer terme, el nostre model de convivència és admirat. L'hem de continuar enfortint, per ser més feliços i pròspers. I oferir-lo a la resta de pobles europeus i d’aquest món més unit social i humanament que necessitem, com a carta de presentació. Ens en sortirem si el rumb és el correcte i tota la tripulació ens hi posem, amb esperit de confiança.

Publicat a la revista Gent del Masnou. Gener 2012.

Per un treball comú progressista i catalanista

La crisi econòmica està accentuant la desorientació de moltes persones i debilitant la capacitat de convocar a causes comunes de la política.

Necessitem un projecte socialdemòcrata que tingui credibilitat nacional que pugui ser com deia l'Isidre Molas al final del Congrés del PSC, un projecte i partit, part del tot, d'amples fronteres, nacional, que abasti el conjunt de la societat, treballadors, emprenedors, pagesos, de la Vall d'Aran a les Terres de l'Ebre i del Cap de Creus a la franja.

Un projecte generós que aplegui partits, moviments, persones diferents sota el denominador del progrés, del diàleg, de trabar pactes per Catalunya, en la fiscalitat, en els acords socials. Que uneixi la força de Catalunya davant de l'Estat i d'Europa no només per millorar Catalunya i la vida de la gent, sinó per aportar el que com a poble, podem aportar a aquest món, que són moltes coses.

Tenim des del socialisme català un treball fet i una trajectòria de vigor i de servei. Comptem amb una herència abundant, entre d'altres el catalanisme social d'en Pasqual Maragall, la feina a pobles i ciutats, i la creença en la política.

En la política urbana davant del posicionament conservador d'alguns sectors atemorits hem de buscar aliances en els joves, moviment de les dones, a favor de la dació en habitatge i hipoteques, de la gent que ha arribat a casa nostra, dels fills de la classe mitjana desorientats, etc. I hem de reforçar l'educació, el talent, les habilitats tecnològiques i la tolerància, les tres 't' de que parla el sociòleg Richard Florida.

Hi ha molta feina a fer, i ens hem de posar a fer-la, sense dil·lació mirant lluny, i plens de conviccions.

Ens convé un PSC menys burocràtic i més social i catalanista

La sortida del Congrés hauria de deixar-nos un partit més obert i menys burocràtic. Les propostes que estan fent diferents candidats pel que fa a noves actituds, a que els militants triïn el primer secretari i a que hi hagi primàries obertes per elegir els i les líders electorals són necessàries.

Si el PSC no encapçala la innovació democràtica, i no aprofita la deriva massa tancada i centralitzada, per reobrir i convertir el partit en un espai de debat i acció política que compti amb els militants i els ciutadans i les ciutadanes, no estarem fent prou bé les coses.

No podem ser només un partit de quadres territorials, i hi ha aquest risc. Per fer la gran aliança social i progressista que necessita aquesta Catalunya governada per neoliberals, necessitem ser el partit de referència de l’esquerra social i catalanista. Un partit a prop dels moviments socials i de l’activisme social i cultural.

Integrant tots els sectors i accents per sumar, per semblar-nos més a la Catalunya a la que volem servir. Però sense renunciar a l’esperit original del PSC, ser un instrument per governar un sol poble i per avançar cap a una Catalunya amb més igualtat i amb més llibertats nacionals i drets socials.

Per combatre el populisme, catalanisme popular i transversal

La crisi econòmica als barris metropolitans, més l'operació de divisió de Catalunya que el PP ha engegat, tenint com a capital Badalona, amb els atacs a la immersió, i erosionant la convivència, plantegen l'amenaça que es debiliti la cohesió, i un sol poble que havíem construït.

Més que mai, cal responsabilitat i unió de les forces polítiques de tradició democràtica i catalanista.

Valentí Almirall, i Josep Termes, ens han parlat de catalanisme tranversal i popular. Només així combatrem el populisme dretà que ens vol espanyolitzar i afeblir com a moviments progressistes.

Cal que Catalunya visqui una Diada de Sant Jordi, als barris metropolitans enguany, una diada en què AMPES, escoles, entitats omplin moltes places, com a exemple.

Cal unes forces de l'esquerra catalana i catalanista que donin un nou impuls social i catalanista popular. El PSC s'hi juga molt en el seu Congrés i hauria de tornar a buscar aquell alè de la primera transició on lluita per la igualtat i consciència nacional estaven molt desperts.

Els riscos que el populisme avanci són importants. Xavier Casals, en el seu bloc, com a professor especialista en dretes i extremes dretes ens dóna molta llum sobre els moviments populistes. http://xaviercasals.wordpress.com/

Canvis polítics a l'Europa més avançada

Massimo D'Alema considera que la victòria socialista a Dinamarca pot suposar un nou inici.

Diversos llocs de l'Europa més avançada, Hamburg, Berlín, eleccions municipals a Noruega, Milà, tornen a tenir alcaldies progressistes.

No només perquè els governs són castigats, sinó perquè tal vegada la gent comença a veure que amb retallades en salut i educació serem més pobres. L'ONU ho ha dit recentment, així més recessió.

Cal més Europa i posicions progressistes. L'economia ha d'estar al servei del benestar i de la felicitat.

Hem de construir una Europa que aprofiti la força dels seus territoris, la capacitat de somniar un món millor. Europa ha de tenir coses a dir i a fer pel món. Malgrat el problemes que tenim, si ens tanquem en nosaltres mateixos, si ens repleguem perdrem. Ara és clar que la 'solució' d'Europa passa per la 'solució' del món. COm la 'solució' per a Catalunya i Espanya, i per a la gent, passa per Europa. Aquesta és la dificultat i l'oportunitat alhora.

Tota l'audàcia i la intel·ligència europea no pot estar acovardida. Sobretot la societat europea i el gran valor que té.