Cap a un capitalisme diferent?

Hem vist com Wall Street patia un sotrac, i amb ell el sistema financer mundial. Els apòstols de la desregulació ara socialitzen les pèrdues.

Bush, atès el seu balanç, podria ser recordat com un dels pitjors presidents de la història dels EUA: la guerra d’Iraq, l’unilateralisme, la doctrina de la seguretat nacional,
i ara aquest daltabaix, que té més causes i causants.

Al final de les seves setmanes com a president, ha hagut de fer possible una inversió pública massiva per salvar els actius financers insans. I va proclamar a la tribuna de les Nacions Unides, una certa necessitat de multilateralisme.

Benvingut sigui. Malgrat tot.

Molt d’això, ja va començar als anys 1980 amb Reagan i Thatcher.

L’economia mixta i la regulació poden facilitar un bon equilibri, entre mercat, societat civil i estat. Potser faran del món, un món més habitable.

Les economies coordenades o concertades als països escandinaus, i amb regulació -malgrat els intents d’erosió- a l’Europa de la Unió, ho mostren.

Des del diàleg i els drets humans. Els drets i els deures. Posant l’accent, en l’educació i en la recerca.

És l’hora d’Europa i d’una ofensiva pacífica i noble, socialdemòcrata i humanista. D’una manera diferent de pensar conceptes com el benefici i la riquesa.

D’avançar cap a la cooperació, i cap a més lideratges de valors i morals.

Per fer el bé col·lectivament. Per començar de nou. Per viure d’una manera diferent, potser més sostenible.

Per viure millor.

La velocitat dels canvis, la fortalesa dels valors

La velocitat dels canvis, i la intensitat de la crisi, genera incertesa i temor.

La humanitat ha superat períodes difícils i ho tornarà a fer. És probable que neixi un nou món. Però el part ha de ser participat i per a la majoria.

El descontentament individual, ha de ser agregat responsablement, perquè els canvis tinguin arrel i vocació democràtica.

Perquè estiguin al servei d’unes finances més justes, i d’un món governable per la política. Com a dimensió autònoma i referida als neguit i somnis de les persones.

En l’energia, en la transformació personal, en la preservació del medi ambient, en la construcció d’una economia més social i humana, ens caldrà una lluita asossegada i intel·ligent.

Per a un nou món, nascut dels petits-grans canvis del dia a dia.

L’Amèrica Llatina, viva, assenyala que hi ha més opcions de les que sembla a la vella Europa, o al cor d’un capitalisme americà que sembla clar necessita de canvis.

Hi coincideixen molts especialistes a casa nostra i arreu.

Un món en el que hi ha noves nacions que el volen abanderar, que necessita de la cooperació entre pobles i societats.

Creure en el límit necessari, a l’acumulació, a l’avarícia. Retrobar estils de vida, més senzills, autèntics i sostenibles.

On la psicologia, l’educació, l’ètica, la política, l’economia, les religions, l’espiritualitat, i tantes dimensions que expliquen el comportament i la realitat de persones i societats arreu, es vagin trobant.

Els toca primer als responsables polítics, econòmics, socials, sindicals, empresarials, acadèmics, de les associacions, de les confessions religioses, etc.

I a cadascú, cadascuna de nosaltres, inexorablement.

Sense temor, a fons.

Confluència d’ètiques per conviure millor

“L’ètica protestant i l’origen del capitalisme” és un conegut assaig del politòleg alemany Max Weber, en el qual descriu com els principis de l’ètica protestant han donat origen i promogut l’acumulació capitalista. Aspectes com ara la predestinació, la fortalesa de la consciència, i la vivència i relació personal amb el diner han fet que les nacions on la Reforma triomfà, com ara aquelles del centre d’Europa, el Regne Unit -amb la exportació als EUA-, i àrees de França, entre d’altres, vagi florir el primer capitalisme, i hagin proliferat les empreses transnacionals i l’acumulació de la riquesa.

Sense aprofundir-hi és palès que d’altres tradicions cristianes, o confessions religioses no han estat tant funcionals per al capitalisme, ni per a l’acumulació de la riquesa.

Així, la Castella que va bastir un imperi més enllà de l’Atlàntic, un imperi on no es ponia el sol, deixant apart ara el debat sobre la força emprada com a mètode de conquesta, va dilapidar ben aviat el capital d’or i argent que era extret de les Índies.

En tot cas, si tradicions espirituals i de pensament orientals, apropen a l’ésser i l’alliberen de les pulsions terrenals, cal reconèixer que l’ètica calvinista contribueix al reforçament de la responsabilitat individual i de la pròpia consciencia.

Els reptes que tenim davant reclamen la nostra responsabilitat. Com també frenar l’excés de materialitat, i un enfortiment de l’empatia, de pensar en l’altri. D’altres ètiques i confessions religioses i conviccions laiques es centren en aquests aspectes, els emfasitzen.

Com sempre, i més que mai, el diàleg entre religions i ètiques, abocat a una síntesi que destil·li la saviesa humana acumulada en el decurs dels segles i en totes les cultures per al progrés de tots, és del tot imprescindible.

Guanyar als temps d'incertesa

Atravessem per temps d’incertesa, ho sentim. De crisi o oportunitat de transformació. Les dificultats alimentàries, energètiques, mediambientals, i de l’economia real, ens parlen alhora de solidaritat i de fer front a l’economia especulativa, regulant entre d’altres, els mercats de futurs. D’encarar, amb la força de les conviccions, a aquells que tenen temptacions d’hegemonia militar i política.

Especular amb l’aliment, amb les fonts energètiques no renovables, per enriquir-se no és lícit. El mercat, que ben sovint no és transparent, fa lloc a operacions èticament reprovables.

Davant d’això, i des del 1989, l’esquerra és davant d’una crisi, en oportunitat de renovar-se. La Convenció pel Futur, presentava fa uns dies nous llibres per al debat. En diferents intervencions dels presents, Raimon Obiols, Miquel Iceta, Jordi Borja, Toni Comín i Laia Bonet, es feia palès el moment de cruïlla que vivim entre models socials, una cruïlla real. Capitalisme o socialisme; acumulació il·limitada o distribució més equitativa.

És gruixut de dir, però té fonaments, afirmar que la democràcia social, i per descomptat l’avenç en l’econòmica, o la moralitat cívica o religiosa ben sovint no és funcional al capitalisme. Quan parlo de capitalisme, em refereixo a aquell de l’anomenada “economia de casino”, no al capitalisme del New Deal, o de la regulació escandinava, per exemple.

Cal continuar insistint en les reformes, per buscar una entesa justa. El capitalisme desbocat, demana, per ordenar-lo, unió de societats i nacions, diàleg multilateral organitzat. I valors.

Més esperit i, probablement, menys materialitat. No és temps de desencís, encara que pesi la incertesa.

Com el clàssic, és temps perquè l’optimisme de la voluntat derroti el pessimisme de la raó.

Que els aliments arribin arreu, que les noves possibilitats energètiques es desenvolupin, que derrotem la xenofòbia amb el progrés per a tots, que avancem en una democràcia autèntica, i no d’ofertes competitives o de mercat, i en tots els àmbits socials, és una necessitat inajornable.

Sobretot, serà la intel·ligència de cadascú i col·lectiva, enfocada al bé i a servir, la que pot fer possible una nova victòria de la humanitat.

Escriure el demà

En aquesta primera entrada m’agradaria parlar del valor de la utopia. Per a les persones, per a una societat.
Hi ha persones, hi ha dirigents socials, trajectòries de compromís polític, que són capaces de mirar més enllà. A vegades aquells responsables socials i polítics que deixen petjada, conjuminen visió de l’avenir, gestió i acció dia a dia, i lideratge en els valors.
També els poetes, com tots els homes i dones que creuen en la força moral de la paraula, semblen parlar des d’un sentit universal.
Aquesta setmana el diari El País, ha publicat dos articles de dos líders socialistes que són referents: en Mario Soares[1] i en Ricardo Lagos[2].
Portugal i Xile, són dos països, dos pobles germans, que portem al cor.
Són persones de cultura i de pòsit humanista. I ens fan viure i estimar el món iberoamericà, que sempre em sembla sinònim de somni possible, de literatura, de cultura, d’imaginació i d’una inesgotable riquesa humana.
En l’iberisme i fins als lligams de societat, humans i de tota mena amb l’Amèrica Llatina, s’expressa una manera nostra de ser de llarg i sentit recorregut.
Els articles d’en Mario Soares sempre mostren un agut coneixement de la realitat i una capacitat de llegir el món, de fer-nos-el intel·ligible. En una combinació d’experiència i prudent rebel·lia. Aquesta setmana escriu sobre l'evolució dels EUA i el futur d'Occident. I amb ell somniem que si Obama resulta guanyador, pugui començar a millorar les coses.
En Ricardo Lagos, expresident de Xile, ens parla del centenari del naixement d’Allende, i dels seus mil llegendaris dies al capdavant del Palacio de la Moneda.
També les llegendes, i les actituds personals alimenten un projecte per la justícia humana.
L’optimisme de la voluntat, és obligat perquè la vida de tots, pugui anar endavant. Expressa la fe i la confiança en el món i en la gent.
Necessitem de referents, de cultura, de pensament generós, d’humanisme. Així ens anirem acostant a aquella bella aspiració: "más temprano que tarde, se abrirán las grandes alamedas por donde pase el hombre libre, para construir una sociedad mejor".”

[1] “Estados Unidos y el futuro de Occidente”, Mario Soares, El País, 23/VI/08.

[2] “Allende, 100 después de su nacimiento”, Ricardo Lagos, El País, 26/VI/08.

Presentació

Aquest quadern virtual és un espai on hi podreu trobar algunes idees sobre qüestions socials, polítiques i humanes. També podreu trobar-hi algun article o reflexió que hagi pogut llegit, o propi. Intentaré fer-me ressó d'algunes idees o d'alguns dels reptes per fer avançar el nostre món, i el nostre país, en un sentit més just; com un un gra de sorra, com una gota d'aigua en l'oceà d'internet. D'un a un, d'una a una, podem millorar el nostre entorn i la realitat, amb l'ambició de transformar-la. No hi podem renunciar. Gràcies en tot cas, si un dia el visiteu.