El camí a seguir

Arriben canvis d’envergadura, de magnitud. Un catedràtic a qui admiro i a qui tinc el goig d’apreciar, em deia que la situació actual li ha portat a la memòria el record d’una lectura, que il·lustrava diferents situacions de col·lapse, de diverses civilitzacions en el decurs de la història.

Necessitem enfocar bé els canvis necessaris i dur-los a la pràctica. Cadascú a casa seva, a la seva ciutat, vila i a tot el país. Ressonen amb força les paraules de J. F. Kennedy. Què podem fer nosaltres per millorar el nostre país, el nostre món? No és hora només de mirar els governs, sinó sobretot d’interrogar-nos a nosaltres mateixos: i passar a l'acció.

Consumir millor, d'una manera més racional, en molts casos menys; en funció de les possibilitats de cadascú, en tot cas. Estalviar energia. Ser solidaris amb aquelles persones del nostre entorn que pateixen, o que pateixen més que nosaltres, si és així. Participar cadascú en el seu àmbit professional, familiar, d’amistat, de veïnatge i fer-ho duent a terme accions de millora del nostre entorn, dels nostres entorns. Denunciar allò que és injust, primer en nosaltres mateixos. Accentuar la responsabilitat humana i social. Treballar més i millor en tots els àmbits on es desplega la nostra vida. I així fins a un llarg etcètera, que suposa un repte i una exigència important per fer-ho realitat, al menys ho sent així aquest qui ho escriu.

No dubto, no tinc cap dubte, que podem, que podrem. No és que dipositi esperances messiàniques en el que diu o es proposen persones com el president Obama. És un home que no pot ‘salvar’ la humanitat, ell tot sol. De fet ningú li hauria de demanar o esperar així. Però és un dels homes que més hi poden fer. Només sortirem endavant si hi ha molts ‘Obames’, si se’m permet, vull dir persones amb compromís i coherència, a les empreses, als bancs, als barris, als governs, a les entitats, als sindicats, a les famílies, a les ciutats. I així, fins arribar a cadascun i cadascuna de nosaltres, en funció del que puguem i sigui al nostre abast.

Quan ho escric em dono compte del que això suposa en termes d’esforç. Però, molt probablement, sigui el camí a seguir. I en aquesta cruïlla on ens trobem, com resa l’aforisme, cal escollir el camí més difícil, que la vegada serà el més segur.

Ombres en temps del Nadal

Aquestes darreres setmanes de l’any han finalitzat amb un clima expectant: el repte d’Obama després de la victòria, una sensació que la crisi ha de servir per replantejar les coses, el desenvolupament i la relació estat-mercat-societat, sobre la base de l’educació, les tecnologies energètiques, els serveis socials, la recerca etc, i la votació al Parlament europeu no donant via a la proposta de 65 hores setmanals per la jornada laboral, entre d'altres.

En tot cas, esgarrifa en aquest panorama veure els atemptats als drets humans que es realitzen a diari a Zimbawe, on el dictador Mugabe, pretén acabar per decret -negant-la- amb una epidèmia de còlera que està matant infants, persones grans homes i dones. Sembla, que per castigar municipis díscols va assumir des de l’Estat la competència en la distribució de l’aigua.

I l’epidèmia es pot estendre a Sud-Àfrica a partir dels fluxes laborals que existeixen, com recordava a Catalunya Ràdio fa uns dies, el catedràtic Antoni Segura.

El món democràtic hauria de mobilitzar-se més. La sobirania de l’estat-nació existeix. Però no hi ha un dret a la ingerència quan es conculquen tant cruament els drets més elementals?. Sense ser-ne expert, el dret internacional, de ben segur que permet una intervenció regulada des del sistema de Nacions Unides, o a través d’una diplomacia de la pau. Sobta constatar com el despotisme inhumà i autòcrata de Mugabe no mereix una resposta, per la via possible, més contundent. Consideracions similars podrien fer-se de la dictadura militar a Myanmar. Em pregunto si els senyors Bush, Aznar i Blair, no considerarien aquesta dictadura cruel, una veritable “arma de destrucció masiva”, atès el nombre de víctimes que amenaça d’estendre’s, en una malaltia que té cura, des dels mitjans disponibles.

En la mesura del possible, que tinguem unes bones festes!

L'hora d'Obama, l'hora de cadascú de nosaltres

La victòria d’Obama ho és dels Estats Units, i ho és d’una política que ofereix esperança.

Mostra diverses coses:

El lideratge moral és necessari, i la política va més enllà de la gestió.

El bon govern, rigorós i il·lusionant, requereix una èpica, un relat que engresqui. Especialment, quan el dia a dia, amenaça moltes persones. Les ombres es projecten sobre molts, sobre tots, amb diferents intensitats, en forma d’atur, en forma de dificultats econòmiques i d'incertesa.

I en països amb més dificultats, i aquí, en una pobresa que avança.

Per això Obama és la victòria de molts, de la majoria. I moltes expectatives, esperances i mirades estant dipositades en ell; això suposa una gran responsabilitat.

Però som cadascú de nosaltres, els que tenim una cita amb el futur col·lectiu i el nostre, personal.

Perquè, com s’està dient, el treball, l’esforç i el reconeixement de l’altre en la nostra vida ha de guanyar pes.

Perquè l’economia tingui bases més morals. Ho deia l’expresident Gorbatxov aquesta setmana al Periódico de Catalunya.

Tots som responsables, i més, aquells qui dirigeixen equips, a les empreses, a les entitats, a les escoles, a les administracions públiques, a les Universitats…arreu.

És l’hora del compromís social, i amb un mateix.

És l’hora de la gent jove, que hem d’atendre amb més cura, perquè són sovint víctimes de la societat dels adults. Aquesta setmana es presentava al CCCB un excel·lent llibre- Els rebels del benestar- de Jordi Royo, psicòleg clínic especialitzat en l’atenció a joves i adolescents.

També es reunia a Barcelona, de la mà de Deprak Chopra, un Fòrum Internacional Humanista.

El nou pacte que ens proposarà i que haurà de construir Obama, necessita d’aquests i d’altres vímets.

Però ens toca a cadascú i cadascuna de nosaltres responsabilitzar-nos de nosaltres mateixos, dels que tenim a prop i del nostre món.

Cap a un capitalisme diferent?

Hem vist com Wall Street patia un sotrac, i amb ell el sistema financer mundial. Els apòstols de la desregulació ara socialitzen les pèrdues.

Bush, atès el seu balanç, podria ser recordat com un dels pitjors presidents de la història dels EUA: la guerra d’Iraq, l’unilateralisme, la doctrina de la seguretat nacional,
i ara aquest daltabaix, que té més causes i causants.

Al final de les seves setmanes com a president, ha hagut de fer possible una inversió pública massiva per salvar els actius financers insans. I va proclamar a la tribuna de les Nacions Unides, una certa necessitat de multilateralisme.

Benvingut sigui. Malgrat tot.

Molt d’això, ja va començar als anys 1980 amb Reagan i Thatcher.

L’economia mixta i la regulació poden facilitar un bon equilibri, entre mercat, societat civil i estat. Potser faran del món, un món més habitable.

Les economies coordenades o concertades als països escandinaus, i amb regulació -malgrat els intents d’erosió- a l’Europa de la Unió, ho mostren.

Des del diàleg i els drets humans. Els drets i els deures. Posant l’accent, en l’educació i en la recerca.

És l’hora d’Europa i d’una ofensiva pacífica i noble, socialdemòcrata i humanista. D’una manera diferent de pensar conceptes com el benefici i la riquesa.

D’avançar cap a la cooperació, i cap a més lideratges de valors i morals.

Per fer el bé col·lectivament. Per començar de nou. Per viure d’una manera diferent, potser més sostenible.

Per viure millor.

La velocitat dels canvis, la fortalesa dels valors

La velocitat dels canvis, i la intensitat de la crisi, genera incertesa i temor.

La humanitat ha superat períodes difícils i ho tornarà a fer. És probable que neixi un nou món. Però el part ha de ser participat i per a la majoria.

El descontentament individual, ha de ser agregat responsablement, perquè els canvis tinguin arrel i vocació democràtica.

Perquè estiguin al servei d’unes finances més justes, i d’un món governable per la política. Com a dimensió autònoma i referida als neguit i somnis de les persones.

En l’energia, en la transformació personal, en la preservació del medi ambient, en la construcció d’una economia més social i humana, ens caldrà una lluita asossegada i intel·ligent.

Per a un nou món, nascut dels petits-grans canvis del dia a dia.

L’Amèrica Llatina, viva, assenyala que hi ha més opcions de les que sembla a la vella Europa, o al cor d’un capitalisme americà que sembla clar necessita de canvis.

Hi coincideixen molts especialistes a casa nostra i arreu.

Un món en el que hi ha noves nacions que el volen abanderar, que necessita de la cooperació entre pobles i societats.

Creure en el límit necessari, a l’acumulació, a l’avarícia. Retrobar estils de vida, més senzills, autèntics i sostenibles.

On la psicologia, l’educació, l’ètica, la política, l’economia, les religions, l’espiritualitat, i tantes dimensions que expliquen el comportament i la realitat de persones i societats arreu, es vagin trobant.

Els toca primer als responsables polítics, econòmics, socials, sindicals, empresarials, acadèmics, de les associacions, de les confessions religioses, etc.

I a cadascú, cadascuna de nosaltres, inexorablement.

Sense temor, a fons.

Confluència d’ètiques per conviure millor

“L’ètica protestant i l’origen del capitalisme” és un conegut assaig del politòleg alemany Max Weber, en el qual descriu com els principis de l’ètica protestant han donat origen i promogut l’acumulació capitalista. Aspectes com ara la predestinació, la fortalesa de la consciència, i la vivència i relació personal amb el diner han fet que les nacions on la Reforma triomfà, com ara aquelles del centre d’Europa, el Regne Unit -amb la exportació als EUA-, i àrees de França, entre d’altres, vagi florir el primer capitalisme, i hagin proliferat les empreses transnacionals i l’acumulació de la riquesa.

Sense aprofundir-hi és palès que d’altres tradicions cristianes, o confessions religioses no han estat tant funcionals per al capitalisme, ni per a l’acumulació de la riquesa.

Així, la Castella que va bastir un imperi més enllà de l’Atlàntic, un imperi on no es ponia el sol, deixant apart ara el debat sobre la força emprada com a mètode de conquesta, va dilapidar ben aviat el capital d’or i argent que era extret de les Índies.

En tot cas, si tradicions espirituals i de pensament orientals, apropen a l’ésser i l’alliberen de les pulsions terrenals, cal reconèixer que l’ètica calvinista contribueix al reforçament de la responsabilitat individual i de la pròpia consciencia.

Els reptes que tenim davant reclamen la nostra responsabilitat. Com també frenar l’excés de materialitat, i un enfortiment de l’empatia, de pensar en l’altri. D’altres ètiques i confessions religioses i conviccions laiques es centren en aquests aspectes, els emfasitzen.

Com sempre, i més que mai, el diàleg entre religions i ètiques, abocat a una síntesi que destil·li la saviesa humana acumulada en el decurs dels segles i en totes les cultures per al progrés de tots, és del tot imprescindible.

Guanyar als temps d'incertesa

Atravessem per temps d’incertesa, ho sentim. De crisi o oportunitat de transformació. Les dificultats alimentàries, energètiques, mediambientals, i de l’economia real, ens parlen alhora de solidaritat i de fer front a l’economia especulativa, regulant entre d’altres, els mercats de futurs. D’encarar, amb la força de les conviccions, a aquells que tenen temptacions d’hegemonia militar i política.

Especular amb l’aliment, amb les fonts energètiques no renovables, per enriquir-se no és lícit. El mercat, que ben sovint no és transparent, fa lloc a operacions èticament reprovables.

Davant d’això, i des del 1989, l’esquerra és davant d’una crisi, en oportunitat de renovar-se. La Convenció pel Futur, presentava fa uns dies nous llibres per al debat. En diferents intervencions dels presents, Raimon Obiols, Miquel Iceta, Jordi Borja, Toni Comín i Laia Bonet, es feia palès el moment de cruïlla que vivim entre models socials, una cruïlla real. Capitalisme o socialisme; acumulació il·limitada o distribució més equitativa.

És gruixut de dir, però té fonaments, afirmar que la democràcia social, i per descomptat l’avenç en l’econòmica, o la moralitat cívica o religiosa ben sovint no és funcional al capitalisme. Quan parlo de capitalisme, em refereixo a aquell de l’anomenada “economia de casino”, no al capitalisme del New Deal, o de la regulació escandinava, per exemple.

Cal continuar insistint en les reformes, per buscar una entesa justa. El capitalisme desbocat, demana, per ordenar-lo, unió de societats i nacions, diàleg multilateral organitzat. I valors.

Més esperit i, probablement, menys materialitat. No és temps de desencís, encara que pesi la incertesa.

Com el clàssic, és temps perquè l’optimisme de la voluntat derroti el pessimisme de la raó.

Que els aliments arribin arreu, que les noves possibilitats energètiques es desenvolupin, que derrotem la xenofòbia amb el progrés per a tots, que avancem en una democràcia autèntica, i no d’ofertes competitives o de mercat, i en tots els àmbits socials, és una necessitat inajornable.

Sobretot, serà la intel·ligència de cadascú i col·lectiva, enfocada al bé i a servir, la que pot fer possible una nova victòria de la humanitat.