CRISI DE VALORS, ESPERANÇA, UNIÓ

El resultat de les eleccions europees assenyala, entre d'altres aspectes, una dificultat de percepció de les respostes de l'esquerra com a les més eficaces i intel·ligibles davant la crisi. L’economia sostenible és percebuda com a quelcom llunyà. Els "valors materialistes" en temps d’escassetat poden tenir més relleu. S’activa el marc de la por i la incertesa, davant l’atur, davant les dificultats. En la recent memòria col·lectiva, remet a la situació viscuda als inicis dels anys 70, o dels anys 80 o després de l'any 1992. Aquest moment on el treball, el tenir, és comprèn que pot passar per davant de la utopia, també explica la dificultat de l'esquerra europea. Aquest continent que ha estat sascejat al segle XX per greus conflictes, ha de demostrar-se que pot superar aquest moment, amb receptes obertes i esperançades.

La crisi del sentit col·lectiu, la desesperança d’anar cadascú a la seva, és el camp de conreu per a la dreta i l’extrema dreta. També al nostre país. A Badalona, dissortadament una formació ubicada a l'extrema dreta, ha anunciat la voluntat de ser present a la contesa municipal del 2011. Probablement és un dels únics municipis de la primera corona metropolitana on es produeix aquest fet. Amb prudència, assossec i responsabilitat, és moment d’anar junts. De ser solidaris. De tenir sentit de país.

La darrera campanya electoral va ser una baralla mediàtica. Amb esforços i excepcions no ha situat l'agenda europea en el focus de l'interès ciutadà. Alguns analistes polítics han dit que els "partits nacionals o estatals" han pogut distorsionar la campanya europea, "utilitzant-la". El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari.

Mentrestant, als EUA, Obama ha combinat esperança amb apel·lació als valors d’esforç. Amb els peus i el cap projectats damunt la crisi, cal il·lusió per saber i transmetre que aquest moment serà travessat i superat.

En clau més catalana, dos apunts. L’article que recull la intervenció del professor Jordi Nadal, en l’acte dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va recollir el Periódico el dia 14 de juny, manifesta que aquestes dècades de restabliment de la Generalitat i d’institucions democràtiques a Catalunya, amb un pressupost i una incidència notable, han fet que molt del talent propi abandonés el "sector directament productiu", i la "tradició fabril" dels catalans, que des del segle XVIII havien aixecat el país econòmicament, creant indústries i dinamitzant el comerç.

Proposa el repte de mantenir i enfortir l’autogovern, i alhora fer possible que els millors talents també estiguin en el "sector productiu", amb menys aversió al risc.

L’Ernest Lluch, estudiós dels segle XVIII a Catalunya com sabem, també va descriure l’esforç anònim i constant català d’aquell segle, quan no podíem fer política, per crear la riquesa que va permetre la industrialització i el naixement del primer catalanisme tant federal i obrer, com burgès; la represa d'una consciència, que duria a construir i restablir progressivament les nostres institucions nacionals.

Com conclou Jordi Nadal, no podem renunciar a la fortalesa política. Ni tampoc renunciar a tornar aconseguir i reforçar el lideratge econòmic. Un lideratge ancorat en els valors de feina i esforç.

Cal afegir que hem transitat (potser no tant ara) per anys de valors "líquids", i que la incertesa també empeny a l’aversió al risc. Es podria afegir que ara tots juguem -cal que juguem en el mateix equip, amb la mateixa samarreta de país- es vingui del sector públic, del privat o de la societat civil. L'economia de la creativitat, l’economia coordinada, la nova governança social i nacional, requereix aquesta unió i comuna ambició.

Potser a escala europea, un proteccionisme i una certa reclusió, ha donat ales a la dreta. En un judici atemoridor Hanna Arendt havia dit que el feixisme forma part important d'Europa. Davant la dificultat és un deure buscar i construir un projecte que combini -i sobretot projecti- esperança i capacitat pràctica resolutòria. Un nou temps de treball i equilibri protector. No ho podrà fer la dreta, i sobretot caldrà unió per bastir-lo. Perquè, altrament, podríem allunyar-nos de les conquestes aconseguides. Caldrà que tots dialoguem, i tinguem sentit col·lectiu català, espanyol i europeu. Sobre un equilibri intel·ligent serà possible reformular el pacte social i convivencial sobre unes bases més sòlides i sostenibles.

No podem oblidar que el model social europeu el van pactar i construir la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945. I així, cal que, malgrat els canvis, les diferents forces polítiques, seguin i parlin. L’hora s’ho mereix. Amb generositat, esperit de servei i autèntic patriotisme, sense renunciar als projectes socials ni a la transformació necessària; amb humilitat.

Maiatza

Patxi López no ho té gens fàcil com a lehendakari. El PNB va guanyar les eleccions però el projecte polític i de futur pel seu país del lehendakari Ibarretxe no aglutinava una majoria social i ciutadana, més enllà de la nacionalista, per fer els passos trascendents que es proposava, expressats en el seu darrer mandat. El futur del País Basc és en la superació del frontisme. S'ha dit aquests dies que tant Josu Jon Imaz, com homes com el lehendakari Ardanza, si haguessin estat al capdavant del PNB ara, haguessin fet possible un pacte PNB-PSE, i segurament Patxi López no hagués estat lehendakari. Aquest és, segurament, l'únic pacte que aglutinava i que pot aglutinar una majoria social i ciutadana basquista, per poder avançar i que aquest avenç sigui ferm.

El basquisme dins el socialisme basc, i els corrents que volen posar al dia el nacionalisme basc dins el PNB, probablement per fer una certa "Revolució Francesa" a les tesis aranistes farien possible un govern més representatiu de tots. Una majoria nacional que no renuncia a aprofundir en la llibertat d'Euzkadi, però que entén ha de ser possible un sol país. El marc europeu, i la visió federal europea permeten aquest encaix de nacions. L'Europa que el 7 de juny pren una decisió important, pot ser una Europa social, una Europa de les ciutats i on realitats nacionals complexes, com la basca o la catalana, a partir de la cooperació més enllà de les fronteres, el seu encaix i consensos interns, i d'instruments com l'alta velocitat ferroviària, facin possible, nous intercanvis, nous fluxes, nous horitzons. Especialment en el cas basc, és una utopia possible, factible, necessària, que ha de ser si volem convivència i pau.

El títol d'aquesta entrada, com és sabut, és el títol del poema que el lehendakari López va llegir al peu de l'arbre de Gernika. Un poema de Kirmen Uribe. El maig va entremig de la primavera i de l'estiu. És temps d'una pluja fèrtil, no torrencial, a la mediterrània. On la ginesta ja floreix.

No ho tindrà fàcil Patxi López, com no ho té fàcil el president Zapatero en el complex tauler d'escacs en què s'ha convertit la política espanyola. Però sense llibertat, desig de convivència i d'entendre l'altre, per construir junts el futur, no avançarem.

Diàleg honest, pedagogia i visió federal

Per avançar cap a les Espanyes, aquella realitat que Lluch o Herrero de Miñón han glossat, l’única esperança és convèncer. És feina de la política, de la pedagogia, però són els homes i les dones del treball social, de l'educació i de la cultura els qui s'han de posar al davant. L'Espanya de matriu castellana cometria un error d'autosuficiència si renuncia a la seva pluralitat. En F. Mascarell ha escrit que hi ha un reflux d'un sentiment espanyol que s'ha desprovist de rèmores històriques i es basa en el progrés aconseguit en les darreres dècades.

Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.

I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.

La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.

Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.

La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.

Ernest Lluch, cada vegada més vigent.

Ha estat molt emocionant poder veure l'exposició sobre la vida, obra i pensament de l'Ernest Lluch. Una persona, una personalitat que amb els anys va adquirint una dimensió més gran. Un patriota de l'acció com se'l defineix a la mostra que se li devia. Un humanista, un intel·lectual, un socialista. Un home que creia i feia societat catalana, com a soci del Barça, recuperant partitures musicals de l'escola de l'Abadia de Montserrat, participant en entitats, en els mitjans de comunicació.

En l'exposició es poden veure afirmacions, fragments d'intervencions parlamentàries, reflexions seves, que el fan molt actual, molt necessari. Era un home pont, en un moment on l'encaix de Catalunya i Espanya té dificultats. Treballava per trenar una aliança entre intel·lectuals de les dues bandes de l'Ebre. Ara ens cal molt. Un home que mirava l'altra persona, actituds, valors, més que una adscripció a unes sigles, a un credo.

Aquests homes i dones com Lluch, com Raimon, com els mestres de la Fundació Bernat Metge, com Espriu, i molts d'altres fan una societat forta, una país avançat. Feia temps que mereixia una exposició com la que s'ofereix al Palau Robert. No només per recordar qui va ser, pels més joves. Sinó per tornar-lo a escoltar, a llegir, a admirar i saber millor cap on hem d'anar. Camins que ineluctablement menen cap a l'entesa, el diàleg, la coherència, l'audàcia, el pensament, el compromís amb el país i amb les persones, la comprensió de la complexitat, la lucidesa, la generositat, el valor de la tradició i de la innovació, la humanitat. La passió i la compassió (pels que pateixen com Bertrand Russell esgrimia com a vector de la seva vida). Moltes gràcies, pel teu ahir, pel teu avui i pel teu demà, Ernest, que és el nostre!

Unió, reflexió i acció generosa

Els temps de trasbals que vivim requereixen reflexió per preparar una acció encertada. En la dimensió econòmica i de govern del món, la propera reunió del G-20 ha de prendre mesures efectives, que facin avançar a tots els agents en el terreny de la confiança, tenint en compte els que pateixen, i el progrés econòmic i comercial sobre bases més justes.

Els lideratges en la política, en la societat i en l'economia, haurien d'apelar a nous comportaments, a noves actituds. A la capacitat d'autolimitació, de regulació, a la responsabilitat. A una feina, en l'àmbit que sigui, que es dugui en terme a partir de la relació i de la consideració dels efectes sobre les persones i entorns.

Als països, a les societats, a les ciutat, cal més sentit d'unió, des dels accents diferents que hi han de ser. Si som una humanitat, un país, una societat, diversa, hem de compartir, o mirar de compartir, al màxim possible diagnòstics, i compartir i posar-hi de la nostra part, cadascú on li toqui en les solucions. Són temps de generositat, de sentit social i de país, de sentit humà.

Això comença a cada escala, a cada veïnatge. El món que empeny, que vol sortir demana lleialtat, i buscar el benefici de tots, primer. Més que mai és l'hora d'una política generosa i de servei. Una política que la construïm entre totes i tots: comerciants, mestres, treballadors, professionals, empresaris, càrrecs electes, voluntaris, jubilats, persones amb discapacitació... I això en totes les dimensions de relació i vida social i entre les persones.

El camí a seguir

Arriben canvis d’envergadura, de magnitud. Un catedràtic a qui admiro i a qui tinc el goig d’apreciar, em deia que la situació actual li ha portat a la memòria el record d’una lectura, que il·lustrava diferents situacions de col·lapse, de diverses civilitzacions en el decurs de la història.

Necessitem enfocar bé els canvis necessaris i dur-los a la pràctica. Cadascú a casa seva, a la seva ciutat, vila i a tot el país. Ressonen amb força les paraules de J. F. Kennedy. Què podem fer nosaltres per millorar el nostre país, el nostre món? No és hora només de mirar els governs, sinó sobretot d’interrogar-nos a nosaltres mateixos: i passar a l'acció.

Consumir millor, d'una manera més racional, en molts casos menys; en funció de les possibilitats de cadascú, en tot cas. Estalviar energia. Ser solidaris amb aquelles persones del nostre entorn que pateixen, o que pateixen més que nosaltres, si és així. Participar cadascú en el seu àmbit professional, familiar, d’amistat, de veïnatge i fer-ho duent a terme accions de millora del nostre entorn, dels nostres entorns. Denunciar allò que és injust, primer en nosaltres mateixos. Accentuar la responsabilitat humana i social. Treballar més i millor en tots els àmbits on es desplega la nostra vida. I així fins a un llarg etcètera, que suposa un repte i una exigència important per fer-ho realitat, al menys ho sent així aquest qui ho escriu.

No dubto, no tinc cap dubte, que podem, que podrem. No és que dipositi esperances messiàniques en el que diu o es proposen persones com el president Obama. És un home que no pot ‘salvar’ la humanitat, ell tot sol. De fet ningú li hauria de demanar o esperar així. Però és un dels homes que més hi poden fer. Només sortirem endavant si hi ha molts ‘Obames’, si se’m permet, vull dir persones amb compromís i coherència, a les empreses, als bancs, als barris, als governs, a les entitats, als sindicats, a les famílies, a les ciutats. I així, fins arribar a cadascun i cadascuna de nosaltres, en funció del que puguem i sigui al nostre abast.

Quan ho escric em dono compte del que això suposa en termes d’esforç. Però, molt probablement, sigui el camí a seguir. I en aquesta cruïlla on ens trobem, com resa l’aforisme, cal escollir el camí més difícil, que la vegada serà el més segur.

Ombres en temps del Nadal

Aquestes darreres setmanes de l’any han finalitzat amb un clima expectant: el repte d’Obama després de la victòria, una sensació que la crisi ha de servir per replantejar les coses, el desenvolupament i la relació estat-mercat-societat, sobre la base de l’educació, les tecnologies energètiques, els serveis socials, la recerca etc, i la votació al Parlament europeu no donant via a la proposta de 65 hores setmanals per la jornada laboral, entre d'altres.

En tot cas, esgarrifa en aquest panorama veure els atemptats als drets humans que es realitzen a diari a Zimbawe, on el dictador Mugabe, pretén acabar per decret -negant-la- amb una epidèmia de còlera que està matant infants, persones grans homes i dones. Sembla, que per castigar municipis díscols va assumir des de l’Estat la competència en la distribució de l’aigua.

I l’epidèmia es pot estendre a Sud-Àfrica a partir dels fluxes laborals que existeixen, com recordava a Catalunya Ràdio fa uns dies, el catedràtic Antoni Segura.

El món democràtic hauria de mobilitzar-se més. La sobirania de l’estat-nació existeix. Però no hi ha un dret a la ingerència quan es conculquen tant cruament els drets més elementals?. Sense ser-ne expert, el dret internacional, de ben segur que permet una intervenció regulada des del sistema de Nacions Unides, o a través d’una diplomacia de la pau. Sobta constatar com el despotisme inhumà i autòcrata de Mugabe no mereix una resposta, per la via possible, més contundent. Consideracions similars podrien fer-se de la dictadura militar a Myanmar. Em pregunto si els senyors Bush, Aznar i Blair, no considerarien aquesta dictadura cruel, una veritable “arma de destrucció masiva”, atès el nombre de víctimes que amenaça d’estendre’s, en una malaltia que té cura, des dels mitjans disponibles.

En la mesura del possible, que tinguem unes bones festes!