A tenor d'unes declaracions del president Pujol i d'un article d'Enric Juliana reflexionant sobre l'actualitat de Salvador Espriu a La Vanguardia, i el debat subsegüent, es pot entendre la desafecció entre Catalunya i Espanya, a partir de diferents claus. La desafecció política incrementa la voluntat de canvi, de ruptura. La crisi econòmica genera desencís. El no futur o la dificultat de construir esperança des de l'esquerra, alimenta la utopia de la independència. Ens cal més: programa i esperit. Els tenim, de fet. Els hem d'oferir, de continuar oferint. Polítiques i Política. No és gens fàcil pel socialisme, no és gens fàcil per a un discurs seriós, reflexiu i ordenat. Però les ciutats i les societats, com les persones, necessiten un dia a dia ordenat i que funcioni, i un projecte de futur que engresqui. Un horitzó compartit que serveixi per imaginar i construir un millor demà.
Mentrestant Catalunya no pot replegar-se, ha de treballar per la seva dignitat, pel que fa doblement a la seva manera de ser i al seu dia a dia, sense oblidar que una de les millors Catalunyes possibles, és la Catalunya diversa, de la convivència, oberta i europeista, de la feina, pràctica, compromesa, solidària. La Catalunya que com deia Lluch, supera el segle XVIII i la Nova Planta, amb feina, amb comerç a tot l'Estat i a les Amèriques. La Catalunya que es fa a si mateixa des de la societat, les empreses i l'esforç.
Tot això, òbviament sense oblidar, les dificultats de l'Estatut, el destacat dèficit fiscal que s'està corregint i les inèrcies centralistes de sectors importants de l'Estat. El president Montilla a Madrid ho va dir alt i clar. Ara bé Sheparad està ben viva, perquè la utopia federal, encara que abstracta, és un camí fonamental per a la convivència entre diferents. I la realitat és això, el món és així. El federalisme a Espanya, a Europa i al món, és una de les solucions més reeixides, que no fàcil. Però això requereix, cultura de pacte, de diàleg, i com deia també l'Enric Juliana, l'Espanya de matriu castellana ha de reforçar la seva virtut de respecte (cap a allò diferent). Els amplis paisatges mesetaris, bells però uniformes potser ho dificulten; forgen i han forjat caràcter.
Igualment, la millor pedagogia, la millor política hauria d'explicar el què és el federalisme: molts dels països i àrees del món, amb més progrés humà, de convivència, econòmic, viuen en sistemes federals. Unió en llibertat, diversitat i unitat són conceptes que poden generar i generen consens. No és possible pensar relacions humanes i socials, des de l'aïllament. El conflicte cal canalitzar-ho sentint-nos parts de quelcom més ampli, a tots els nivells. Les històries d'èxit individuals i col·lectives ens parlen de cooperació, d'unió, des de la llibertat és clar.
Poden haver solucions i problemes exteriors, però només nosaltres mateixos podem redreçar el rumb. Des de la unió, i des de la contribució de la nostra economia, la nostra cultura, el nostre esport, el nostre pensament a Espanya, a Europa i al món, a partir de les nostres possibilitats, que no són poques.
Aquest esperit optimista, constructiu, treballador, malgrat els vents que bufen permeten pensar que Sepharad és viva, malgrat que el camí és llarg i de vegades sinuós. Els projectes passen per molts moments. L'ideal de convivència entre diferents sempre ha d'estar ben viu. Altrament el present i el futur es farien insostenibles. La saviesa dels versos de Salvador Espriu, ben actuals, ens recorden que també depèn de la nostra voluntat.
M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA
Cum grano salis.
A Joan Crusellas.
Jo sóc d’una petita terrasense rius de debò,
sovint assedegada de pluja,
pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,
escassa de planures, excessiva de muntanyes,
estesa per llevant al llarg de la vella mar
que atansa el difícil i sangonós diàleg
de tres continents....
Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,
però una mateixa llengua és encara
parlada a banda i banda,
i en unes clares illes endinsades en el mar antic,
i en una contrada també insular, més llunyana,
que avui pertany a un tercer poder.
Que diversa la meva petita terra
i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,
la violència de diversos pobles,
les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits
i més enllà del palmerar i els aiguamolls,
de la seca altiplanura i de les ones!
Perquè prou sap el nostre llarg dolor
que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,
la més estranya o grandiosa lluita
que s’abrandi entre els homes,
és tan sols una guerra civil
i ens porta a tots patiment i tristesa,
la destrucció i la mort.
Per això ara és tan profunda la nostra esperança
—en el meu somni, ja contemplada realitat—
d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,
salvades la nostra llengua i la nostra història,
en una unitat superior que duu el nom,
obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,
que un savi esguard veié prodigiosament passarde la costa fenícia a les platges de Creta
Quan arribi el dia, haurem fet el primeri inesborrable pas vers la suprema
unió i igualtat entre tots els homes.
I potser aleshores ens serà permès de començar,
sense classes socials, ni odis religiosos,
ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,
la nostra peregrinació a través de l’espai,
cap a la pensada llum,
i de seguir sense temença les misterioses
vies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhora
necessaris camins veritables de la bondat.
Que no sigui decebuda la nostra esperança,
que no sigui escarnida la nostra confiança:
així molt humilment ho demanem.
B., 1959.
Salvador Espriu
