Sabem l’origen de la crisi, entre d’altres coses, els abusos incontrolats del sector bancari. Sabem que el neoliberalisme amb nom, Thatcher, Reagan, Bush n’és responsable. I els aliats, també en part, entre ells Aznar a Espanya.
La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.
La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.
Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.
No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.
Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.
No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.
L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.
La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.
La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.
Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.
No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.
Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.
No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.
L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.
