Maiatza

Patxi López no ho té gens fàcil com a lehendakari. El PNB va guanyar les eleccions però el projecte polític i de futur pel seu país del lehendakari Ibarretxe no aglutinava una majoria social i ciutadana, més enllà de la nacionalista, per fer els passos trascendents que es proposava, expressats en el seu darrer mandat. El futur del País Basc és en la superació del frontisme. S'ha dit aquests dies que tant Josu Jon Imaz, com homes com el lehendakari Ardanza, si haguessin estat al capdavant del PNB ara, haguessin fet possible un pacte PNB-PSE, i segurament Patxi López no hagués estat lehendakari. Aquest és, segurament, l'únic pacte que aglutinava i que pot aglutinar una majoria social i ciutadana basquista, per poder avançar i que aquest avenç sigui ferm.

El basquisme dins el socialisme basc, i els corrents que volen posar al dia el nacionalisme basc dins el PNB, probablement per fer una certa "Revolució Francesa" a les tesis aranistes farien possible un govern més representatiu de tots. Una majoria nacional que no renuncia a aprofundir en la llibertat d'Euzkadi, però que entén ha de ser possible un sol país. El marc europeu, i la visió federal europea permeten aquest encaix de nacions. L'Europa que el 7 de juny pren una decisió important, pot ser una Europa social, una Europa de les ciutats i on realitats nacionals complexes, com la basca o la catalana, a partir de la cooperació més enllà de les fronteres, el seu encaix i consensos interns, i d'instruments com l'alta velocitat ferroviària, facin possible, nous intercanvis, nous fluxes, nous horitzons. Especialment en el cas basc, és una utopia possible, factible, necessària, que ha de ser si volem convivència i pau.

El títol d'aquesta entrada, com és sabut, és el títol del poema que el lehendakari López va llegir al peu de l'arbre de Gernika. Un poema de Kirmen Uribe. El maig va entremig de la primavera i de l'estiu. És temps d'una pluja fèrtil, no torrencial, a la mediterrània. On la ginesta ja floreix.

No ho tindrà fàcil Patxi López, com no ho té fàcil el president Zapatero en el complex tauler d'escacs en què s'ha convertit la política espanyola. Però sense llibertat, desig de convivència i d'entendre l'altre, per construir junts el futur, no avançarem.

Diàleg honest, pedagogia i visió federal

Per avançar cap a les Espanyes, aquella realitat que Lluch o Herrero de Miñón han glossat, l’única esperança és convèncer. És feina de la política, de la pedagogia, però són els homes i les dones del treball social, de l'educació i de la cultura els qui s'han de posar al davant. L'Espanya de matriu castellana cometria un error d'autosuficiència si renuncia a la seva pluralitat. En F. Mascarell ha escrit que hi ha un reflux d'un sentiment espanyol que s'ha desprovist de rèmores històriques i es basa en el progrés aconseguit en les darreres dècades.

Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.

I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.

La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.

Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.

La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.