A Badalona el partit popular reparteix díptics que equiparen delinqüència i immigració. Són actituds que estan fora dels límits de la democràcia i els drets humans. Una cosa és que una ciutat plantegi reptes en la gestió de la convivència, passa a tot Europa, i l'altra cosa és la que es diu.
Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.
Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.
dilluns, 26 d’abril del 2010
dimarts, 13 d’abril del 2010
Semprún a Buchenwald
Aquesta setmana s'ha commemorat el 65 aniversari de l'alliberament dels presos d'aquest camp de treballs forçats nazi a prop de Weimar, de la ciutat de Goethe, on es van escriure pàgines funestes de la història dels homes.
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.
El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.
No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.
Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.
http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes
dissabte, 3 d’abril del 2010
Causa comuna: noves formes de fer política
El dissabte 27, durant el primer Plenari, vam viure una jornada de deliberació política, d'intel·ligència col·lectiva com diu en Raimon Obiols. Va ser una jornada amb àmplia participació. La continuació, l'inici d'una feina política oberta, comptant i adreçada directament a la societat. Que ve de la tradició política del socialisme català, profundament societària. Així, hi van participar membres d'entitats, d'institucions socials representives.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.
Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.
El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.
Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.
I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
