El crim del Mossad ha Dubai no és tolerable de cap manera. Cap situació ho justifica. És un crim en tota regla. La comunitat internacional fundada en el dret no pot permetre cap acció terrorista ni provinent d'una minoria ni provinent d'un Estat.
Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.
És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.
Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.
Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.
Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.
El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.
Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.
La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.
divendres, 26 de febrer del 2010
dimecres, 10 de febrer del 2010
La gent fa el país
Malgrat que ho sabem, cal dir que una societat que va endavant i un país avançat el fa la gent. Les persones. El fan els professionals de la salut i de l'ensenyament..., en el sector públic o en el privat. Quan no només estimen la seva feina sinó que hi posen el cor, quan hi ha vocació. Quan hi ha una consciència de servei.
El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.
El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.
I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.
Això és i/o hauria de ser.
En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.
Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.
El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.
El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.
I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.
Això és i/o hauria de ser.
En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.
Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.
La política institucional és molt necessària, fonamental. Però la política dins la societat, entesa com l'acció amb projecció col·lectiva de cada persona, entitat, empresa, per descomptats també dels partits, és també fonamental. Les societats fortes, el països social i humanament avançats, ho tenen clar.
I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.
I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
