A Catalunya, govern progressista

Veiem els vents que bufen a Europa. Avui mateix vèiem els estudiants de les universitats angleses manifestar-se davant els increments abusius de les taxes del govern Cameron-Clegg, d'un govern conservador amb el suport dels liberals.

Els mercats imposen plans d'ajustos que les dretes europees aplicant amb severitat. Deia Felipe González a Badalona, que l'ajust espanyol si es llegeix la "lletra petita", té més sensibilitat social que les receptes que ens volen imposar.

Mentre el socialisme europeu ha d'aconseguir que el malestar als carrers d'Europa es pugui convertir en un triomf, pas a pas, a Catalunya votem diumenge.

Hem sentit algunes propostes de Mas: rebaixa del 25% del pressupost de la Generalitat, hem sentit també les desgravacions fiscals per les mútues sanitàries. Sabem que Rajoy i Sánchez Camacho no tenen gaires escrúpols en provar el discurs antiimmigració. I Rajoy va deixar anar que Cameron és una referència.

Som temps d'ajustos i de reformes. Governi qui governi. Però hi ha molt en joc. I cal governs progressistes. És complex explicar la crisi. És complex resoldre-la. Però els passos que s'hagin de donar s'han de fer pensant en la gent, en les persones, en la igualtat, en la cohesió social, en l'esperit emprenedor i creador d'oportunitats i en la solidaritat. El President Montilla i el projecte socialista a Catalunya són la millor garantia de continuar progressant, sense posar en joc, les bases de modernització i reforma edificades per un Govern de la Generalitat que ha tingut l'equip de consellers i la gestió més eficaç i avançada socialment de l'actual període democràtic.

Felipe González a Badalona

Felipe González va intervenir en un míting a Badalona. De suport a José Montilla i on va intervenir també l'alcalde de la ciutat, Jordi Serra.

Felipe va parlar d'economia internacional, de la crisi financera i d'immigració. Va parlar clar.

Davant dels vents xenòfobs que per exemple proclamen que Obama no és americà, va dir que els immigrants van allí on els poden pagar i viuen on poden pagar l'habitage. El que cal és que les persones més vulnerables deixin de competir pels serveis; cal proveir la millor salut i educació possibles, és just humanament i és positiu econòmicament. Va deixar clar que la única manera d'acabar amb la immigració irregular seria infligir una multa de mig milió d'euros a aquells qui contracten immigrants irregulars.

Està clar que ens volen fer creure que cal acomiadar empleats públics i disminuir els serveis, Cameron n'és l'abanderat. Ningú diu res, i sembla que no s'exigeix responsabilitat a la nefasta gestió, nefasta i immoral, del sector financer internacional. I tothom blasma quan hi ha un error en la gestió pública.

Felipe González va dir que de tots els plans d'ajust europeus, el de Zapatero en els matisos, es pot veure que és dels més progressistes. Cal dir, cal explicar, que les pensions mínimes es revaloritzaran, per exemple.

Falta parlar clar, explicar a la gent el que passa, i sinó ho fa l'esquerra qui ho farà? Els límits morals al sistema econòmic cal que siguin exigits.

Per últim, un professor d'IESE deia que l'objectiu d'una empresa no és fer diners, l'objectiu d'un banc tampoc, es pot afegir. Dir això és com dir que l'objectiu d'una persona és respirar. Donar bons serveis, fabricar bons béns, és l'objectiu, i així vindrà el negoci. Això tan senzill que s'ha oblidat a partir del nefast fer diner ràpid, està en la base de la refundació d'un capitalisme que ha de tenir bases morals, un capitalisme social.

La societat justa i la veu dels intel·lectuals

Davant de la situació actual, on hi ha una certa desorientació i on bufen vents en què després del sotrac financer, el pensament conservador vol oblidar els errors de la desregulació, al Regne Unit, el primer ministre sembla que inicia una nova onada de privatitzacions i retall del benestar, el moviment progressista europeu, català i espanyol ha de mirar d'activar els sectors més actius i així en dominó.

Si els mitjans de comunicació són en mans dels seus propietaris, si hi ha una desafecció cap els partits, cal explicar el perquè de la situació econòmica de manera senzilla. Perquè no sigui l'esquerra que ha de fer reformes, la percebuda com a responsable de la situació.

Bauman va rebre el premi Príncep d'Astúries d'Humanitats i va estar a Barcelona. Va deixar anar: quans pobres calen perquè hi hagi una persona rica? I va afegir que el capitalisme, sense una regulació i sense una dimensió social,és com un camp de mines, no sabem quina serà la propera explosió.

Davant les eleccions catalanes cal que l'electorat tingui un debat real sobre les alternatives, les polítiques a fer. Cal distingir qui està per mirar de fer possible un model de benestar amb una economia competitiva. I qui vol aprofitar la crisi per laminar més l'Estat del Benestar, per anar-lo afeblint.

És moment de valentia, de diàleg amb la societat, d'explicar el què passa, no amb afany de generar por, sinó de conscienciar a la societat, que som els protagonistes del present i del futur, si la gent caminem junta.

Sobre immigració

Aprofitar el descontent, la crisi, l’atur per atiar la por a la immigració és un trist truc de la dreta. Allò de primer nosaltres i després els de fora, no sé si té base antropològica, però sembla ser que té rèdits electorals.

Quan l’economia produïa llocs de treball, llavors molt aprofitaven una mà d’obra amb salaris baixos. Ara els mateixos, o gent proper, demanen no empadronar o expulsar. Ens adonem que estem fent que no puguin gaudir d’escola o salut molts infants, moltes persones? Realment convé això?

Però no s’hi val a queixar-se, l’esquerra hi té part de culpa. No hem tingut un discurs prou ferm d’igualtat en drets i deures. Malgrat que els fets indiquen que es fa. El discurs de ciutadania és clar, i no n'hi prou amb fer en aquest cas: igualtat en drets, i el dret de vot també a partir dels criteris definits, i demanar, en el discurs, els deures a tothom, es tingui el color de la pell que es tingui.

Tot això no treu la manca d’escrúpols, d’alguns que cometen incoherències com expulsar ciutadans europeus d’Europa. Sense una resposta ferma per part del socialisme i l'esquerra europea. Sabem que la crisi desmobilitza, però també és ara quan hem de parlar alt i clar. Es diguin Sarkozy o PP de Catalunya. Per cert, l'ABC de fa unes setmanes assenyalava l'aliança entre l'UMP de Sarkozy i el PP de Rajoy per importar l'ús de la immigració a la campanya catalana.

Sabem, ho ha practicat l'extrema dreta als barris de Marsella, que és la manera de contribuir a erosionar i desaliniar el vot dels treballadors a les opcions progressistes.

Un altre pecat de l’esquerra. Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor de les causes de la crisi? Parlem prou clar i amb un llenguatge prou entenedor dels canvis i les reformes que calen en el sistema econòmic?

¿Diem ben clar, que malgrat les retallades a que alguns sectors financers internacionals ens estan obligant, si governen els conservadors es faran amb menys sensibilitat, amb més impacte social? Val la pena sobre aquesta qüestió repassar l'estratègia alternativa de P. N. Rasmussen esboçada a Vilopriu.

Hem de fer els deures que ens toquen i a la vegada denunciar la hipocresia dels qui volen manipular la bona fe de moltes persones.

Europa i valors

La comissària europea, Sra. Reding, té raó quan diu que Europa s’ha fet sobre valors. Són els valors els que ens defineixen com a europeus. És encertat, és necessari, planificar una política europea d’integració de la minoria gitana, amb els recursos necessaris.

Sarkozy ha fet bones contribucions a l’escenari europeu i internacional: la Unió per la Mediterrània, la proposta de taxar les transaccions financeres, entre d'altres. El que no es pot fer és expulsar persones per la seva vinculació a un col·lectiu, a una minoria.

Europa és un projecte de futur, que ha de beure d’un passat de valors, com el de la Il·lustració, el Renaixement, i fins els que inspiren els tractats comuns.

Reding ha estat justa i valenta i cal que el moviment ciutadà i social europeista, demòcrata i progressista parli clar, com ha passat al Parlament europeu. Altrament, la xenofòbia que pica a les portes dels nostes barris podria reforçar-se com ha passat a Suècia, i no volem que passi a casa nostra, ni enlloc d'Europa.

El camí europeu per sortir de la crisi

El Vilopriu d’enguany va ser un acte de reflexió, que va saber alternar l’actualitat de l’important contesa electoral que tenim davant, amb intervencions d’abast.
El president del PES, P. N Rasmussen va esboçar de manera pedagògica, directe i amb sentit de l’humor l’itinerari que el socialisme europeu proposa per sortir de la crisi. A partir de fer notar la necessitat de tenir un nou vestit, que engresqui els europeus cap a les posicions progressistes, a joves i abstencionistes. Va afirmar que cal canviar les retallades pressupostàries per un 1% d’inversió més a les àrees estratègiques per part de tots els països. Gravar les transaccions financeres amb un 0.05%, produïria 200.000 milions d’euros per a la hisenda europea. Va afegir també la possibilitat de reunir el 25% del deute sobirà de cada estat en un agència europea del deute, per intentar disminuir la pressió financera sobre els estats, i sobretot va animar a combatre l’apatia, el principal adversari. L’adversari és el partit del sofà, va dir.

El president Montilla va fixar els objectius cara a les properes eleccions: el PSC és el partit de l’entesa i de l’acord, i cal adreçar-se als abstencionistes, els joves, els catalanistes, els indecisos. A banda d’un diàgnostic rigorós de la crisi económica, institucional.

Raimon Obiols va tornar a recordar el motiu fundacional del PSC, la cohesió social i la unitat civil. Sense dramatisme va denunciar els intents de dividir la societat catalana, i els seus perills.

Va ser no només una tarda d’inici d’actualitat sinó una breu i intensa escola d’estiu, de reflexió i plena d'arguments, que enguany a banda del P. N. Rasmussen va comptar amb el Cap de Govern Andorrà, J. Bartomeu. Va esboçar les passes que està seguint l’estat pirinenc per fer més transparent el seu sistema financer i poder anar refent els acords i convenis amb les institucions supraestatals.

La causa catalana i social va molt lligada a la causa europea. Són tres dimensions d’una causa comuna que Vilopriu va sintetitzar molt bé.

A l'Àlex Seglers

La mort de l’Àlex Seglers, m’ha deixat glaçat. La vaig conèixer ahir, de cop, a La Vanguardia, feia un temps, massa llarg, que no tenia contacte amb ell. El temps final de la seva malaltia, que no coneixia.

El vaig conèixer a la Universitat i en el temps en que compartíem militància política. Era un home intel•ligent, amb sentit del humor, molt bon conversador. Vaig seguir les seves primeres passes i èxits en el camp del Dret eclesiàstic, els seus primers llibres, anava a les seves presentacions. Amb la il•lusió d’acompanyar a l’amic a qui li anaven bé les coses per la seva feina rigorosa, per les seves aportacions. Especialment, em sentia, em sento a prop, de la seva aportació en el camp de la laïcitat positiva. De l’aportació positiva de les religions a l’espai públic, en termes de solidaritat, d’esperança, d’amor. I el seu respecte i voluntat d’integració de l’Islam a Catalunya, a Europa. Va ser un pioner. Ens cal respecte i diàleg, i ell n’era un ferm defensor.

Em sento trist i penso en la immensa solitud de la Gemma i del seu fill de tres anys, en Pol, a qui ja no vaig conèixer. M'hi vull sentir a prop i dels seus germans i família a qui tant estimava.

Àlex, amic, descansa en pau, ens deixes el teu record, els moments vibrants, i la teva obra tan necessària i enfortidora de la convivència, que rellegint-la farà que et tornem a trobar.

Com es defensa la democràcia de la mentida?

La democracia és sobretot assignació col•lectiva de valors. Quan tot s’hi val i no hi ha frontera entre veritat i mentida la democràcia és devalua. És la democràcia deliberativa la que aporta qualitat, opcions, raons.

Si es pot recórrer l’Estatut, i després apel•lar a la serenitat i a la prudència, és un gest d’hipocresia. De manipular els resorts, davant l’expressió del poble.

Sinó s’avalua la veritat, el joc democràtic és fals, esdevé tripijoc, ii els ciutadans només poden reaccionar a cop d’emocions manipulades. És una democràcia feble, subjecte a l’habilitat del que no té escrúpol en mentir, del qui explota les passions, les pors i no s’adreça a l’argument.

Perquè hi ha hagi una democràcia avançada i de qualitat, cal ètica, límits i valors. La posició de la dreta espanyola davant l’Estatut i la sentència és roïna.

Però només ho poden avaluar els ciutadans. Els grups de comunicació orienten l’opinió, i creen blocs que reforcen cada opció i proposta.

Si la democràcia és valors i el valor de la veritat i la mentida és maleable, com es preserva una democràcia que propiciï un debat just i recte?

Davant la força de la publicitat, i de la campanya política de disseny, sense sentit, el valor de la paraula i dels arguments ha de ser reivindicat.

El PP va passar d’atiar els ànims contra l’Estatut recollint signatures a convidar a la serenitat un cop un Tribunal deslegitimat dicta una sentència a pocs mesos de les eleccions catalanes, i publica el veredicte un dia abans de la gran manifestació del 10-J.

Davant d’això com fa palès l’editorial de NC, cal que l’esquerra i el socialisme espanyol proposi una alternativa a l’Espanya una.

I que el silenci dels intel•lectuals espanyols i d’amplis sectors, recordi que un ampli sector de la dreta no vol una Espanya democràtica, no només plural en les seves nacions, sinó plural en estils de vida, opcions, heterògenea, avançada, democràtica.

Les paraules de Brecht, aquí serien adients.

Mentrestant, amb caràcter general, quins límits pot posar-se a la tècnica neocon, sense escrúpols i populista, qui pot fora del propi sistema d’agents polítics, amb autoritat moral, essent escoltat per a la ciutadania, dir això no s’hi val, si us plau, constrast d’idees net i veritable?

Saramago ens va deixar. Homes i dones de les idees, amb interès per la societat i humà. La veu de l’art, dels creadors, dels intel•lectuals, de les entitats de solidaritat, dels moviments socials autònoms poden ser una instància que parli clar i alt. Per això, l’esquerra no pot deixar de buscar i mirar cap a aquesta veu lliure i autònoma, fins i tot quan li és crítica, llavors també l’ha de buscar per escoltar-la.

O és mobilitza la societat, els creadors, la gent que opina i defensa la llibertat i la igualtat, o intentaran convertir la por en el motor de la política. La dreta europea ja ho fanamb el tractament dels “estrangers”. Davant d’això una altra Europa i una altra vida pública depèn de nosaltres.

unió, serenitat i fermesa com a lema

Davant de la manifestació de demà, segur que molts catalans i catalanes hi acudirem amb ànim de reivindicació davant d'una sentència que no és justa. Però afirmant el nostre desig de convivènica, la fortalesa de la nostra diversitat, la serenitat davant d'aquells que no tenen escrúpols per intentar dividir-nos.

En positiu i sense rancúnies. Seria bo que tots aparquéssim les diferències per respondre de manera unànim que Catalunya és un país obert, que estima la seva llibertat, que vol estar a prop d'altres pobles i construir convivència a dins i més enllà de les seves comarques.

El President de la Generalitat està enfortint la seva demanda de federalisme a l'Estat. La causa de Catalunya és la causa d'una Espanya, moderna, avançada i europea orgullosa de la seva plurinacionalitat. I d'una Europa federal. Europa és la pàtria comuna cap a la que caminem. Però totes les nacions que formem l'Estat, i sobretot les societats, no poden restar en silenci davant l'estratègia de la dreta espanyola. Una estratègia irresponsable que no té escrúpols en intentar debilitar la convivència i alentar les divisions. Si l'Estat no accepta la seva diversitat, s'està debilitant i empobrint.

Tant de bo, demà sigui el primer dia en què la direcció política, social i ecònomica del nostre país tingui la mirada de llarg abast per teixir uns posicionaments comuns. Tant de bo, hi hagi sentit d'Estat a Espanya, i en aquest moment que necessitem treball serè per reformar la societat i avançar en canvis econòmics, hi hagi la unitat i responsabilitat per afrontar de manera assossegada i honesta les necessitats de l'Estat, a partir d'un diàleg i un intent d'entesa de les seves dues forces polítiques majoritàries. Amb la divisió actual, Espanya no pot anar bé, i ho projecta.

L'esperit federal, és un ideal universal i humà. D'encaix, d'unió des del respecte dels diferents. Perquè la cooperació ens fa sumar. És millor que el conflicte.

Comencem la unió a Catalunya. Com esmenta Raimon Obiols de Nicolau d'Olwer, "Catalunya dividida no pot guanyar". De fet, cap societat dividida pot guanyar.

Cultura i pàtria europea per respondre a la crisi

El desencís que es viu i la impotència del poder democràtic davant dels mercats necessita revulsius. Pensar que només la política convencional pot donar resposta als mercats no és realista, cal motivació i mobilització, projecte il·lusionant.

Europa unida pot donar resposta als mercats. Una Europa de la gent, no neoliberal. El Partit dels Socialistes Europeus té diferents dificultats. Cal explicar de manera senzilla el què passa, però no és només una qüestió racional. Cal emoció i identitat. Després d'explicar, mobilitzar els europeus sentint-nos patriotes de l'Europa de la Ilustració, del Renaixement, d'un sistema de ciutats capdavanter i d'un sistema social que ens volen arrabassar. I futur, construir un projecte de futur que ha d'anar d'Europa cap el món.

Ha costat molt el que hem aconseguit, un segle i mig de lluita. Potser hem gastat massa les famílies, els estats. Però alguns poders tal vegada volen retallar més del que cal. I també cal un retorn a l'esforç i al treball. Els europeus ens hem d'unir per l'orgull del què som capaços de fer quan tenim fe en l'home, en el progrés i en el futur. En la història també rau el nostre futur. El futur d'Europa, com a present que desitgem, arrela en Kant, en el Renaixement, en les ciutats estats, en els moviments dels treballadors, en la democràcia cristiana i la socialdemocràcia pactant, en els liberals progressistes, moviments socials i tantes altres coses.

I cal el compromís d'intel·lectuals, dels artistes. Cal la música, els creadors, la gent que vitalitza la societat. Van ser els aliats d'Obama pel retorn a la presidència després de 8 anys foscos. El pessimisme és el millor aliat dels que fan front al nostre model social, o d'aquells que simplement guanyen grans sumes amb moviments financers, i no troben resposta social crítica davant. I sobretot és el brou de cultiu per l'extrema dreta.

La pàtria europea, el sentiment de la cultura viva i activa, ens poden ajudar. Els socialistes i progressistes d'Europa hem de tornar a la gent, a les ciutats, als barris, hi som però amb més força, per recordar tantes coses que tenim per sentir-nos orgullosos i fer front al pessimisme que alguns prediquen per desmobilitzar. Davant del retorn als 25 nacionalismes, cal dir que les identitats no són excloents i es superposen, perquè no un patriotisme europeu amb fe en el futur, en el patrimoni de valors i cultural europeu, acompanyat de projecte polític?

L'himne de l'alegria és l'himne d'Europa. El pessimisme alimentat vol esvair el projecte europeu democràtic i integrat. Combatim-lo tots junts.

Després d'escriure aquestes ratlles m'assabento d'una jornada a l'entorn de la Cultura, de socialistes i demòcrates d'Europa a Barcelona, serà el juliol. Un gran encert.

SENSE GOVERN DE L’ECONOMIA NO HI HA DEMOCRÀCIA REAL

Els fets que vivim aquests darrers dies, posen de manifest la necessitat d’un govern econòmic mundial. Josep Borrell aquests dies deia respecte la situación de l’euro, que cal un govern econòmic de la zona euro. Ja es van prenent mesures en aquesta direcció.

La primera resposta a la crisi borsària va ser regulació, inversió pública, rescat dels bancs –això també ha incrementat el dèficit-, hi va haver una revifada keynesiana. Les actuacions dels mercats financers, els deutes i dèficits abultats de molts països europeus, i els pocs escrúpols de financers que fan negoci contra països, monedes i governs, ens han portat a la situació actual, i a una nova fase de respostes dels governs a la crisi.

És veritat que les famílies s’han endeutat molt, que s'ha viscut per sobre de les possibilitats. Però no hi ha hagut prou responsabilitat en els bancs, ni els governs, i no hi ha prou cultura financera. El consum i el crèdit barat ha estat, a més, una anèstesia desmobilitzadora. Una mena d’èxtasi d’un capitalisme popular, d’un materialisme empobridor. Un miratge de riquesa.

Ara vivim un ajust dur, sembla que inevitable. En una primera lectura costava d’entendre que l’ajust recaigui en sectors treballadors, de funcionaris i de pensionistes. Deia Enric Juliana a La Vanguardia que el govern no pot pujar els impostos a la gent amb més recursos per evitar la fuga de capitals. I Joan Majó afirmava que calia donar confiança als mercats, en un primer moment. O es regulen els mercats o els mercats regulen la política, afegia. Ara el president ha anunciat que es gravaran patrimonis i rendes molt altes.

En tot cas, diversos economistes parlen de complementar mesures d’ajust amb polítiques de suport a la creació de la riquesa i de l’ocupació. Oferir un projecte de futur, un horitzó de prosperitat, prestigiant els emprenedors, empresaris de debò -molt important- i la gent que s’esforça en la feina. Això ofereix un relat, un horitzó a la ciutadania, i un full a seguir pels agents, organismes i mercats.
Segurament s’ha reaccionat tard, malgrat que les conviccions del govern són i eren fermes i socials. S’ha pogut repartir riquesa en uns anys en què molts s’han enriquit molt.

Però sobretot el que és clar és que mentre no hi hagi un govern econòmic regional o mundial, la política, la democràcia, sobretot a escala estatal, fins i tot amb valors socials no és la primera responsable de la qualitat de vida de la gent. Això és una constatació que la democràcia, sinó pot governar l’economia, és ineficaç, insuficient. La crisi del capitalisme comporta una crisi democràtica. I la resposta s'ha de donar des de plantejaments socials i progressistes.

A Europa, a EUA, a les Nacions Unides cal avançar en polítiques democràtiques i socials. En regulacions dels mercats. Aquest és el combat polític que necessita valentia, pedagogia, explicació a la gent. El combat de veritat que tenim davant. Cal pedagogia i explicar el què passa, donat que entendre el funcionament de l’economia financera i mundial no ens és fàcil.

És ben cert que l'explicació no és fàcil, i que la dreta amb una argumentació simplificadora ho té més fàcil, atesos els formats de comunicació. Però en fer una bona explicació i no renunciar-hi, hi va una part important del combat polític.

Sense una força social internacional, i a casa nostra un aglutinador com pot ser el Partit dels Socialistes Europeus i una democràcia europea més forta, en el nostre àmbit serà més difícil.

El projecte socialista o tindrà escala europea o més gran, o no serà un projecte prou eficaç per transformar la realitat, per regular el capitalisme financer i enfortir la democràcia. Ho sabíem. I ara no hi ha cap dubte.

Hem de dir no a la xenofòbia

A Badalona el partit popular reparteix díptics que equiparen delinqüència i immigració. Són actituds que estan fora dels límits de la democràcia i els drets humans. Una cosa és que una ciutat plantegi reptes en la gestió de la convivència, passa a tot Europa, i l'altra cosa és la que es diu.

Avui és Badalona, ahir va ser Marsella, demà on serà?. Cal que la gent que creiem en la democràcia i els drets de les persones expressem la no acceptació d'aquests arguments. Com ho ha fet Càritas, Justícia i Pau i la majoria de forces polítiques. La política té uns límits que no es poden excedir. Sinó s'està fora del marc democràtic.

Està en joc la unitat civil, davant dels intents populistes d'erosionar la societat i la convivència. El que calen són solucions i no diagnòstics no ajustats a la realitat que busquen aprofundir les dificultats i no resoldre-les.

Semprún a Buchenwald

Aquesta setmana s'ha commemorat el 65 aniversari de l'alliberament dels presos d'aquest camp de treballs forçats nazi a prop de Weimar, de la ciutat de Goethe, on es van escriure pàgines funestes de la història dels homes.

Semprún és d'aquells intel·lectuals d'una solidesa que no en queden. A la seva pell ha viscut els horrors del segle XX. Els seus pensaments i les seves reflexions parteixen d'una experiència vital intensa, d'haver patit el pitjor de què ha estat capaç Europa.

El seu llibre "El Llarg Camí", on narra la seva experiència al camp em va colpir. El viatge en els vagons, amuntegats. La crueltat del camp. S'han escrit molts llibres sobre el perquè de l'holocaust. Si és que el mal es pot explicar. Dels que conec em quedo amb les reflexions de Hanna Arendt. La capacitat humana de banalitzar el mal. La capacitat de dissoldre els límits i la substància ètica d'un individu fos amb un col·lectiu, esdevenint massa.

No podem oblidar-ho. El futur d'Europa s'ha de basar en la solidaritat. En un humanisme d'arrels profundes. Ens queda un llarg camí, per construir un món així. Però no podem defallir. La resistència de Semprún, la seva sòlida honestedat, la seva profunda autoritat moral i intel·lectual, i de tants d'altres és el millor exemple a seguir. Són virtuts necessàries col·lectivament.

Discurs pronunciat al camp, aquesta setmana, per Jorge Semprún en els 65 anys de l'alliberament dels presos.

http://www.elpais.com/articulo/internacional/archipielago/infierno/nazi/elpepuint/20100412elpepiint_4/Tes

Causa comuna: noves formes de fer política

El dissabte 27, durant el primer Plenari, vam viure una jornada de deliberació política, d'intel·ligència col·lectiva com diu en Raimon Obiols. Va ser una jornada amb àmplia participació. La continuació, l'inici d'una feina política oberta, comptant i adreçada directament a la societat. Que ve de la tradició política del socialisme català, profundament societària. Així, hi van participar membres d'entitats, d'institucions socials representives.

Les 7 taules de treball van usar maneres de treballar diferents. Vaig participar en el grup d'educació. Els ponents eren magnífics; crec que alguns dels millors homes i dones del nostre país dedicats en cos i ànima, en cap i en cor, a l'educació. Amb el tresor de la tradició i del present en pedagogia que tenim. En Pere Darder, president del Consell Escolar de Catalunya va afirmar que cal coneixement, però emoció també i sentiment; són necessaris per educar a les persones (el ministre Gabilondo ha dit recentment que sense afectes no hi ha conceptes); Pere Darder, entre d'altres coses deia que l'ajudar als altres i el perseguir els propis objectius són dues cares de la mateixa moneda, d'una persona realitzada.

Sense ser-ne un especialista, introduir dimensions comunitàries, de voluntariat, experiències de vida solidàries, a l'entorn de l'educació formal, podria ajudar a aquest treure el bo i millor de cada persona, que comporta el fet educatiu. I a fer de retruc una societat millor.

El President Montilla hi va participar. Va fer gala del seu estil de reflexió, de feina seriosa. Parafrasejant Arthur Miller, va dir que la feina dels socialistes no és entretenir, sinó fer feina, treure els temes endavant. La política pot ser divertida, apassionant si volem, però no pot frivolitzar. Perquè els reptes que tenim davant no són pas frívols.

Va ser una jornada interessant, un inici, que ha de permetre aglutinar moviments progressistes i catalanistes, de baix a dalt. Per cert, molt ben organitzada. Aquests mesos Catalunya anirà bullint de política i de debats. Catalunya Causa Comuna és una magnífica iniciativa, real i necessària, que vindrà a enriquir la vida col·lectiva del nostre país, i pot contribuir a afrontar els intents populistes de divisió, que com va dir Raimon Obiols, planen sobre la vida política i social catalana. La Conferència Oberta en pot ser un dels antídots.

I tan de bo els dirigents socials, econòmics i polítics, puguin fer causa comuna dels problemes que afrontem. I anem enfortint una solidaritat catalana, una entesa molt necessària. Això també acostarà la ciutadania al què fer col·lectiu.

Democràcia econòmica i solidaritat

Sabem l’origen de la crisi, entre d’altres coses, els abusos incontrolats del sector bancari. Sabem que el neoliberalisme amb nom, Thatcher, Reagan, Bush n’és responsable. I els aliats, també en part, entre ells Aznar a Espanya.

La democràcia política permet un control del poder polític. Un poder potser petit -deia Allende i un jesuïta brasiler, que l’esquerra pot tenir el govern però no el poder-. Un control que s’ha de perfeccionar.

La democràcia social és desitjable. Vitalitat i teixit social, debat, entitats, moviments socials. També marca límits a la democràcia política, sobretot a la política que es fa a les institucions.

Però la democràcia econòmica és feble. L’economia social ha de fer més camí. Les finances ètiques han de fer més camí. Un camí que l’hem d’empènyer.

No és possible que companyies de serveis bàsics i subministraments, companyies d’assegurances i sector financer tinguin tan poder sobre les nostres vides. És, però no pot ser, sabem que no hauria de ser. Malgrat la regulació, es mouen pel diner no pel servei, en termes generals. Malgrat que sigui ingenu dir-ho, cal recordar-ho cada dia.

Fins al punt de poder afectar negativament les nostres vides. Són sectors que calen, però cal que hi hagi instruments de regulació i control més eficaços. Sinó la democràcia política i social, són febles i la qualitat de vida de tots, o viure amb el bàsic, no està en absolut garantit. Han de poder respondre, els seus responsables, davant de la societat. Els bonus, els productes financers de risc, els fons públics que han obtingut ha de tenir un seguiment, una avaluació exigent, com a mínim. El crèdit és necessari, és una necessitat social.

No és possible amb la incidència tan gran que tenen, que romanguin àrees on la democràcia política i social pot fer ben poc per garantir el dret a una vida justa i suficient a les persones. A casa nostra i amb visió global. Es fa necessari reivindicar i avançar en la democràcia econòmica.

L’elecció és entre solidaritat o guanys per a uns i migradesa per a molts. Com sempre. El projecte socialista, de l’esquerra, i del progrés, és un projecte de solidaritat i justícia.

El crim del Mossad

El crim del Mossad ha Dubai no és tolerable de cap manera. Cap situació ho justifica. És un crim en tota regla. La comunitat internacional fundada en el dret no pot permetre cap acció terrorista ni provinent d'una minoria ni provinent d'un Estat.

Les raons es debaten en fòrums. N'hi ha.

És un símptoma de poca intel·ligència o de la clara voluntat de perpetuar la guerra. Els falcons israelians i l'integrisme islàmic són els autèntics adversaris de la Pau.

Hi ha una economia que es nodreix de la guerra. Hi ha beneficis que hi provenen. A Occident també en som responsables. Ho sabem.

Obama va dir a Oslo, recollint el Premi Nobel, que a vegades la guerra és necessària. Però ho és només si s'esgoten els camins de la negociació, després de posar-hi tota la voluntat.

Una voluntat que no tenen en absolut els sectors radicals. Usen la religió, ho sabem, per alimentar els seus "interessos terrenals". Moguts per la por, o movent a la gent amb la por. Ho sabem bé, tant en el món cristià, jueu o musulmà.

El conflicte com a esperó de la política i dels guanys. Líders que no ho són. Enduts per un nacionalisme agressiu, o una visió teocràtica agressiva, que no és més que un ego col·lectiu desproporcionat, que és llença sobre altres egos col·lectius, convenientment alimentats.

Davant d'això, què fer? Denunciar-ho, les institucions, la societat civil, els creadors d'opinió, i confiar en els camins de la diplomàcia, de la negociació. En el somni, més a prop, de les Nacions Unides actives. En l'esperança d'un progrés humà de veritat.

La història de la humanitat registra una batalla semblantment inacabable. Si busquéssim el nostre origen i naturalesa comuna potser podríem tornar a començar. I cada generació té l'obligació de no oblidar-ho i d'apropar-se més a aquesta aspiració irrenunciable.

La gent fa el país

Malgrat que ho sabem, cal dir que una societat que va endavant i un país avançat el fa la gent. Les persones. El fan els professionals de la salut i de l'ensenyament..., en el sector públic o en el privat. Quan no només estimen la seva feina sinó que hi posen el cor, quan hi ha vocació. Quan hi ha una consciència de servei.

El fan els empresaris que malgrat les dificultats lluiten dia a dia, per mirar noves fórmules, estudiar nous productes, millorar la seva oferta, crear un bon clima de treball, tenint clara també la responsabilitat social. El fan els treballadors posant-hi la seva professionalitat en el producte o en el servei que realitzen, creient-hi. Essent conscients que la sort de l'empresa també depèn d'ells. Fent valer els seus drets i tenint una consciència general. El fan els estudiants, els aprenents d'un ofici, essent conscients que tenim en tenir un sistema públic, que amb totes les mancances, escolaritza tothom i fa possible en la majoria dels casos que aquelles persones que ho volen, arribin a la Universitat, sense que els recursos siguin un obstacle insalvable. Malgrat les limitacions, i el fet que encara s'ha de millorar les beques.

El fan els pagesos, que malgrat els problemes davant de les grans companyies, malden per continuar tirant endavant les seves terres, aplicant recerca, unint esforços, fent cooperatives. El fan els milers d'homes i dones que fan un servei públic des de la funció pública, des de la política, entregant les hores al servei comunitari. El fa tot el moviment de voluntariat, i d'entitats, socials, solidàries, esportives, educatives.

I els professionals de la comunicació que creuen en la seva feina. Que intenten reflectir la pluralitat de la societat, donar veu als que menys en tenen, fent visible el què sembla invisible. Els cossos policials i la justícia, amb clara consciència de servei ciutadà que preserva drets.

Això és i/o hauria de ser.

En tots els col·lectius hi haurà millors o no tant bons funcionaments. Però el que ens farà anar endavant, és la consciència col·lectiva. Com la solidaritat de tots cap aquells que no tenen feina, cap a les persones i famílies amb més dificultats. I l'esperit de millorar. De segur que una Generalitat d'esquerres està més a prop dels barris, dels municipis, dels serveis públics, de la societat que s'organitza. Ho ha d'estar. I ajuda al comès col·lectiu. Pasqual Maragall i José Montilla i els equips de treball li han donat aquest caràcter.

Com a societat Catalunya té moltes coses per sentir-se orgullosa. Malgrat les dificultats econòmiques, malgrat que hi ha famílies que ho passen malament. La política, el Parlament, el Govern de la Generalitat pot fer moltes coses ben fetes, i les fa. Però és necessària la feina de tots els cossos, sectors, i col·legis professionals i l'esforç i la fe del treball, de l'ensenyament, de la salut, de tota la societat per continuar endavant.

La política institucional és molt necessària, fonamental. Però la política dins la societat, entesa com l'acció amb projecció col·lectiva de cada persona, entitat, empresa, per descomptats també dels partits, és també fonamental. Les societats fortes, el països social i humanament avançats, ho tenen clar.

I tot això necessita la convicció personal que som una comunitat. I la voluntat de cadascú d'aportar. Vam superar la Nova Planta al segle XVIII amb comerç i esforç. I la dictadura franquista amb actituds i accions de resistència. Amb conviccions clares. Vam conquerir la democràcia des de la voluntat de ser, de tornar a ser. I ara en aquest moment és aquesta mateixa actitud la necessària, la que ens pot guiar. I una Generalitat i uns ajuntaments a prop de la gent, amb ella, hi ajuden. Hi són i han de continuar essent-hi.

Sepharad és el camí

A tenor d'unes declaracions del president Pujol i d'un article d'Enric Juliana reflexionant sobre l'actualitat de Salvador Espriu a La Vanguardia, i el debat subsegüent, es pot entendre la desafecció entre Catalunya i Espanya, a partir de diferents claus. La desafecció política incrementa la voluntat de canvi, de ruptura. La crisi econòmica genera desencís. El no futur o la dificultat de construir esperança des de l'esquerra, alimenta la utopia de la independència. Ens cal més: programa i esperit. Els tenim, de fet. Els hem d'oferir, de continuar oferint. Polítiques i Política. No és gens fàcil pel socialisme, no és gens fàcil per a un discurs seriós, reflexiu i ordenat. Però les ciutats i les societats, com les persones, necessiten un dia a dia ordenat i que funcioni, i un projecte de futur que engresqui. Un horitzó compartit que serveixi per imaginar i construir un millor demà.

Mentrestant Catalunya no pot replegar-se, ha de treballar per la seva dignitat, pel que fa doblement a la seva manera de ser i al seu dia a dia, sense oblidar que una de les millors Catalunyes possibles, és la Catalunya diversa, de la convivència, oberta i europeista, de la feina, pràctica, compromesa, solidària. La Catalunya que com deia Lluch, supera el segle XVIII i la Nova Planta, amb feina, amb comerç a tot l'Estat i a les Amèriques. La Catalunya que es fa a si mateixa des de la societat, les empreses i l'esforç.

Tot això, òbviament sense oblidar, les dificultats de l'Estatut, el destacat dèficit fiscal que s'està corregint i les inèrcies centralistes de sectors importants de l'Estat. El president Montilla a Madrid ho va dir alt i clar. Ara bé Sheparad està ben viva, perquè la utopia federal, encara que abstracta, és un camí fonamental per a la convivència entre diferents. I la realitat és això, el món és així. El federalisme a Espanya, a Europa i al món, és una de les solucions més reeixides, que no fàcil. Però això requereix, cultura de pacte, de diàleg, i com deia també l'Enric Juliana, l'Espanya de matriu castellana ha de reforçar la seva virtut de respecte (cap a allò diferent). Els amplis paisatges mesetaris, bells però uniformes potser ho dificulten; forgen i han forjat caràcter.

Igualment, la millor pedagogia, la millor política hauria d'explicar el què és el federalisme: molts dels països i àrees del món, amb més progrés humà, de convivència, econòmic, viuen en sistemes federals. Unió en llibertat, diversitat i unitat són conceptes que poden generar i generen consens. No és possible pensar relacions humanes i socials, des de l'aïllament. El conflicte cal canalitzar-ho sentint-nos parts de quelcom més ampli, a tots els nivells. Les històries d'èxit individuals i col·lectives ens parlen de cooperació, d'unió, des de la llibertat és clar.

Poden haver solucions i problemes exteriors, però només nosaltres mateixos podem redreçar el rumb. Des de la unió, i des de la contribució de la nostra economia, la nostra cultura, el nostre esport, el nostre pensament a Espanya, a Europa i al món, a partir de les nostres possibilitats, que no són poques.

Aquest esperit optimista, constructiu, treballador, malgrat els vents que bufen permeten pensar que Sepharad és viva, malgrat que el camí és llarg i de vegades sinuós. Els projectes passen per molts moments. L'ideal de convivència entre diferents sempre ha d'estar ben viu. Altrament el present i el futur es farien insostenibles. La saviesa dels versos de Salvador Espriu, ben actuals, ens recorden que també depèn de la nostra voluntat.

M’HAN DEMANAT QUE PARLI DE LA MEVA EUROPA

Cum grano salis.

A Joan Crusellas.

Jo sóc d’una petita terrasense rius de debò,

sovint assedegada de pluja,

pobra d’arbres, gairebé privada de boscos,

escassa de planures, excessiva de muntanyes,

estesa per llevant al llarg de la vella mar

que atansa el difícil i sangonós diàleg

de tres continents....

Alts cims trenquen la meva pàtria en dos Estats,

però una mateixa llengua és encara

parlada a banda i banda,

i en unes clares illes endinsades en el mar antic,

i en una contrada també insular, més llunyana,

que avui pertany a un tercer poder.

Que diversa la meva petita terra

i com ha hagut de sofrir, durant segles i mil·lenaris,

la violència de diversos pobles,

les aspres guerres civils enceses dintre els seus límits

i més enllà del palmerar i els aiguamolls,

de la seca altiplanura i de les ones!

Perquè prou sap el nostre llarg dolor

que qualsevol guerra desvetllada entre els homes,

la més estranya o grandiosa lluita

que s’abrandi entre els homes,

és tan sols una guerra civil

i ens porta a tots patiment i tristesa,

la destrucció i la mort.

Per això ara és tan profunda la nostra esperança

—en el meu somni, ja contemplada realitat—

d’integrar-nos, en un temps que sentim proper,

salvades la nostra llengua i la nostra història,

en una unitat superior que duu el nom,

obert, bellíssim, d’aquella filla d’Agènor,

que un savi esguard veié prodigiosament passarde la costa fenícia a les platges de Creta

Quan arribi el dia, haurem fet el primeri inesborrable pas vers la suprema

unió i igualtat entre tots els homes.

I potser aleshores ens serà permès de començar,

sense classes socials, ni odis religiosos,

ni diferències cruels i injustes pel color de la pell,

la nostra peregrinació a través de l’espai,

cap a la pensada llum,

i de seguir sense temença les misterioses

vies interiors de Déu, del no-res,els infinits i lliures i alhora

necessaris camins veritables de la bondat.

Que no sigui decebuda la nostra esperança,

que no sigui escarnida la nostra confiança:

així molt humilment ho demanem.

B., 1959.

Salvador Espriu

Capitalisme, límits i síntesi de la complexitat

Diversos dels problemes globals que afecten el dia a dia de tots i el futur col·lectiu són causats per un capitalisme sense limitar. La lògica d'acumular, d'una acumulació sense límit, és en sí el problema. Ho hem vist en la crisi financera. En els bonus que es pagaven als directius financers, entre d'altres. Però a banda de les regles de joc, hi ha aspectes com la cobdícia: la viuen i provoquen persones.

La millora de l'economia i del planeta necessita d'una frenada en la mentalitat d'acumulació. Entre d'altres, l'educació emocional és inajornable en els currículums educatius; hauria d'estar contemplada. Com ara també una nova política de família i d'atenció a la infància que posi més l'accent en fer que els pares puguin estar amb els seus fills, especialment en els primers anys de vida, a través de suport públic a reduir parcialment la jornada laboral. Les escoles bressol ajuden però segons alguns experts no van a l'arrel. Una especialista al diari La Vanguardia ho afirmava. Sinó seguim les polítiques en aquest sentit, deia, els nostres infants emmalalteixen més, i tindran menys salut física i emocional en l'avenir. Sinó s'acumula prou amor des de la infància, tal vegada més tard s'haurà d'omplir el buit amb d'altres succedanis, com el diner, entre d'altres... No podem, naturalment, modificar la natura humana però si millorar les condicions inicials que orientaran el futur desenvolupament de les persones. Sinó s'hi posa tots els mitjans, tornarem a posar en marxa una roda que no ens beneficia.

En altres qüestions com el canvi climàtic, veiem resistències dels poderosos, dels interessos econòmics, per continuar detentant privilegis. És més còmode això que canviar les bases productives; utilitzen per això peregrines teories com la que nega el canvi climàtic. L'evidència científica mostra el resultat: el capitalisme sense límit, no només accentua les dificultats de les persones sinó que fa malbé el planeta. Afortunadament s'estén aquesta consciència. La cimera de Copenhague va acabar amb uns resultats ben migrats. Davant la consciència estesa, cal continuar treballant.

Malgrat tot tenim clar que cal més socialisme, més suport a l'educació, als nostres infants, als joves, a la gent gran. Posar al centre del debat social, una economia i una organització social al servei d'una societat que generi riquesa i coneixement al servei de la majoria, i per a les properes generacions. Al servei del desenvolupament social i humà. No és ingenu plantejar canvis socials, educatius i humans per posar límits a l'acumulació o a la pulsió d'acumulació i alhora que es posi al servei de la societat la ciència educativa, el coneixement, els valors, el progrés espiritual acumulat durant segles. La solidaritat, la fraternitat quan s'acumula i es multiplica en una societat no priva els altres de gaudir-la, els acaba fent agents o beneficiaris, i així s'incrementa la solidaritat total. I tot això entre altres coses, impulsant el diàleg ciència-religió-valors; existencialisme-conreu de l'esperit. L'enfrontament entre esperit i matèria, ciència i religió-valors, a banda de no ser real, empobreix la societat i dificulta la convivència. A vegades el més abstracte, avançar en la síntesi de la complexitat, sabem que és el més pràctic i el més eficaç, per fer passos que vagin a l'arrel i no siguin epidèrmics.