Ètica, convivència i comunicació social

En aquest temps que vivim, massa sovint fa respecte posar la televisió o seguir debats i programacions de diversos mitjans de comunicació. Ben bé sembla que la informació i els canals són un mer intrument de mercat i de confrontació. El servei social o educatiu de la televisió és freqüentment ignorat. Molts canals esdevenen vehicles d'alimentació de la tensió i de la crispació. ¿Fins quin punt no podem afirmar que moltes de les programacions que podem veure tenen un efecte clarament negatiu, en termes de societat, de convivència? Sabem que hi ha falles de mercat. Si el criteri és només audiència i resultats, no estem davant d'un servei que el mercat assigna amb ineficiència? Fins i tot que produeix externalitats negatives en el clima social?

Des d'aquest punt de vista iniciatives com l''impost que finança la BBC o les mesures que s'apliquen o s'estudien a França i Espanya per als canals públics de televisió, en el sentit d'afavorir la producció pròpia i d'estudiar un altre tipus de finançament públic més intens per retirar els anuncis televisius, que d'altra banda han minvat, poden ser bones mesures. Aquesta darrera minva encara força més la radicalització d'aquests continguts forassenyats -per definir-los d'alguna manera- a diversos mitjans de comunicació. D'alguna manera, sembla que podríem haver d'acabar reivindicant una cultura de la pau a diferents mitjans informatius.

Cal ser crítics amb el fet que des dels mitjans de comunicació s'empitjori el clima col·lectiu. El neoliberalisme informatiu o comunicatiu, on el criteri és el mercat a vegades, i on en d'altres ocasions, directament són emissores al servei de posicions polítiques que propaguen el no respecte, la intolerància i l'animadversió més expressa cap els adversaris no ens mena cap a un bon camí. Portat a l'extrem pot esdevenir un factor d'afebliment de la democràcia. I tot això a partir de la influència que tenen en una societat que crea la seva realitat a través dels mitjans. Convé tenir-ho en compte, perquè pot tenir efectes divisors de la societat.

A través d'instàncies professionals, de regulacions adients, caldrà, és imprescindible, actuar i continuar actuant per preservar l'ètica de la comunicació i de la informació. Els periodistes, com els polítics, com tots els professionals amb una incidència col·lectiva, tenen una responsabilitat social, que la societat ha de poder demanar i preservar. Del contrari la societat de mercat econòmic, s'estén al mercat polític i al comunicatiu, i l'espai social de drets i de llibertats s'empetiteix, amb els riscos que comporta per a tots. Sabem però que alguns ho alimenten i en volen treure els rèdits. Encara que aquest és segurament un joc en que tots hi perden. La democràcia se n'ha de poder defensar. I mai és bo tensionar una societat. Al menys, si se'm permet, tinguem una "treva" per Nadal.

Després continuarem el camí, de la millor manera possible. Iniciatives com el portal edu3.cat poden ser un exemple de mitjà públic de comunicació al servei de la societat, de l'educació. Per aquest camí, si el volem fer bé, també caldrà accentuar el què compartim, el què som en comú, el què ens uneix.

El Servei Europeu d'Acció Exterior, un nou pas endavant

Els països, les societats, són les persones i els seus vincles, els fa la gent. Els treballadors, les empreses, les entitats, els sindicats, les Universitats, les persones, les famílies... Els governs poden fixar el marc d'acció, l'han de fixar, i si ho fan bé, el rumb col·lectiu ordena i potencia la força de la societat.

El somni que duu a l'actual Europa que es va iniciar l'any 1957, malgrat els precursors i els anhels anteriors d'unitat, ha fet diverses passes, de tots conegudes. Des del Mercat Comú, fins recentment l'euro. Ara amb Catherine Ashton i el nou president Van Rompuy, podem donar una nova passa. Són molts els homes i les dones que han fet possible aquesta Europa que tenim avui, que és més Europa que mai: des dels pares fundadors del Tractat de Roma, als artífexs del Tractat de Lisboa. I, per descomptat, la gent que ha anat per tot el món defensant els valors humanistes de la societat europea.

Una altra gran fita és la creació del Servei Europeu d'Acció Exterior. I Javier Solana n'ha estat l'impulsor. Ara després de 10 anys deixarà de ser el cap de la diplomàcia europea. Ja fou com a ministre d'Educació, un home de diàleg. I després fou Secretari General de l'OTAN. Dèiem que els països els fan la gent, i les institucions, però la qualitat dels seus responsables hi ajuda. La idea d'una xarxa d'ambaixades, que aprofitin millor els recursos, és una idea a favor de la identitat europea, d'una pàtria europea que ha d'anar avançant compromesa amb la humanitat.

La setmana passada -el dia 30 de novembre en una versió més reduïda- es publicava una interessant entrevista del periodista Eliseo Oliveras a El Periódico; aportava interessants reflexions d'aquest polític, estadista europeu, nét de Salvador de Madariaga (http://www.elperiodico.cat/BLOGSCAT/blogs/eliseooliveras/archive/2009/12/03/solana-alerta-que-el-poder-_7B00_est_7D00_-passant-d_2700_occident-a-orient.aspx)

Entre diferents reflexions molt interessants, Javier Solana deia a propòsit del compromís europeu en les crisis internacionals: "La UE és la més ben preparada per actuar en operacions de gestió de crisi. No és una aliança militar, per tant, no va anar a la guerra. Però té una àmplia capacitat per actuar des del punt de vista militar i sobretot civil, amb policies, jutges, reconstrucció de països. Té una panòplia d'actius que pot utilitzar de manera combinada, una cosa que no pot fer gairebé ningú i que és una de les carències internacionals. Aquest és un actiu que té la UE, que ha provat, que ha demostrat l'eficàcia i que és absolutament necessari. Les accions ja no només requereixen el poder militar, sinó que requereixen una combinació de tots els ingredients de gestió de crisi, que inclouen diplomàcia, ajuda humanitària, actuació policial i judicial, reconstrucció econòmica i política..."

La complexitat d'Europa, la riquesa de la seva tradició-tradicions, el gruix de la seva societat, del seu pensament i valors, el respecte als drets humans de la seves societats i ciutadania són un patrimoni eficaç, i més necessari que mai, que cal compartir i posar al servei d'un món més pacífic.

Tot està per fer i depèn de cadascú de nosaltres

Moments com els que vivim, ens indiquen una oportunitat. Cal que ho visquem així. Ens exigeixen tensió moral i fe. No és hora de desaprofitar talent, ni de no actuar amb audàcia.

Quan la política, el mercat i la societat civil estan en crisi a Catalunya, els responsables de la política, del mercat i de la societat civil, els seus líders primer, s'han de posar davant per arrossegar cap els canvis els seus subsistemes. Tots nosaltres també. El president Montilla ho està intentant fer amb audàcia. Caldria una tensió moral similar en els diferents àmbits econòmics de Catalunya, en els espais financers i de decisió empresarial. Malgrat que som una societat mediterrània i la política "ha de donar exemple", no és lícit demanar a la política allò que no es fa en l'àmbit privat. La política ha de donar exemple i al darrera, el mercat i la societat. O al costat.

És necessari per conjurar una altra crisi com aquesta que el món econòmic avaluï resultats en termes no només monetaris sinó de riquesa social, de valors, etc. Cal fer un esforç aquí. I la selecció i formació de líders i directius és fonamental. A banda de les necessàries reformes que cal emprendre en la política, i en la relació entre política i societat. Una relació que s'expressa en les lleis electorals, en el partits polítics, etc. Les persones, el valor personal han de tenir més protagonisme. Frenarem tan l'individualisme com una política freda, si donem més pes a la persona, a l'educació, als valors.

La societat civil catalana també s'ha vist sacsejada en institucions clau. I s'estan donant respostes de tensió moral. Cal generositat, solidaritat, posar primer el col·lectiu que la persona, omplir de societat la política i enfortir el debat col·lectiu a la societat. Iniciatives com Catalunya Causa Comuna, hi ajuden. Tenim davant una oportunitat per intentar-ho. Quan es remouen fonaments, és moment d'acció audaç acompanyada, prèviament, de reflexió intel·ligent. No es podrien entendre reaccions que no anessin en aquest sentit. És una feina que no podem delegar en els altres. Cadascú i cadascuna a la seva feina, a la seva escala, al seu barri, a la seva entitat, al seu entorn, en definitiva, pot començar a posar-ho en pràctica. Ho hem de fer. Tot està per fer i tot és possible. Depèn de cadascú de nosaltres. Altrament el populisme trucarà a la porta del nostre país. I ens l'estimem massa com per permetre-ho.

Ètica i política per esperar un futur millor

En aquest temps en que estem coneixent casos de corrupció i en que creix el desencís cap a la política convencional, un desencant que existeix i que també és amplificat expressament per alguns sectors que no creuen en la democràcia, cal reivindicar una acció política que desborda les institucions, oberta. Els partits polítics, primer han d'intentar unir-se amb l'objectiu de servir a la veritat. Unir-se per impedir el populisme, una amenaça a la democràcia. L'objectiu és tan difícil com necessari. Fer autocrítica deia el President Montilla.

Confiança en l'Estat de Dret i en la Justícia, en la llei i en l'acció judicial. Això la ciutadania ho viu i ho veu. I sobretot, ens toca reivindicar la política, com a únic mitjà per a la gent treballadora, per a nosaltres, de resoldre els problemes col·lectius, les necessitats de salut, d'educació, etc. Reivindicació de l'honestedat de la immensíssima majoria dels milers d'homes i dones que es dediquen al servei públic.

En la compareixença del President Montilla, demanava responsabilitat als mitjans de comunicació. Fan democràcia. Cal rigor informatiu i professional, i servei comunitari a la veritat i a la democràcia. La premsa és un producte que es ven, ho sabem, però hi ha un dret a la informació, fonamental.

Igualment, cal que els nostres lideratges a Catalunya i a Espanya siguin audaços, ja ho estan essent, en el terreny moral i s'abordin millores i les reformes necessàries, legals en diferents àrees i en d'altres accions d'obertura i revitalització. I sobretot, tornar a l'educació. Amb educació amb majúscules, que fa persones, no tindríem aquesta situació. Per això cal més suport a la infància, a l'educació, a les polítiques adreçades a les famílies, als continguts culturals i educadors en els mitjans de comunicació, un pacte social pels horaris, etc. Un moment així, requereix una resposta a la seva alçada. En certa manera cal refundar, refer el pacte social. Posar les bases per a les noves passes.

Superarem aquest moment, ho hem de fer. Llavors el rellançament de la política, requerirà apropar-hi els sectors vinculats a la creació d'opinió i de pensament, a la intel·lectualitat és fonamental. La política ha de ser humil. Ha d'escoltar tothom i especialment, a aquells que tenen capacitat de diagnòstic, de visió global, de veure què falla i que fan propostes: sindicats, emprenedors, col·legis professionals, món de la cultura, artistes, escriptors, periodistes, educadors, etc. La intel·ligència col·lectiva perquè sigui efectiva i ben fonamentada necessita de la deliberació col·lectiva. Si es fan les accions això haurà de venir, ho haurem d'anar a buscar. I pensar que la política sense ànima, sense pensament, sense projecte és coixa, és només material. I les persones, les societats i els pobles, necessiten també de l'esperança i la il·lusió.

Crida a l'acció

El divendres 9 d'octubre li era concedit al president Obama, el Premi Nobel de la Pau, per part de l'Acadèmia sueca. No és molt habitual que es doni a presidents en exercici. D'entrada és un reconeixement a un home que s'entesta en voler canviar les coses. A no ressignar-se. Fet a tenir en compte si aquest home és el president dels EUA. Les seves declaracions en saber- se guardonat han estat les d'un home humil i prudent.

No sabem si els fruits del seu treball estaran a l'alçada dels seus propòsits. Pero els fruits no només depenen de la vàlua, sovint depenen de la fortuna. És clar que la fortuna també es pot construir. De la capacitat que no es trobi sol, de la capacitat de trobar i forjar aliances també depenen els resultats. És audaç - i l'únic camí moral i pragmàticament intel·ligent- que es proposi avançar en la lluita contra el canvi climàtic, en acostar les posicions d'israelians i palestins, en retirar els escuts antimíssils de l'Europa de l'est. I sobretot és necessari el suport internacional, a un home d'origen humil, que ja és un referent. La propera presidència espanyola de la UE, a partir de les capacitats d'una potència mitjana, hi ha de contribuir.

No sabem si un dia podrem tenir una nació europea, una nació de nacions. O si un dia podrem tenir una nació-món, una pàtria humana -una altra nació de nacions-. Però el que és segur que la cultura comuna que funda una nació i el llenguatge que pot fundar una nació-món, seran les de la pau, la cooperació, el multilateralisme, la feina per entendre's, la voluntat de pacte. La doctrina de la seguretat comuna de Palme també ho mostrava. Només estarem segurs, si el món és segur, és a dir si al món hi ha justicia. Obama també per això és un referent per a molt homes i moltes dones del món.

A casa seva les crítiques a la seva gestió passen la frontera del que és admissible. És preocupant que l'extrema dreta neocon als EUA i a vegades ben a prop, vulgui crear un altre cosmovisió, una altra realitat, fins i tot dins d'una mateixa societat. El Comitè Nobel noruec li mostrà l'afecte i l'estima mundial, malgrat els debats que pugui haver registrat en el seu sí. Ningú és profeta a casa seva. Obama necessita suport. L'extrema dreta americana li té ganes. En la reforma de la salut, per tractar d'amenaçar privilegis i els abusos del sector financer, els abusos dels dels més poderosos. Alguns lobbies no ho volen permetre. Li retreuen si serà possible dirigir l'exèrcit més poderós del planeta i alhora ser digne del guardó. Un locutor de l'extrema dreta americana fins i tot, per aquest motiu parlava d'humiliació, d'humiliació nacional; per això caldria preguntar-se: quin tipus de llibertats i seguretats nacionals són les que es funden en una creixent pobresa al món i un afany de control i sotmetiment per mitjà d'una maquinària militar, com els sectors més reaccionaris voldrien?

La resta del món, i de ben segur molta gent als EUA, ho veiem diferent. És un orgull que "el comandant en cap nord-americà" sigui Premi Nobel de la Pau. Encara que la seva política exterior sigui pragmàtica, a mig camí entre el realisme i uns objectius idealistes. Mentre l'extrema dreta americana ho encaixa amb dificutat molta gent de tot el món ens sentim contents. Passi el que passi, amb els resultats que obtingui, és una bona noticia. Obama s'interrogava si n'era mereixedor i en tot cas, ell mateix feia una crida a l'acció -coneixíem ahir mateix que ha augmentat la fam al planeta i es xifra en 1.050 milions de persones les que la pateixen. Una crida a l'acció és el més raonable i necessari. Aquesta crida a l'acció, a Europa necessita d'idees mobilitzadores; idees que rauen en la necessitat de treballar per fer avançar la pau i la justícia arreu, i per això necessitem una solidaritat viscuda que mobilitzi.

La Trobada de la Murtra a Badalona: 60 anys de Missions de Pau de les Nacions Unides

La Trobada que anualment celebra la Fundació Internacional Olof Palme, enguany la cinquena, ja és una cita consolidada. Una cita amb l'anàlisi de la política internacional en un sentit de Justícia, de Sostenibilitat, de Pau. El llegat de Palme. Fa molt de goig veure personalitats de la diplomàcia, acadèmiques, militars, del periodisme, de la política, de la recerca, debatre des de la intel·ligència i l'esperit humanista. Si a la intel·ligència se li suma una finalitat ètica, resulta més atractiva, més lúcida.

Entre les diferents reflexions que s'hi van fer, fou interessant el concepte de missions integrades. Les Missions de Pau requereixen la feina de militars, de civils i sobretot de la població. Sense la població no hi ha seguretat, no és possible construir-la, fer-la durable. L'estabilitat d'una operació de Pau, requereix gobernabilitat, seguretat i justícia. I cal modèstia, treball, ambició, ho deia un dels militars presents.

En un indret badaloní, el Monestir de Sant Jeroni de la Murtra, al bell mig de la Vall de Betlem a la Serra de Marina es desenvolupen aquestes trobades. Allí on fa més de 500 anys Colom tornava del seu primer viatge a Amèrica i donava la notícia al Rei Ferran i a la Reina Isabel. Al bell mig del claustre, la murtra, l'arbust mediterrani que li'n dóna el nom, símbol des de l'antiguitat de bellesa, d'amor i de pau.

La Trobada de la Murtra és un bon exemple de com el continent condiciona el contingut. Parlar de la Pau en un indret de silenci, de reflexió, de pau. Molts dels assistents vam aprendre que les Missions de Pau han fet participar 120 països en 6 dècades, i en elles hi han perdut la vida 2.500 homes i dones. Alguns dels ponents presents recordaven que la societat espanyola, segurament també l'europea, potser en menor mesura, no s'adona de la importància d'aquestes missions. L'Estat espanyol és un actor internacional destacat, en relació a la seva dimensió, malgrat que la societat espanyola no en sigui conscient. Construir la pau requereix mitjans, requereix recursos. Aquestes operacions tenen costos econòmics importants. La Pau s'ha de preparar. Les societats més desenvolupades, malgrat el moment que vivim i les moltes famílies i persones que estan patint la situació actual, hi tenim un deure moral.

Els països més rics tenim un compromís amb la Pau. Europa també el té. Ens cal més consciència social i ciutadana. Catalunya és una terra fèrtil en aquest comès: es mostra en la cultura, en el seu teixit associatiu, en les seves institucions. L’acció solidària comença en l’interior de cadascú i cadascuna de nosaltres. Iniciatives com la de la Fundació Internacional Olof Palme hi contribueixen. Uns 70 estudiants i els ponents en van ser protagonistes: homes i dones compromesos amb la seva acció, amb la seva intel·ligència, amb la seva voluntat.

Un Erasmus de la Solidaritat

Europa té tradició de solidaritat. Una tradició que s'alimenta de moviments com la Creu Roja Internacional, fundada a Ginebra per Henri Dunant, Metges sense fronteres, Amnistia Internacional, el Servei Civil Internacional, etc. Una tradició amb responsables politics i persones del pensament com Olof Palme, Anna Lindh, Lech Walesa, Václav Havel, entre molts d'altres, i que neix en un corrent humanista que ha fet possible diferents iniciatives al llarg dels darrers segles. Iniciatives i accions que han estat possibles mercès al compromís de moltes persones, en moviments i organitzacions socials. Conquestes, avenços i organitzacions que s'han difòs arreu i són patrimoni humà.

Europa afronta un problema d'atur que afecta a la seva identitat, de qui és, de cap on vol anar. És una cruïlla que hem d'aprofitar per sortir endavant i sortir millors. Milers de joves viuen amb desencís les seves perspectives de futur. Sabem que al món hi ha fam, guerres, epidèmies, agressions al medi ambient i necessitat de progrés, de viure millor tots, per a moltes persones i àrees. També a casa nostra, a barris metropolitans, a les ciutats. Europa no es pot tancar en ella mateixa ni ser indiferent. Cal un esforç a casa nostra per tenir cura, especialment, de les persones més vulnerables mentre es retroba un nou camí de progrés econòmic, sobre bases i passes diferents a les que ens han conduït fins al moment actual. Quan davant d'una època incerta ens tanquem en nosaltres mateixos, com a europeus, podem sentir temor. Europa ha estat capaç del millor i també ha escrit pàgines funestes, ha estat capaç del pitjor. L'esforç que necessitem ha de ser motor de solidaritat. Ha de fer esdevenir la solidaritat, una experiència de vida, quelcom engrescador, generador de societat, d'identitat col·lectiva, i si es pot d'entusiasme. Raimon Obiols reproduïa un article d'Henri Weber sobre la tercera refundació dels partits socialistes, sobre bases europees, internacionals, amb un programa ecològic, entre d'altres. Una dimensió solidària, de moviment i de voluntariat també reforçaria una mobilització progressista de la societat europea i internacional; per superar un individualisme socialment empobridor.

El programa de mobilitat estudiantil Erasmus ha permès, en les darreres dècades, a milers de joves moure's i formar-se arreu de la Europa de la Unió. Avui infermers, metges, arquitectes i molts oficis, així com estudiants d'altres disciplines, milers de joves en definitiva, podrien ser contractats per formar-se humanament i laboralment arreu del món, i fer que arreu se sentís el caliu solidari d'Europa: a l'Àfrica, a l'Amèrica Llatina, on moltes ONGs i organitzacions de solidaritat catalanes ja hi treballen, com també a casa nostra. Un pla keynesià que pugui mobilitzar recursos dels estats europeus i de la UE, l'experiència del Consell d'Europa, i si cal, amb la participació d'altres països. Un programa que complementés, coordinés i reforcés les iniciatives que ja es duen a terme. Els més joves, i amb ells totes les generacions, som responsables d'on és avui la humanitat, el planeta, el medi natural, els recursos energètics, etc. Posar capital humà al servei del desenvolupament dels països i les persones, avui, és un ajut per a la seva prosperitat i per a la creació de millors condicions de vida demà. Contribuïria a evitar el drama humà que sovint comporten els moviments humans i la utilització immoral que fan els sectors mes conservadors de la immigració al "primer món".

L'Amèrica de JF Kennedy -d'una nissaga que ha treballat per una Amèrica i un món més justos- va fer possible els Cossos de Pau. Milers de joves americans van fer feina per tot el món, de forma voluntària. Encara avui. Norman Birnbaum, catedràtic emèrit de la Universitat de Georgetown, ho recordava a El País. 1

Unim un problema amb una necessitat: l'objectiu del programa serien joves estudiants en els darrers cursos d'aquells oficis i disciplines, tant universitàries com de formació professional, en el camp assistencial a les persones i en el del suport logístic a la producció i generació de riquesa, a la creació d'infraestructura. Com a oferta solidària-laboral podria ser voluntària i se li podria assignar uns fons econòmics, destinats a cobrir les despeses de viatge, d'allotjament i d'alimentació, i d'altres necessitats si és precís. Es podria actuar en tots aquells territoris i àrees regionals del planeta amb dificultats econòmiques, de desenvolupament, mediambientals, fins i tot que patissin situacions polítiques en que els drets humans i la pau estessin en entredit. La solidaritat comença, però, a casa nostra. Un jove d'Oslo podria donar suport al treball comunitari d'Atenes, i un jove lisboeta podria fer feina social i comunitària en un barri de Varsòvia, o en una àrea rural polonesa. O a casa seva, a la seva ciutat, és clar.

Ara és el moment que Europa no es deixi segrestar per l'egoisme; un egoisme que alguns volen convertir en rebuig a l'altri, en xenofòbia. Fem possible que els joves europeus vegin que Europa, ells mateixos, es torna llavor d'esperança. Amb recursos, amb mitjans, i sobretot, amb el capital més valuós i sensible, la força de voluntat, de treball i de transformació dels seus homes i dones. Des dels joves a d'altres generacions.

Caldria, a més, un moviment social, d'organitzacions socials i polítiques de progrés, que ho impulsin, ho condueixin, i ho organitzin, entre d'altres accions i continguts, fins al lideratge dels decisors i executors de les polítiques estatals i de la Unió, i d'un sector privat que hi podria col·laborar, hi hauria de col·laborar. Molts estats de la Unió ja dediquen el 0,7 del PIB a la cooperació internacional. I a la recent cimera del G-20 a l'Aquila s'hi va expressar un compromís polític contra la fam. El president Zapatero lidera iniciatives en aquest sentit.

Els valors de Catalunya, des de la institució de Pau i Treva fins a Pau Casals, com els de la millor Europa possible són de pau, de pacte, de solidaritat, de democràcia, de progrés humà. Les polítiques municipals catalanes, a través de les Regidories de Joventut i les de Solidaritat i Cooperació, han donat molt bones pràctiques, en l'intent de donar suport a un moviment juvenil autoorganitzat, compromès amb la seva societat i el seu món, molts joves avui i ja des de la generació que va liderar en Xavier Soto, en la nostra història recent, en donen prova.

Vol ser un gra de sorra, un esboç, en favor de la millor tradició d'Europa. Parlar de solidaritat, a alguns sectors polítics i tenint en compte l'atmosfera en que vivim, pot semblar idealista. Però a més de ser el nucli de la nostra pròpia identitat, necessitem situar la solidaritat en un lloc prioritari, fonamental, entre d'altres aspectes, per contribuir a reforçar la dimensió ètica de l'espai públic. I , sobretot, ho necessiten moltes persones arreu.

1http://www.elpais.com/articulo/opinion/John/F/Kennedy/EE/UU/paz/mundial/elpepiopi/20050610elpepiopi_7/Tes

Qüestions i rumbs sobre l'esquerra europea

El resultat de les eleccions europees ha evidenciat una dificultat del socialisme al vell continent. Sembla que els líders progressistes europeus han renunciat a una política de valors, que dibuixi moralitat col·lectiva, com a eix. No és gens fàcil. L’espai públic és valors. Els valors no són només una qüestió privada. Sembla que hi ha una renúncia a una retòrica que vagi més enllà del dia a dia, del combat dialèctic entre partits. Amb totes les dificultats, cal un discurs generós de llarga mirada. Un relat de confiança i d'esperança, mobilitzador.

Obama comença a passar dificultats, és lògic. Els problemes econòmics i d'altres afers interns passen factura, un cop finalitzat l'extraordinari episodi inicial col·lectiu. De recuperació d'autoestima, de capacitat de creure en el futur. A Europa ens manca aquest lideratge que li ha donat a la societat nord-americana el polític de Xicago. Potser rellançar la societat i l’economia, a escala global, i específicament en la dimensió transatlàntica, necessita d’una convergència entre la protecció social europea i el sentit de risc i d’iniciativa de la societat americana. Felipe González ho va expressar així, en certa mesura, al míting socialista de la darrera campanya a Terrassa. Obama a Amèrica sembla que fa passos en aquest sentit. Europa necessita lideratge polític, que crec que ha de portar també adjectius com humanista, intel·lectual, de llarg abast. O això o mirar enrere. Homes com Delors, com González i molts altres noms, segur que també en d'altres famílies polítiques ho han pogut representar. Persones que creguin i esperonin el projecte europeu; una societat europea mobilitzada, i que dinamitzin el motor de les reformes que ens calen.

La fermesa en els valors també serà una manera d’aturar comportaments i actituds demagògiques i xenòfobes de l’extrema dreta i la dreta europea. Que ha seguit massa els vents neoliberals. Tant de bo, l’Europa d'Stefan Zweig, de Claudio Magris, de Sandor Márai, del nostre Mauricio Wieshental, i tants d'altres trobés una expressió política. L'Europa que es capaç de superar la crisi, de transformar-la en oportunitats de progrés. La generació del Tractat de Roma, dels homes del socialisme democràtic i de la democràcia cristiana que ens van llegar aquest magnífic artefacte, ens van ensenyar unió, i capacitat de construir amb les mans, el cap, el cor i amb les institucions, el somni europeu. Que no és sinó una expressió reduïda d'un món regit pel dret, la democràcia, el progrés i l'aspiració de Justícia. Una expressió concreta del fet que si convivim, viurem millor.

Avui l’esquerra per aturar l'ús manipulador de la immigració hauria de parlar amb més fermesa d’igualtat de drets i de deures de tota la ciutadania. Fer més difícil l’abús o el mal ús dels sistemes públics per part de tota la ciutadania, ajudaria a posar entrebancs a una de les excuses que usa la dreta per desprestigiar-los i després desmantellar-los. En un article de fa uns anys, un prestigiós sociòleg català parlava d'una certa flexibilitat en l'aplicació de les normes i una comprensió relativa dels seus incompliments, una perspectiva certament humana, real, que cal valorar. Però el discurs dur i inclement de la dreta, autoritari, cala en sectors castigats per l'atur i la dificultat. Llavors, s'imposa el fet que la solidaritat i els recursos públics limitats d'avui, exigeixen avaluació i control.

La identitat de l'esquerra, i de l'Europa social i ciutadana és inspirada en la solidaritat. Raimon Obiols parla de les dificultats de la solidaritat avui. ¿Com es genera la solidaritat, un cop la consciència de classe s'ha anat erosionant?; un cop el miratge del capitalisme popular ha penetrat fins els darrers racons?: es genera entre grups d’edats, joves, gent gran...? ¿Podem utilitzar els reptes planetaris -i ben a prop sovint- de fam, dificultats derivades de la conjuntura que vivim, en el medi ambient, etc., per reforçar la solidaritat? Com podem unir economia, nova economia i solidaritat? Són només algunes qüestions. El cert és que els vincles socials han patit una erosió.

Fer política vol dir fer societat primer. Una societat, que és local, nacional i mundial alhora. Aquestes són dimensions que influeixen en la natura i construcció dels nous vincles. Fer societat, és fer gent amb vincles, persones unides per un sentit col·lectiu. Llegir, interpretar, posar en valor, escriure aquest sentit col·lectiu, és una feina netament política, de la Política. Les idees, accions i projectes que facin societat són idees que ens permetran progressar i combatre l’atomització. La riquesa individual aïlla, empobreix; estendre la consciència dels reptes que tenim al davant, amb un relat que demani a la gent compromís i participar en la feina ingent ens unirà. És, segurament, una de les feines que tenim al davant.

CRISI DE VALORS, ESPERANÇA, UNIÓ

El resultat de les eleccions europees assenyala, entre d'altres aspectes, una dificultat de percepció de les respostes de l'esquerra com a les més eficaces i intel·ligibles davant la crisi. L’economia sostenible és percebuda com a quelcom llunyà. Els "valors materialistes" en temps d’escassetat poden tenir més relleu. S’activa el marc de la por i la incertesa, davant l’atur, davant les dificultats. En la recent memòria col·lectiva, remet a la situació viscuda als inicis dels anys 70, o dels anys 80 o després de l'any 1992. Aquest moment on el treball, el tenir, és comprèn que pot passar per davant de la utopia, també explica la dificultat de l'esquerra europea. Aquest continent que ha estat sascejat al segle XX per greus conflictes, ha de demostrar-se que pot superar aquest moment, amb receptes obertes i esperançades.

La crisi del sentit col·lectiu, la desesperança d’anar cadascú a la seva, és el camp de conreu per a la dreta i l’extrema dreta. També al nostre país. A Badalona, dissortadament una formació ubicada a l'extrema dreta, ha anunciat la voluntat de ser present a la contesa municipal del 2011. Probablement és un dels únics municipis de la primera corona metropolitana on es produeix aquest fet. Amb prudència, assossec i responsabilitat, és moment d’anar junts. De ser solidaris. De tenir sentit de país.

La darrera campanya electoral va ser una baralla mediàtica. Amb esforços i excepcions no ha situat l'agenda europea en el focus de l'interès ciutadà. Alguns analistes polítics han dit que els "partits nacionals o estatals" han pogut distorsionar la campanya europea, "utilitzant-la". El retorn a una política que expliqui no és ingenuïtat, sinó el que reclama la ciutadania. El que és necessari.

Mentrestant, als EUA, Obama ha combinat esperança amb apel·lació als valors d’esforç. Amb els peus i el cap projectats damunt la crisi, cal il·lusió per saber i transmetre que aquest moment serà travessat i superat.

En clau més catalana, dos apunts. L’article que recull la intervenció del professor Jordi Nadal, en l’acte dels 450 anys del Gremi de Fabricants de Sabadell que va recollir el Periódico el dia 14 de juny, manifesta que aquestes dècades de restabliment de la Generalitat i d’institucions democràtiques a Catalunya, amb un pressupost i una incidència notable, han fet que molt del talent propi abandonés el "sector directament productiu", i la "tradició fabril" dels catalans, que des del segle XVIII havien aixecat el país econòmicament, creant indústries i dinamitzant el comerç.

Proposa el repte de mantenir i enfortir l’autogovern, i alhora fer possible que els millors talents també estiguin en el "sector productiu", amb menys aversió al risc.

L’Ernest Lluch, estudiós dels segle XVIII a Catalunya com sabem, també va descriure l’esforç anònim i constant català d’aquell segle, quan no podíem fer política, per crear la riquesa que va permetre la industrialització i el naixement del primer catalanisme tant federal i obrer, com burgès; la represa d'una consciència, que duria a construir i restablir progressivament les nostres institucions nacionals.

Com conclou Jordi Nadal, no podem renunciar a la fortalesa política. Ni tampoc renunciar a tornar aconseguir i reforçar el lideratge econòmic. Un lideratge ancorat en els valors de feina i esforç.

Cal afegir que hem transitat (potser no tant ara) per anys de valors "líquids", i que la incertesa també empeny a l’aversió al risc. Es podria afegir que ara tots juguem -cal que juguem en el mateix equip, amb la mateixa samarreta de país- es vingui del sector públic, del privat o de la societat civil. L'economia de la creativitat, l’economia coordinada, la nova governança social i nacional, requereix aquesta unió i comuna ambició.

Potser a escala europea, un proteccionisme i una certa reclusió, ha donat ales a la dreta. En un judici atemoridor Hanna Arendt havia dit que el feixisme forma part important d'Europa. Davant la dificultat és un deure buscar i construir un projecte que combini -i sobretot projecti- esperança i capacitat pràctica resolutòria. Un nou temps de treball i equilibri protector. No ho podrà fer la dreta, i sobretot caldrà unió per bastir-lo. Perquè, altrament, podríem allunyar-nos de les conquestes aconseguides. Caldrà que tots dialoguem, i tinguem sentit col·lectiu català, espanyol i europeu. Sobre un equilibri intel·ligent serà possible reformular el pacte social i convivencial sobre unes bases més sòlides i sostenibles.

No podem oblidar que el model social europeu el van pactar i construir la socialdemocràcia i la democràcia cristiana després de 1945. I així, cal que, malgrat els canvis, les diferents forces polítiques, seguin i parlin. L’hora s’ho mereix. Amb generositat, esperit de servei i autèntic patriotisme, sense renunciar als projectes socials ni a la transformació necessària; amb humilitat.

Maiatza

Patxi López no ho té gens fàcil com a lehendakari. El PNB va guanyar les eleccions però el projecte polític i de futur pel seu país del lehendakari Ibarretxe no aglutinava una majoria social i ciutadana, més enllà de la nacionalista, per fer els passos trascendents que es proposava, expressats en el seu darrer mandat. El futur del País Basc és en la superació del frontisme. S'ha dit aquests dies que tant Josu Jon Imaz, com homes com el lehendakari Ardanza, si haguessin estat al capdavant del PNB ara, haguessin fet possible un pacte PNB-PSE, i segurament Patxi López no hagués estat lehendakari. Aquest és, segurament, l'únic pacte que aglutinava i que pot aglutinar una majoria social i ciutadana basquista, per poder avançar i que aquest avenç sigui ferm.

El basquisme dins el socialisme basc, i els corrents que volen posar al dia el nacionalisme basc dins el PNB, probablement per fer una certa "Revolució Francesa" a les tesis aranistes farien possible un govern més representatiu de tots. Una majoria nacional que no renuncia a aprofundir en la llibertat d'Euzkadi, però que entén ha de ser possible un sol país. El marc europeu, i la visió federal europea permeten aquest encaix de nacions. L'Europa que el 7 de juny pren una decisió important, pot ser una Europa social, una Europa de les ciutats i on realitats nacionals complexes, com la basca o la catalana, a partir de la cooperació més enllà de les fronteres, el seu encaix i consensos interns, i d'instruments com l'alta velocitat ferroviària, facin possible, nous intercanvis, nous fluxes, nous horitzons. Especialment en el cas basc, és una utopia possible, factible, necessària, que ha de ser si volem convivència i pau.

El títol d'aquesta entrada, com és sabut, és el títol del poema que el lehendakari López va llegir al peu de l'arbre de Gernika. Un poema de Kirmen Uribe. El maig va entremig de la primavera i de l'estiu. És temps d'una pluja fèrtil, no torrencial, a la mediterrània. On la ginesta ja floreix.

No ho tindrà fàcil Patxi López, com no ho té fàcil el president Zapatero en el complex tauler d'escacs en què s'ha convertit la política espanyola. Però sense llibertat, desig de convivència i d'entendre l'altre, per construir junts el futur, no avançarem.

Diàleg honest, pedagogia i visió federal

Per avançar cap a les Espanyes, aquella realitat que Lluch o Herrero de Miñón han glossat, l’única esperança és convèncer. És feina de la política, de la pedagogia, però són els homes i les dones del treball social, de l'educació i de la cultura els qui s'han de posar al davant. L'Espanya de matriu castellana cometria un error d'autosuficiència si renuncia a la seva pluralitat. En F. Mascarell ha escrit que hi ha un reflux d'un sentiment espanyol que s'ha desprovist de rèmores històriques i es basa en el progrés aconseguit en les darreres dècades.

Hi ha un interès esforçat per part de sectors dirigents de la societat espanyola, i especialment en l'àmbit una dreta i d'una visió unitària que havia perdut pistonada. Aquella visió que s'expressa a la bandera de la plaça de Colón. O la que es manifesta en la nova campanya que vol posar en entredit la immersió lingüística, un fet intencionat per afectar la convivència. No tot s'hi val i a més, hem de continuar defensant la riquesa que suposen les diferents nacions que conformen l'Estat, la pluralitat.

I en l'ambit català cal avançar en el camí d'enfortiment de la nostra societat; el reagrupament de les solidaritats nascudes a pobles i a ciutats. La veu d'aquestes energies és revitalitzadora; la Conferència Oberta hi vol ajudar. Les institucions i la política catalana hi tenen un paper destacat en aquest redreçament; però és la societat, i cadascun de nosaltres qui hi tenim un deure ineludible.

La desafecció de la que va parlar el president Montilla ha creat un dessassossec que pot afeblir el sentit col·lectiu i la pròpia confiança, i genera un cert replegament cap a cada grup social o individual al nostre país. R. Obiols ho ha expressat també. Un sentiment que un millor finançament pot contribuir a redreçar.

Per seguir alimentant un projecte federal a tot l'Estat, malgrat la situació actual; per ser un país líder, en energies netes, en serveis socials, en la salut, cal dissipar els vells somnis. Des d'una visió social i progressista és més fàcil. No hi podem renunciar.

La generació de 1898 ens va ensenyar el camí: diàleg honest entre les persones del pensament crític dels diferents pobles de l’Estat. Per evitar la supèrbia de no considerar ja necessària Catalunya o la diferència; de pensar que l'expressió política de la diferència afebleix i no considerar, en canvi, que dóna força al conjunt. Si aquesta Espanya plural, pot pensar així i ha arribat a aquest punt, és també per haver fet seva, la vella reivindindicació d'aquells homes i dones del 98, l’acció i reflexions d’homes i dones avançats a tot l'Estat -també en els darrers segles- i la tradició social i democràtica de Catalunya, entre d'altres. En aquest passat, en no oblidar aquesta lliçó, hi ha també un present i un futur respectuós, de concòrdia i pròsper per a tots.

Ernest Lluch, cada vegada més vigent.

Ha estat molt emocionant poder veure l'exposició sobre la vida, obra i pensament de l'Ernest Lluch. Una persona, una personalitat que amb els anys va adquirint una dimensió més gran. Un patriota de l'acció com se'l defineix a la mostra que se li devia. Un humanista, un intel·lectual, un socialista. Un home que creia i feia societat catalana, com a soci del Barça, recuperant partitures musicals de l'escola de l'Abadia de Montserrat, participant en entitats, en els mitjans de comunicació.

En l'exposició es poden veure afirmacions, fragments d'intervencions parlamentàries, reflexions seves, que el fan molt actual, molt necessari. Era un home pont, en un moment on l'encaix de Catalunya i Espanya té dificultats. Treballava per trenar una aliança entre intel·lectuals de les dues bandes de l'Ebre. Ara ens cal molt. Un home que mirava l'altra persona, actituds, valors, més que una adscripció a unes sigles, a un credo.

Aquests homes i dones com Lluch, com Raimon, com els mestres de la Fundació Bernat Metge, com Espriu, i molts d'altres fan una societat forta, una país avançat. Feia temps que mereixia una exposició com la que s'ofereix al Palau Robert. No només per recordar qui va ser, pels més joves. Sinó per tornar-lo a escoltar, a llegir, a admirar i saber millor cap on hem d'anar. Camins que ineluctablement menen cap a l'entesa, el diàleg, la coherència, l'audàcia, el pensament, el compromís amb el país i amb les persones, la comprensió de la complexitat, la lucidesa, la generositat, el valor de la tradició i de la innovació, la humanitat. La passió i la compassió (pels que pateixen com Bertrand Russell esgrimia com a vector de la seva vida). Moltes gràcies, pel teu ahir, pel teu avui i pel teu demà, Ernest, que és el nostre!

Unió, reflexió i acció generosa

Els temps de trasbals que vivim requereixen reflexió per preparar una acció encertada. En la dimensió econòmica i de govern del món, la propera reunió del G-20 ha de prendre mesures efectives, que facin avançar a tots els agents en el terreny de la confiança, tenint en compte els que pateixen, i el progrés econòmic i comercial sobre bases més justes.

Els lideratges en la política, en la societat i en l'economia, haurien d'apelar a nous comportaments, a noves actituds. A la capacitat d'autolimitació, de regulació, a la responsabilitat. A una feina, en l'àmbit que sigui, que es dugui en terme a partir de la relació i de la consideració dels efectes sobre les persones i entorns.

Als països, a les societats, a les ciutat, cal més sentit d'unió, des dels accents diferents que hi han de ser. Si som una humanitat, un país, una societat, diversa, hem de compartir, o mirar de compartir, al màxim possible diagnòstics, i compartir i posar-hi de la nostra part, cadascú on li toqui en les solucions. Són temps de generositat, de sentit social i de país, de sentit humà.

Això comença a cada escala, a cada veïnatge. El món que empeny, que vol sortir demana lleialtat, i buscar el benefici de tots, primer. Més que mai és l'hora d'una política generosa i de servei. Una política que la construïm entre totes i tots: comerciants, mestres, treballadors, professionals, empresaris, càrrecs electes, voluntaris, jubilats, persones amb discapacitació... I això en totes les dimensions de relació i vida social i entre les persones.

El camí a seguir

Arriben canvis d’envergadura, de magnitud. Un catedràtic a qui admiro i a qui tinc el goig d’apreciar, em deia que la situació actual li ha portat a la memòria el record d’una lectura, que il·lustrava diferents situacions de col·lapse, de diverses civilitzacions en el decurs de la història.

Necessitem enfocar bé els canvis necessaris i dur-los a la pràctica. Cadascú a casa seva, a la seva ciutat, vila i a tot el país. Ressonen amb força les paraules de J. F. Kennedy. Què podem fer nosaltres per millorar el nostre país, el nostre món? No és hora només de mirar els governs, sinó sobretot d’interrogar-nos a nosaltres mateixos: i passar a l'acció.

Consumir millor, d'una manera més racional, en molts casos menys; en funció de les possibilitats de cadascú, en tot cas. Estalviar energia. Ser solidaris amb aquelles persones del nostre entorn que pateixen, o que pateixen més que nosaltres, si és així. Participar cadascú en el seu àmbit professional, familiar, d’amistat, de veïnatge i fer-ho duent a terme accions de millora del nostre entorn, dels nostres entorns. Denunciar allò que és injust, primer en nosaltres mateixos. Accentuar la responsabilitat humana i social. Treballar més i millor en tots els àmbits on es desplega la nostra vida. I així fins a un llarg etcètera, que suposa un repte i una exigència important per fer-ho realitat, al menys ho sent així aquest qui ho escriu.

No dubto, no tinc cap dubte, que podem, que podrem. No és que dipositi esperances messiàniques en el que diu o es proposen persones com el president Obama. És un home que no pot ‘salvar’ la humanitat, ell tot sol. De fet ningú li hauria de demanar o esperar així. Però és un dels homes que més hi poden fer. Només sortirem endavant si hi ha molts ‘Obames’, si se’m permet, vull dir persones amb compromís i coherència, a les empreses, als bancs, als barris, als governs, a les entitats, als sindicats, a les famílies, a les ciutats. I així, fins arribar a cadascun i cadascuna de nosaltres, en funció del que puguem i sigui al nostre abast.

Quan ho escric em dono compte del que això suposa en termes d’esforç. Però, molt probablement, sigui el camí a seguir. I en aquesta cruïlla on ens trobem, com resa l’aforisme, cal escollir el camí més difícil, que la vegada serà el més segur.