Article

Publicat a Nou Cicle

Pasqual Maragall iErnest Lluch són dos referents fonamentals per l’esquerra catalana i ibèrica. Dues persones que van dedicar moltes hores i esforç a l’encaix de la realitat nacional catalana amb l’Espanya plurinacional. Dues figures senyeres, amb un atribut de visió innegable.

Van desenvolupar part important del seu llegat, en uns anys prodigiosos per a Barcelona, especialment des de la cita olímpica, i en una Catalunya que es redreçava nacionalment. Ho feien des de les conviccions socialdemòcrates, en una democràcia encara jove i en un horitzó compartit d’esperança i progrés.

Era una societat on els partits tenien la capacitat de representar de manera més intensa els interessos dels grups socials, i els acords interclassistes i entre partits eren més possibles que en el moment actual. Ens ho ha recordat en un assaig, recentment, la sociòloga Marina Subirats, en analitzar les enquestes metropolitanes d’ençà de 1987.

Com a intel·lectuals, entesa aquesta categoria com a persones que elaboren una visió coherent de la societat del seu moment i la projecten, trobem una molt necessària avui alçada de les seves capacitats. Avui falta aquest component. La capacitat de reflexió dels que saben que el passat pot ser també futur. Dels que saben que no hi ha política sense honestedat profunda. I que cal atrevir-se a pensar.

Maragall admira la Corona d’Aragó i l’ha posada d’exemple de pacte entre territoris que compartien llengua i institucions: el C-6 de les ciutats de la regió o l’Eurorregió serien desplegaments actuals que buscaven aquell esperit, com el reflectia el diàleg del socialisme i de l’esquerra catalana amb la valenciana, aragonesa i balear.

Lluch expert en la Catalunya vençuda del segle XVIII, era un gran coneixedor de l’austriacisme i del pensament econòmic com és sabut. La seva admiració pel sistema de pacte i de convivència dels Habsburg, de la unitat i el respecte a la diferència com a realitat simultània, venia probablement perquè hi veia un antecedent de futur. L’incansable i estimat Lluís Maria de Puig ens recordava el seu llegat i l’enriquia.

Avui Catalunya es troba en una cruïlla social i nacional. Una cruïlla que no pot fer oblidar les dificultats de la llengua comuna i de les nostres identitats compartides a tot el domini. El dret a decidir és territori comú també, per a l’esquerra i per a els pobles. Com ha dit Raimon Obiols un sentiment majoritari també és “la independència sense trencar amb Espanya”. Volem hisenda pròpia, control de les infraestructures, decidir el nostre futur nacional. Però a la vegada com a gent de l’esquerra, com a seguidors de la pàtria humana, expressió del company Obiols, sabem del caràcter ineluctable de la interdependència de nacions i persones, del bon veïnatge, de la força de l’aventura europea, dels sistemes econòmics, socials, culturals que estan trabats. I estimem aquest concepte i la capacitat de llegir- ordenar la complexitat que posseeix.

Per això és necessari fer dialogar federalisme i sobirania. Perquè la llibertat de Catalunya i la igualtat del seu poble -no hi ha una Catalunya lliure si hi ha pobresa i atur- vagin de la mà. On diem Catalunya posem-hi qualsevol societat. L’ideal confederal, dels Habsburg i de la Corona d’Aragó en diàleg amb Castella, pot ser llavor de futur. En un marc de la comuna identitat europea. Del sentiment europeu que ens uneix i ens mena cap a una unió humana més àmplia.

Les persones i els pobles volem decidir i ser lliures. I més que mai necessitem sentiment d’unitat perquè els reptes per als catalans, per a Espanya, Europa i la Humanitat som enormes. Necessitem decidir i pactar. Federalisme i sobirania. La confederació, la bilateralitat, el tu a tu bàsic en les persones, és una via de no trencament i de lllibertat a la vegada.